Laia de Nadal: "Hem de reproduir l'estratègia d'èxit en recerca a la transferència del coneixement"

BarcelonaLaia de Nadal (Barcelona, 1972) és des de principis d'any presidenta de l'Associació Catalana d'Universitats Públiques (ACUP). Fa gairebé dos anys que és rectora de la Universitat Pompeu Fabra. Com a catedràtica de medicina i ciències de la vida, va codirigir el Grup de Recerca en Senyalització Cel·lular, afiliat a l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona.

Fa molt poques setmanes que és presidenta de l'Associació Catalana d'Universitats Públiques, però coneix el sistema universitari des de fa anys. Quina nota li posa? 

— Ha de ser una nota alta, fruit dels anys que portem treballant, no només a les universitats, sinó també als centres Cerca i des del Govern; tot i que encara tenim reptes importants que s’han d’abordar. Si em demaneu un número, jo li posaria un notable amb voluntat d’arribar a l’excel·lent tenint en compte els reptes actuals.

Quines són les prioritats per poder arribar a aquest excel·lent?

— Un repte és el de readaptar-se al nou entorn, en el sentit de les noves tecnologies. L'altre està relacionat amb l'administració i les normatives: crec que hem de ser més àgils i tenir més flexibilitat. I, evidentment, el tercer és augmentar les eines, que això indirectament també significa més recursos, però sobretot les eines per poder fer una bona transferència, una bona internacionalització i per poder rejovenir i fer un relleu generacional com cal.

¿Ha tingut ocasió de conèixer la consellera en aquests primers mesos al càrrec? Què li ha traslladat?

— Tenim un contacte molt continuat amb la consellera i tot el seu equip. Crec que és una persona que té un discurs molt clar i una estratègia sobre la taula. Les carpetes que nosaltres li traslladem són no només que hi hagi més recursos sinó una estratègia per veure de quina manera es donen aquests recursos.

Abans parlava de flexibilitat. En quin sentit?

— El model de finançament ha de tenir en compte les activitats que fa una universitat; no només la docència, sinó també la recerca, la transferència, les bones pràctiques en qüestions socials, etc. Per tant, s’han de definir bé els indicadors, els objectius i fer rendició de comptes, i després, esclar, tenir també en compte la mida de la universitat. La flexibilitat ha de passar per partides que no sempre siguin finalistes i que es deixi escollir a la universitat com s’especialitza i on posa el focus segons la seva singularitat, amb el beneplàcit de la conselleria.

¿En aquest repartiment de recursos, hi estan alineats tots els rectors?

— Crec que totes les universitats estan molt alineades perquè tenim molt clar que el sistema és divers i que cada universitat és bona en algun tema en concret. S’haurà de treballar per al consens, però és molt millor tenir un sistema clar, sòlid i coherent que pugui durar anys.

Un dels indicadors per valorar una universitat és la transferència de coneixement. Com estem en aquest camp a Catalunya?

— Soc molt optimista. La transferència de coneixement és la tercera pota i fins ara no estava sobre la taula, però ara tothom té clar que si un país vol ser productiu, necessita innovació i que el coneixement generat surti dels centres de recerca o de les universitats i connecti amb la societat.

¿Cal crear noves figures o nous programes per retenir el talent?

— És el moment de la transferència de coneixement. En recerca i captació de talent, estem collint els fruits d’una política valenta i constant aplicada en els últims 20 anys, independentment dels partits polítics. Ara es veuen els resultats amb una recerca pionera que, esclar, s’ha de seguir reforçant i defensant amb sous competitius amb Europa. A programes com Icrea o els Serra Húnter, cal que se'ls millorin les condicions, que hi posis més places, creïs acadèmia. Hem de reproduir l'estratègia d'èxit en recerca a la transferència del coneixement i d’aquí deu anys en collirem els fruits. També hem de tenir perfils que entenguin què és la transferència de coneixement i que puguin fer de frontissa entre la societat i la universitat. 

Fins a quin punt pot haver fet mal el que ha passat amb el programa estatal María Zambrano, que s’ha cancel·lat i ha deixat a l’estacada centenars d’investigadors internacionals a Catalunya? 

— Ha fet mal perquè no s’ha comunicat el principi i el final d’aquest programa. L’objectiu i les finalitats s’han de deixar molt clars, i això depèn molt també de la universitat. Hi ha universitats que ho han cuidat més i han acompanyat la sortida o els han ofert quedar-se. El que fa mal és no deixar clares les condicions i aquí també les administracions han tingut part de responsabilitat, entre tots no ho han fet bé.

Quin paper creu que han de tenir les institucions privades dins de la universitat?

— Sempre es parla de si les universitats no fan prou transferència del seu coneixement, però el que també s'ha de fer és animar les empreses perquè s'acostin a les universitats. Hi ha instruments que ens estan funcionant molt bé, com els doctorats industrials i les càtedres d'empresa que serveixen per començar una relació de llarga durada, però crec que falten més incentius a totes dues bandes.

Per tant, ¿defensa més comunicació i proximitat d’aquests dos mons?

— Hi ha hagut un recel entre universitats i empreses, quan la realitat és que unes fan bé unes coses i les altres, unes altres. El que anomenem col·laboració público-privada, que a vegades ha estat molt mal vista, aquí és evident: ni les empreses poden generar aquest coneixement ni les universitats poden fer soles aquesta transferència i arribar al mercat.

Les universitats tenen un professorat que d'aquí pocs anys es jubilarà en massa. ¿Estem preparats per al relleu generacional?

— Estem preparats perquè ens hem adonat que és important. S’han de valorar els programes d’estabilització que hi ha hagut, però cal fer un pla molt específic de relleu generacional que ha de servir per entrar els nous perfils que es necessiten. Necessitem ser competitius amb les condicions per atraure el talent mentre, en paral·lel, procurem que no es perdi tot el coneixement i experiència que tenen les persones que es jubilaran. Aquí entra el famós tema que les universitats tenim un topall per anar entrant nou personal. Hem de demanar que se’ns ampliï i se’ns donin recursos per obtenir els nous perfils professionals.

La universitat privada, més enllà de Catalunya, està guanyant molta força. ¿Li preocupa?

— Sense caure en simplicitats, com ara dir que les privades són dolentes i les públiques bones, sí que crec que Catalunya ha preservat molt el seu sistema, l’ha protegit, i això és bo. Quan dic protegir, no és prohibir que neixin universitats privades, sinó que aquestes hagin de complir unes condicions d’excel·lència molt alta i de molta qualitat.  

El Govern ha explicat que, per un requeriment estatal, es pretén fusionar les assignatures de física i química al batxillerat. ¿N’han pogut parlar?

— Vam traslladar la nostra preocupació a les conselleres d’Educació i de Recerca i Universitats i estem a la seva disposició per al que calgui. El que ens preocupa és que hi hagi una reducció d’hores d'aquestes assignatures. En altres, com les matemàtiques, les hores han augmentat i també a tecnologia, i això és positiu, però en aquest cas sembla que es vol intentar reduir, i això és el que estem discutint. 

¿Creu que ha empitjorat el nivell amb què arriben els estudiants a la universitat?

— La sensació que tinc és que han canviat una mica les competències amb què arriben: són nanos amb menys capacitat memorística, que s’han educat en un entorn diferent, i això no és ni bo ni dolent. També venen amb competències molt altes en l'àmbit tecnològic. El que s’ha de fer és un acompanyament en els temes en què arriben menys preparats. Ara bé, podem ajudar, però no ens podem responsabilitzar de com arriben els estudiants. No es pot demanar que les universitats siguin capaces de solucionar-ho tot. S'ha de treballar a primària i secundària, i després la universitat, evidentment, ha de continuar amb aquesta trajectòria.

Les dones avui ja són majoria a les aules de molts graus, però encara hi ha molt poques catedràtiques.

— És un tema prioritari. El percentatge de catedràtiques a Europa és del 18%. Per tant, el sostre de vidre és un problema global. Ara, això es visualitza gràcies a les dones que han lluitat per arribar on som, però no anem a la velocitat a què hauríem d’anar. Tenim un 50% de dones en graus, un 50% en doctorats i quasi un 40% entre els professors, però arribes a les catedràtiques i en el cas de la UPF, per exemple, són el 24%. Hem de visualitzar les dones que hi són, crec que posar exemples és molt important.

Les denúncies per assetjament i abusos de poder a la universitat també han aflorat en una rèplica del Me Too. ¿Els canals de denúncia actuals funcionen?

— És un tema fonamental en què crec que cal canviar coses, però en què també hem avançat els últims anys perquè les mateixes institucions s’han adonat que hi ha d'haver un canvi i que les coses que abans es consideraven normals no ho són. Les universitats estan millorant els protocols de detecció i crec que els canals ara estan molt més clars. És un canvi cultural en què gran part de la gent ha pujat al carro molt ràpid. Després tens una part, que crec que és petita, que no ho veu. Però tenim les eines perquè, independentment de si ho veu o no, es faci el que s'ha de fer.