Joan Salvat: “Quan parles de documentals, a la gent li agafa son”

BarcelonaJoan Salvat dirigeix des de fa cinc anys el Sense ficció, l’únic espai de documentals que s’emet en prime time en un canal generalista a Europa. El programa ha sabut fer front a les reticències que el gènere provoca sovint al gran públic.

Quan va començar el Sense ficció, pensàveu que podria tenir tan bona acollida i que s’arribaria a consolidar a TV3?

El primer dia vam sortir a quarts d’una de la nit d’un divendres. Hi havia un interès de la direcció d’obrir un espai dedicat al documental al primer canal de Televisió de Catalunya, però era un interès difús. El projecte encara estava molt verd i s’havia d’anar consolidant de mica en mica.

I cinc anys després us heu fet un lloc al prime time, una cosa poc habitual en un canal generalista.

Una televisió pública es pot permetre aquests luxes: ja sabem que no arrasarem en audiència, però sí que posarem una cosa que pot ser interessant per al nostre públic. De tota manera, crec que TVC és l’única televisió de tot Europa que té un programa de documentals al primer canal en prime time. Nick Fraser, una de les quatre o cinc persones amb més prestigi en el món del documental a Europa, surt a la BBC4!

¿Això vol dir que heu acostumat el públic a veure documentals?

El públic de TVC és agraït, i sempre ha demostrat interès per aquest tipus de coses. Però a l’altre costat hi ha una trajectòria de molts anys produint coses que al nostre públic li resulten d’interès. Abans del Sense ficció vaig estar 24 anys al 30 minuts i ja havíem fet algun treball que era més un documental que un reportatge informatiu, com Els nens perduts del franquisme, que va funcionar molt bé. Hi ha hagut una feina per part nostra d’intentar fer una selecció de temes que puguin arribar al nostre públic. Quan parles de documentals, a la gent li agafa son d’entrada. Hem hagut de trencar aquesta sensació.

Si un documental s’emet dins del Sense ficció, el públic ja se’l mira amb més bons ulls?

A vegades, la gent de TVE em comenta que coses que hem produït conjuntament a nosaltres ens funcionen molt bé i a ells no. Google i el cervell mundial, per exemple: ells ho van emetre a La 2 a les 12 de la nit, i va quedar una mica perdut. En aquest cas, crear una marca ha estat molt important. De programes de documentals n’hi ha molts, però la marca et dóna un punt de referència dins del maremàgnum de programes televisius. I alhora això et permet programar coses que no estan tan pensades per al gran públic, com ara el documental sobre les fotografies de Capa [ El món on volíem viure. Robert Capa, 15 de gener de 1939 ]. Com que la gent ja té una referència, ho accepta millor.

De totes maneres, el fet d’emetre’s en dimarts obliga el programa a canviar d’horari en funció de si hi ha futbol o no. ¿Això no perjudica aquesta voluntat de crear marca?

Més aviat és un avantatge: unes setmanes anem en prime time i altres més tard, i això ens permet no haver de ser sempre competitius en prime time, que estaria per sobre de les nostres possibilitats. El doble horari ens permet jugar amb coses minoritàries però que trobem interessants i altres de més competitives.

¿Els documentals més competitius són els que tracten temes propers?

Tractar temes de proximitat és important perquè permet que la gent s’hi senti identificada. A més, no hi ha cap altra televisió que pugui dedicar una hora a explicar com funciona l’Àrea de Guissona o a reconstruir els fets del Palau i el procés contra Jordi Pujol. Són coses que ens acosten molt al nostre públic. Però també ens hem endut sorpreses molt agradables. Hi ha alguns documentals que vam dubtar molt abans d’apostar per posar-los en prime time i que després van funcionar millor del que hauríem pogut imaginar. Va passar amb La reina de Versalles, al gener, o amb The Cove, sobre la pesca de dofins al Japó.

Avui emeteu Homenatge a Escòcia. Què explica?

Fa un retrat d’Escòcia a través de diferents personatges relacionats amb la consulta sobiranista que s’hi farà al setembre. Per mi, el gran valor d’aquest documental és que mostra com tothom manté les seves postures però sense perdre la capacitat de diàleg.

Què més emetreu abans de l’estiu?

Estem preparant un documental sobre l’extrema dreta a Europa, que cada vegada guanya més presència, i un altre que fa un retrat de la Jonquera 20 anys després que desaparegués la duana. Explica què ha passat amb tota la gent que hi treballava i com el poble ha sigut capaç de transformar-se.