CRÒNICA

Voreres superautopista amb vianants descapotats

Els nous fanals són com claus Allen. Vistos des de lluny cargolen els edificis de la Diagonal. Per sota hi circula la mercaderia més preuada: les persones. Els humans com si menessin un descapotable per la vorera superautopista. Condueixen amb passes de marxa llarga i mouen les mans com ventiladors. Llibertat. Set metres i mig a banda i banda. Són les voreres megacarretera de l’horitzó cel-mar de la Diagonal. Pel carril d’acceleració el sector femení de sabates de tacó fa un crac-crac balança en trepitjar els panots de relleu de fulla de plàtan. Sembla com si entressin a una festa que acaba de començar amb sabates noves. Els contenidors delaten el sarau: cartrons, plàstics i palets, com un dia després d’obrir el regal de Reis. “Veia obres però no sabia ni el que feien”, diu la Susana. Mira la Diagonal des del Palau Robert i ho veu: “Són amples, les voreres! Bé, això ha d’anar bé per a tots, per al ciutadà, per al comerç, per a la ciutat”. La festa encara no ha acabat.

Els homes grocs

Tac-tac-tac i xsssssss. Banda sonora dels balcons a peu de carrer: les cantonades de les voreres. Plens d’escamots d’homes grocs. Armilles fosforescents que fan anar martells i moles elèctriques. Aïllats per tanques grogues amb llenguatges subterranis: “On vegis dos tubs, tu hi poses el de gotejar”. Van per feina. I el clàssic llançament de floretes a tota fèmina només es fa amb escàner d’ulls.

En Ferran també ha canviat la mirada. Tenia el quiosc a Diagonal amb Balmes banda muntanya. A la dinamitada vorera del mig. Sis mesos de provisionalitat a Balmes per sota la Diagonal. Des de fa dues setmanes, ha quedat aparcat definitivament a pocs metres: Diagonal 407, bis. Encara té l’esquena del quiosc encerclada per tanques amb vianants que fan gimcanes per endevinar per on han de passar i pregunten als homes grocs com si fossin un 012 ambulant. Gent, gent... “Sí, hi ha més gent. Abans amb les voreres del mig la gent es dividia, ara amb les dues voreres grans aglutines gent”. Les voreres imanten les persones i les fan circular totes per la superautopista. Ell, com molts comerciants, espera que el trànsit humà es tradueixi en més vendes. Tot encara a l’aire. A la terra, somnis de primavera, de terrassa, de mercaderia humana..., i a l’asfalt, manifestació d’esbufecs sobre rodes.

Respiracions assistides com la d’en Marc. Es defineix com a “representant dels que van en cotxe privat”. El ciutadà emmanillat a un volant per obligació. “Com a conductor la reducció de carrils és insuportable”, diu. I a cada semàfor esbufecs. Trànsit de cordeta d’excursió escolar.

Més apunts caçats al vol: pàrquings de motos més amples, però menys places. Vorera del bus estreta per combinar les fileres humanes amb cotxets, cadires de rodes... Però al 405 de la Diagonal un home tremola. Assegut. Darrere escenografia fúnebre de persiana abaixada del Fórum Filatélico. Padrí de cabells i barba de cendra amb manteta esgrogueïda. Pidola. No parla. Es troba bé? Vibra el cap. Li pregunto si ara que passa més gent li donen més diners. “Sí” tremolós. I es posa la mà al cor cada cop que cau una moneda al vaset de plàstic esclafat. Mentrestant, el ciutadà descapotat agafa el carril d’acceleració de les silencioses voreres superautopista i només se senten pit-pit de cotxes i tac-tac de martells.

Més continguts de