“Dubtava entre ser milionària o mestra, i el magisteri va ser la millor opció”

Tot aquest bagatge de les xarxes el recull ara la Maestra de Pueblo en un llibre en què, en còmic i amb il·lustracions de Cristina Picazo, trenca els tòpics que envolten la professió.

Qui hi ha darrere de la Maestra de Pueblo?

Doncs algú normal i corrent, com la mestra del teu fill o els docents de qualsevol escola. La diferència és que les ximpleries que se m’acuden les escric a internet.

L’anonimat és per exposar lliurement la realitat dels mestres...

L’anonimat em permet reflexionar sobre aspectes que veig al meu centre o en l’educació en general sense tallar-me gaire. També m’ofereix més tranquil·litat: quan apago el mòbil o entro a l’escola, la Maestra de Pueblo es queda a les xarxes i desconnecto.

Quines diferències hi ha entre una mestra de poble i una de ciutat?

Són més de recursos materials i entorn que de professionals i alumnat. Les ciutats t’ofereixen una oferta cultural que difícilment trobes als pobles, però els alumnes de poble tenen un contacte directe amb la natura. El tema de la connectivitat a internet també és un handicap.

¿A la facultat s’ensenya la realitat de l’aula?

La realitat de la facultat està bastant allunyada de l’aula. Tot i que em consta que hi ha universitats que estan lluitant per canviar-ho, considero que hi ha molta part teòrica (que és necessària) però que cal un període més llarg de pràctiques en què el futur mestre pugui estar en diferents aules, veient diferents realitats i treballant i aprenent amb docents i estudiants colze a colze. La nostra professió és eminentment pràctica i això no es veu a la carrera.

Què opina de les llistes d’interins? Que d’un dia per l’altre hagi de canviar la seva vida sense saber com és l’escola on anirà a treballar?

Suposo que és el mateix que en un altre tipus de feina en què et truquen per fer una substitució i t’hi incorpores immediatament. La nostra dificultat afegida és que la feina docent no és una cosa mecànica que és igual en qualsevol lloc; requereix un rodatge que has de fer sobre la marxa.

Com és el primer dia davant d’una classe sense cap experiència, sola i sense conèixer l’escola?

Les pors van des de les més existencials -¿en seré capaç?, ¿tinc la preparació suficient?, ¿de veritat serveixo per a això?- fins a les més banals, com la roba que t’has de posar. Al final tot surt millor del que et penses. Els companys i l’entorn t’ajuden bastant.

¿En una escola com es gestiona la barreja entre innovadors i reticents?

En els claustres de professors, com a la vida, hi ha de tot, però crec que les noves generacions venen amb força i amb moltes ganes de fer i d’aprendre. Això ja és un granet de sorra per a l’anhelat canvi educatiu. Tampoc és qüestió d’innovar per innovar, conec molts professionals que sense floritures enganxen el seu alumnat i en treuen el millor.

¿El mestre pot fer bé la feina tenint en compte la diversitat a l’aula?

Fer bé la nostra feina significa treballar per la inclusió, proporcionar el suport necessari dins d’una aula ordinària per atendre cada alumne segons les seves necessitats, habilitats i nivells de competències. No existeixen les classes homogènies sense cap tipus de diversitat.

Què opina dels grups de WhatsApp de pares?

No difereixen gaire de la resta de grups que tenim al telèfon. Crec que són útils, el problema és l’ús que se’n faci. Si l’utilitzes com una agenda dels fills o el mitjà per canalitzar les queixes cap al professorat en lloc d’anar a l’escola a parlar amb el mestre, llavors perd tot el sentit.

Què els diria als del tòpic “¿Ets mestra? Que bé que vius! Dos mesos de vacances, dues setmanes per Nadal, una per Setmana Santa...”?

Que tenen raó. Quan vaig acabar l’institut dubtava entre ser milionària o ser mestra, i sense cap dubte el magisteri va ser la millor opció.

¿Són necessaris els exàmens? ¿I les revàlides de la Lomce?

Aprovar exàmens no és sinònim d’aprendre. Poden ser necessaris per avaluar alguns continguts: el problema és quan es converteixen en l’única prova possible i de la qual depèn tot. Amb les revàlides de la Lomce passa una mica com amb la paràbola del pollastre: ens passem el dia pensant-hi però això no fa que creixi, cal donar-li menjar.

L’etern debat: deures sí o no?

Crec que el primer que necessitem com a docents és una reflexió sobre la nostra pròpia feina, veure si tot el que fem o enviem és útil, què volem aconseguir amb això i pensar si al nostre alumnat li serveix. Posar deures diàriament per norma o per omplir llibres... no hi veig gaire sentit.

I els mòbils a l’aula?

Passa el mateix que amb les tecnologies en general: són una realitat i no la podem ignorar. Crec que la solució passa per capgirar la situació i utilitzar-los a l’aula amb finalitat educativa, sempre amb un ús responsable.

Què n’espera del pacte educatiu en el qual treballa el Congrés?

Crec que ens estem fent moltes il·lusions però al final el tràiler promocional serà millor que la pel·lícula.