ENTREVISTA

Inma Puig: “El maltractador i el maltractat no es troben per casualitat”

Entrevista a la psicòloga clínica 

Com es pot gestionar l’angoixa que ens pugui provocar el coronavirus?

Prenent contacte amb la realitat, fent una mica de números: a veure, respecte a la població d’aquest país, de quants casos parlem? Potser hi ha més morts per altres fets que no ens arriben i, esclar, no ens preocupen. I pensant que ens hauríem d’amoïnar més per coses que tenim més a prop, com ara si els que tenim al voltant estan bé o si escoltem prou.

Molta gent queda per parlar.

Sí, quedem per parlar. Però quanta gent queda per escoltar? Em crida l’atenció la quantitat de cursos que hi ha per aprendre a parlar en públic, per vendre, per seduir... Quants cursos coneixes per aprendre a escoltar?

En què consisteix escoltar?

En posar-se al lloc de l’altre, però això és difícil. La manera més fàcil la tenim tots a l’abast: seguir l’anatomia. Tenim dues orelles i una boca, oi? Doncs hem d’escoltar el doble del que parlem si volem entendre l’altre.

Les xarxes ens han portat una altra manera de parlar amb els altres, i sovint hi regalem la nostra privacitat.

Sí, abans tot era privat i tu feies públic el que volies. I ara quasi tot és públic i tu has de protegir-te fent privat el que vulguis. Això ens exposa moltíssim sense estar preparats per a les conseqüències. La xarxa ens crea dependència, perquè busquem algú que ens digui m’agrada. A ningú li agrada no agradar.

¿L’angoixa digital ha arribat a la seva consulta?

No són els temes que més amoïnen els pacients. Un motiu de consulta freqüent és: “Jo no vull seguir el model dels meus pares, hi ha coses que no vull repetir amb els meus fills o amb els meus nets”. O venen preocupats perquè no se senten estimats, o perquè s’adonen que alguna cosa passa perquè no saben estimar o tenen unes qüestions professionals que no els permeten disfrutar de tot el que es guanyen, o no se senten cuidats, o no se senten escoltats, o no se senten reconeguts. Això sí que fa mal.

Quan te n’han fet alguna, millor no reaccionar a partir de les emocions?

Hi ha situacions en què s’ha de reaccionar a la primera. A la feina, per exemple, si la manera que té algú de parlar-te et fa mal la primera vegada, i la segona et torna a fer mal, i t’està deixant en ridícul sense que ho sembli, i totes les bromes van en la mateixa direcció, s’ha de parar com més aviat millor. Com més temps passa, més costa erradicar-ho. I amb la parella hi ha coses que si s’acumulen surten un dia amb un to que no és el que toca i en una situació que no ve al cas... Aquelles esbroncades perquè un vas s’ha quedat a la taula i no l’has portat a la cuina, i l’altre, esclar, no entén res, i diu: “Com es posa per un vas”. Però no era el vas, era tot el que portes acumulat. Acumular no és aconsellable.

I com ho has de gestionar, això?

Parlant abans que hi hagi un problema. “Trobem una estona, per parlar de coses que no hem tingut temps de comentar però que ens han afectat”. Trobar estones per parlar sembla que no és important, i és bàsic.

Quan es diu que les emocions poden fer un mal irreparable, a quina mena de mal ens estem referint?

A aquell que et deixa l’autoestima destrossada, que et fa sentir que no vals o que no pots. Hem d’entendre que l’ésser humà té tirada a fer el que ens han fet. Qui ha sigut maltractat verbalment està molt entrenat per fer el mateix, i a qui no ho ha estat mai, allò li fa un mal molt gran.

Igual com el maltractador té tirada a maltractar, ¿el maltractat de petit serà maltractat de gran?

El maltractador i el maltractat no es troben per casualitat, tenen perfils determinats. Qui és el fort i qui és el dèbil? El més normal semblaria pensar que el maltractador és el fort. I no, el maltractador ho és perquè el maltractat té coses que ell voldria tenir, no les té i sap que no les tindrà mai. Se li fa evident constantment i ho viu molt malament. L’assetjat és algú molt intel·ligent, o molt estimat, o molt bo, i tots aquests valors són viscuts com una amenaça per a qui no els té: “L’he d’aniquilar perquè m’està creant un problema”.

I sovint els que hi ha a la vora diuen que no se n’adonaven.

És una de les qüestions més doloroses per als assetjats. Tothom ho veu, però tothom té por. I tots ho veiem, tots ho hem vist algun cop. Tu, jo i els que ens estan llegint també. Què passa? Penses: “No t’hi posis perquè llavors tu seràs la següent víctima”.

En un equip, què en traiem de tenir cura dels altres?

Si una empresa busca bons resultats, s’han de cuidar les persones, perquè els resultats arriben mitjançant les persones. I com més cuidada està una persona, més rendeix. El responsable d’un equip ha d’estar pendent de tot això. L’equip, i sobretot un cap, t’ha de permetre créixer. Si en surts adolorit és que no t’han gestionat bé.

I això, on s’aprèn?

Sobretot a casa, que és on s’aprèn el que és important: ser capaços d’escoltar la parella, que els fills vegin que la parella s’escolta, que sentin que són escoltats, i que els pares puguin sentir-se escoltats pels fills.

Per què guanya el mòbil a una conversa amb el que tens al costat?

Té a veure amb una de les pors més grans de l’ésser humà: sentir-se sol.

Però ja estàs amb l’altre.

Sí, però si tu notes que no està gaire per tu treus el mòbil, que és una companyia low cost que ja ens va bé: ens treu del problema en aquell moment.

Va treballar al Barça i amb Iniesta, que ha explicat que va patir una depressió. Què fa més por a l’esportista professional?

Com a tothom, no sentir-se estimat.

Els estima un estadi sencer, que crida el seu nom.

No, als futbolistes els enveja i els admira un estadi sencer. I una admiració que és enveja disfressada. Si ho fa malament l’escridassen. Quina estimació és aquesta? Que els seguidors escridassin un jugador seu em deixa perplexa, perquè si tu t’estimes algú, quan les coses no li surten bé abraça’l, no el xiulis. Aquí és on veiem que en realitat no s’estimen.

T’entenc, però has pagat una entrada per veure algú que estimes. I n’esperes una satisfacció.

Per què? No, has d’anar satisfet al camp. La violència o les frustracions que portem a dins les dirigim contra un jugador que ha fallat un gol. Les 80.000 persones que xiulen un jugador seu han de tenir un motiu més profund.

El jugador què sent per l’aficionat?

Respecte.

No el pot arribar a menysprear?

Alguns sí, però el menyspreu és una manera de manifestar que el que et fa mal no voldries que et fes mal. Els imposa sortir a un estadi ple, perquè noten que una massa jutjarà cada gest que facin.

Com definiria Iniesta?

Generós i valent. S’ha de ser valent per deixar casa teva als 13 anys per un lloc desconegut. I generós, perquè el seu joc ja ho demostra, reparteix joc. Va ser valent quan va explicar el seu ensurt emocional, i ho va explicar per demostrar que pots tenir-ho tot i no sentir-te bé i que buscant ajut d’un professional te’n surts.

¿I es pot ser esportista professional vivint sempre amb l’angoixa de l’exposició pública?

Els molt bons ho viuen com un repte. Un dia parlava amb un que era el millor del món en el seu esport i li vaig preguntar: “Què és per a tu la pressió?” I em va dir: “És quan estàs enmig del partit i dius: «Bé, comencen a passar coses»”. A l’elit, la pressió és un estímul. Diria que disfruten de la pressió.

Sona gairebé impossible.

És la manera de viure-la que et dona els millors resultats. Només quan disfrutes dones el millor de tu, és la sensació que no vols que s’acabi el partit.

¿Això explicaria que hi hagi esportistes amb una carrera llarguíssima, com Federer o Nadal?

Són els que disfruten. Estan tan concentrats que perden la noció del temps. Això ens passa a tots quan disfrutem. I si perden, diuen: “Vaig a entrenar-me per a la pròxima”.

Per què patim?

Patir és egoista. Patint fas patir l’altre, tot i que tu no vols que pateixin per tu. L’egoisme és molt curiós, perquè té molt mala fama, i no entenc per què. Només l’egoista sobreviu. Si hi ha menjar per a un i som dos, qui sobreviurà? El que se’l mengi.

Això és la guerra.

No, al revés. Si tu estàs bé, el teu entorn estarà millor, podràs ajudar. Fixa’t què diuen a l’avió: “En cas de despressurització baixarà una mascareta d’oxigen, posi’s la mascareta primer i després ajudi els altres”.

Per què hi ha gent que surt per la tele i la silenciem o canviem de canal?

En realitat, hi ha fets que tenim guardats a la memòria però no en som conscients. Igual com hi ha gent que no has vist mai i et cauen bé o malament i no saps per què. Té a veure amb records molt primerencs, formes de cara, moviments associats a figures que en la infància ens produïen afecte o rebuig. Quan una parella busca nom per a un nadó és habitual sentir: “Li posarem Isabel”. “Ai no, jo tenia una tieta que es deia Isabel i era espantosa”. Són records que associes a situacions del present.

Perfil

Inma Puig Santos (Barcelona, 1953) té una entrada ràpida, decidida, gairebé competitiva. Transmet seguretat i domini de la relació. Potser ho fa la seva expertesa en formació i desenvolupament d’equips d’alt rendiment. Va treballar al Barça del 2003 al 2018, però no dona cap nom, amb l’excepció d’Iniesta, perquè el mateix jugador va explicar que ella l’havia tractat. Ha treballat amb els germans Roca i el seu equip perquè la cuina, la sala, la recepció i tots els professionals i stagiers del Celler de Can Roca entenguessin ben bé en quina cadena de treball estaven i aconseguir, així, millorar l’experiència del client. Inma Puig ha publicat La revolución emocional (Conecta, 2019). Llegint l’entrevista veuran de seguida com s’aproxima a les emocions. I em permeto dir-los que llegeixin amb calma, perquè en algun moment o altre, aquesta entrevista parlarà de vostès.