Un futur lluny de les escurabutxaques

Barcelona“No tinc ni un duro!”, li diu el Jesús a una senyora que ens demana ajuda mentre estem conversant en una terrassa de la plaça Castella. “Si li dono una moneda se la gastarà en beguda, ni parlar-ne”. Al cap de pocs minuts, un jove s’apropa també a pidolar: “Estem més pelats que el govern!”, li etziba aquest cop. “Avui en dia, tot està pitjor que abans, cada vegada hi ha més gent al carrer i el pitjor de tot és que no saben buscar-se la vida”. L’argumentació del Jesús Marcos és demolidora. Sap de què parla. Té setanta-quatre anys i sempre ha estat “buscant-se la vida”. De fet, aquest podria ser el seu lema, ho recalca unes quantes vegades durant la conversa: l’important per a una persona sense sostre és saber buscar-se la vida, saber on pots passar la nit i on no, saber fugir dels problemes, de les males influències, dels personatges tòxics. Parla amb una seguretat que imposa respecte, assegura que al carrer mai hi ha tingut cap problema. El cine, una de les seves grans passions, l’acompanya, l’ajuda i l’aconsella des de fa temps. Hi ha un problema, però, un mal conseller que el persegueix i no el deixa en pau: el joc, la ludopatia, les monedes que s’empassa la màquina, el pou sense fons.

Va néixer a Múrcia, els seus pares el van abandonar als dos anys en un orfenat de Madrid i des de llavors tot ha sigut donar voltes i més voltes. A Barcelona hi arriba el 1972 atret pel Barça, el seu equip de sempre. No hi ha ofici que no hagi conegut. Ajudant de cuina –el seu preferit–, enganxador de cartells, treballador de gasolinera, cambrer, venedor d’entrepans, jugador de pòquer... i des de fa uns anys fa encàrrecs per a la Fundació Arrels –que li ha proporcionat un pis de lloguer social– i li agrada dir que és crític de cinema. Parla amb passió del cinema clàssic –l’apassionen Marlon Brando i Marilyn Monroe, “els millors!”– i també dels seus papers en curtmetratges, documentals i obres de teatre. Actor, sí, també es compta entre els seus oficis. És un dels protagonistes de Sense sostre, la fonamental pel·lícula de Xesc Cabot i Pep Garrido que explora la realitat d’aquells que no tenen res. Al Jesús li agrada rememorar els cops de sort que ha tingut a la vida. Convertir-se en actor n'és un, però també les bones ratxes jugant a pòquer o aquell dia de Nadal que va guanyar 50.000 pessetes demanant a la porta d’una església. 

Per participar, l’any 2018, a l’obra de teatre Sis personatges, al Teatre Lliure, va cobrar un bon sou. Es lamenta al recordar que en dos dies se’l va polir a les escurabutxaques. Aquest és el seu gran drama, “la màquina, tot va a parar a la màquina”. No pot entrar en bars amb escurabutxaques, sentir la musiqueta que fan pot ser per si sol un reclam terrible: “El seu soroll és la perdició”. Un cop al mes va a l’Hospital de Bellvitge a tractar-se de la seva addicció. Està agraït a Arrels i content dels seus progressos. Ara només es gasta sis euros al dia en tabac i cinc en apostes de futbol. Les “màquines” són aigua passada, desitja que per sempre més. El cine és un bon bàlsam, sens dubte, un salvavides per foragitar addiccions. Dona gràcies al cel de no haver-se enganxat mai ni a l’alcohol ni a les drogues. Porta les vacunes del covid al dia, cobra una petita paga, té contacte sovint amb els seus sis germans i ha tingut algunes parelles, però no fills: “Si vius al carrer, tenir família és una imprudència. Quin futur li pots donar?”. El futur, sí. No li fa recança pronunciar la paraula. Hi creu. 

Fins a 1.231 persones viuen al carrer a Barcelona, un 15,7% més que fa un any