SALUT

Antonio Sitges-Serra: “La hipocondria respon a un rebuig forassenyat a la mort”

Entrevista al doctor en cirurgia Antonio Sitges-Sierra

Al doctor en cirurgia Antonio Sitges-Serra (1951, Barcelona) no li tremola la veu a l’hora d’acusar el sistema sanitari d’haver transformat els pacients en clients hipocondríacs, àvids de proves i tractaments, i per criticar-ne la tecnolatria. O el que és el mateix, l’obsessió per adquirir les màquines i dispositius d’últim model en detriment de cobrir les necessitats de la gent. Excap del servei de cirurgia de l’Hospital del Mar de Barcelona, Sitges-Serra aborda al seu primer llibre, Si pot, no vagi al metge, la forassenyada por a la mort de bona part de la població, però també hi qüestiona els sobrediagnòstics i la medicalització. Unes reflexions si més no provocadores, però fetes des d’una experiència acumulada de quaranta anys en la medicina.

Diu que som una societat hipocondríaca. Qui en té la culpa?

Soc més partidari d’entendre’n els motius que no pas d’atribuir culpabilitats, i crec que hi ha molts factors implicats. Moltes informacions porten titulars espectaculars sobre les amenaces a la salut que ens suggestionen, i també hi ha una forta pressió farmacèutica per medicalitzar àmbits com la sexualitat, la nutrició i el dol. Està bé mantenir-se a l’aguait de la nostra salut. Per viure bé és prioritari, però l’entorn ens bombardeja amb idees com que podem emmalaltir en qualsevol moment, sovint sense motiu mèdic ferm. I això genera angoixa i, per tant, hipocondria.

És la por de morir?

Sí, però ens hem de reconciliar amb la mort i també amb la malaltia. Molta hipocondria respon a un rebuig forassenyat a la mort que ens porta a extremar decisions. El cos és una màquina i pot fallar. Cal enviar un missatge tranquil·litzador, perquè els estàndards de salut a Catalunya i també a Espanya són excel·lents: vivim a la regió del món amb la taxa de longevitat més elevada, la salut de la població és bona. Tots podem emmalaltir, però perquè també tots hem de morir.

La ciència i la medicina s’esforcen, precisament, en ajornar aquest final tant com sigui possible.

Les malalties formen part de la humanitat i hi ha hagut avenços de gegant les últimes dècades per curar-les o per aconseguir que ens afectin en edats més tardanes. L’edat mitjana per al diagnòstic del càncer són 70 anys. Ho devem a avenços simples del segle passat com vacunes, antibiòtics, higiene i cirurgies menors, no tant a la tecnologia d’última generació.

¿La medicina preventiva i el diagnòstic precoç no hi tenen res a veure?

Sí, però no tot depèn del metge. Els sistemes sanitaris ofereixen la possibilitat d’identificar una malaltia de manera primerenca, sí. Però entrem en un terreny sensible: la distinció entre un control preventiu i una medicalització de la salut. Penso en els programes de cribatge en massa per detectar càncers. Saber de manera primerenca si es té o no un teixit precancerós no marca una diferència abismal en la supervivència, perquè molts dels diagnòstics es fan en pacients en una franja d’edat biològica límit que tenen càncer però moren d’altres malalties cròniques.

En el seu llibre vostè parla d’un sistema sanitari tecnòlatra.

Tecnologia i innovació són el mantra de la societat actual. L’hem deïficat. Però la medicina basada en la tecnolatria està condemnada al fracàs. En medicina s’ha de ser extremadament cautelós, perquè hi ha vides en joc. La cirurgia laparoscòpica, que ens agrada perquè és precisa i redueix l’estada hospitalària, va costar lesions de vies biliars a centenars de pacients.

¿Anar al metge es tradueix, doncs, en el diagnòstic d’una malaltia?

Ara, amb la tecnologia que ens escodrinya l’interior amb més precisió, se’ns troben anomalies sovint sense importància però que provoquen una angoixa innecessària. I les proves poden sortir alterades per pura probabilitat i no necessàriament perquè sigui patològic.

Alguns ho justifiquen amb la bona voluntat del metge per assegurar-se que no té al davant una malaltia.

La por en una consulta és compartida: el pacient té por del diagnòstic i el metge d’equivocar-se, però el professional ha de tenir sentit comú per decidir l’abast de la seva intervenció: a partir d’una situació d’absoluta normalitat, com la troballa d’un bony de mida ridícula, un especialista que fa una medicina molt defensiva pot acabar inventant-se un malalt i fent una intervenció molt agressiva.

Quin paper juguen organismes com l’OMS en la sanitat global?

El món sanitari és molt llaminer. L’OMS té una gran importància en el control epidèmic, però també s’ha vist involucrada en escàndols, perquè en el fons tot és negoci i hi ha molta relació amb les indústries farmacèutiques. Va passar amb les vacunes de la grip A, que quan l’epidèmia va quedar en no res es va saber que tenien els assessors contaminats.