Teresa Bermúdez: "Només la prestació de jubilació té capacitat per treure de la pobresa"

BarcelonaLes dades sobre l'empobriment dels catalans empitjoren estadística rere estadística, essent les dones, les criatures i les persones immigrades les que cauen més al pou de la vulnerabilitat social. L'última demostració que la recuperació macroeconòmica no ha arribat a les butxaques l'ofereix la recent radiografia publicada per ECAS (Entitats Catalanes d'Acció Social), que subratlla que la taxa d'exclusió social empitjora i frega ja una de cada quatre persones, molt per sobre de la mitjana europea.

¿Quina imatge ofereix la vostra radiografia?

— La renda disponible pràcticament se'n va tota a la cobertura de necessitats bàsiques, el lloguer i l'alimentació, i fa que la gent quedi en una situació de precarietat tot i treballar. Per tant, fallen clarament les polítiques d'habitatge; bé, la no política d'habitatge, que col·loca ja una part de la població en situació de risc. Després, la precarietat laboral, amb un 42% dels treballadors pobres. Però hem de destacar que les dades de pobresa són encara més elevades perquè hi ha grups que no hi apareixen, com són els immigrants irregulars i les persones en exclusió residencial severa.

Per què ni amb desenes de prestacions socials no s'aconsegueix una millora substancial?

— Bàsicament, només les pensions de jubilacions tenen un efecte per sortir de la pobresa, mentre que la resta és molt poc i en la gent jove i en els infants pràcticament és insignificant. Hi ha un alt nombre de persones que, tot i tenir-ne dret, no les demanen sigui per un excés de burocràcia o per criteris dissuasius. És impossible conèixer totes les prestacions, com s'hi accedeix, la compatibilitat entre elles, com pot ser l'ajut del lloguer amb la renda garantida de ciutadania (RGC), que no puguis demanar la RGC si abans no has demanat l'ingrés mínim vital [prestació estatal]... Són aquestes barreres i aquesta violència estructural del sistema que també fa que molta gent en quedi fora. Després tenim una política fiscal que no ajuda a redistribuir la riquesa de manera justa.

¿La reforma de la RGC que està al Parlament és una esperança?

— De moment, la proposta de reforma no millora l'actual, així que l'únic que podem esperar és que d'aquí tres o quatre anys, les dades de pobresa i exclusió encara empitjorin més. La gran majoria de partits polítics advoquen per la condicionalitat de la RGC. Ara ja hi ha un 15% de la renda garantida que està condicionada, però amb la reforma plantegen la condicionalitat total amb seguiment dels serveis socials, de tenir un pla d'acompanyament. Al final és justificar per què reps aquesta prestació.

Per què estan en contra d'aquests condicionaments?

— Perquè posa un altre cop la persona sota sospita. Si es compleixen els criteris d'uns ingressos mínims, per què s'ha de condicionar aquesta prestació? Si és un dret és un dret. Una altra cosa és que sigui un dret de la persona poder tenir un pla d'inserció, un acompanyament laboral.

És com si a una persona trasplantada o fumadora se la sotmetés a un control constant per si es cuida, per exemple?

— Seria més aviat treure la medicació per a la diabetis perquè no estàs fent bé la dieta. Seria comparable a no finançar tractaments si no es va als controls mèdics, si no es manté a ratlla la glucèmia, si no es demostra que realment es fa tot el que s'ha de fer per mantenir-se bé.

Quina RGC planteja ECAS?

— Hem proposat que no hi hagi condicionalitat en la RGC i que sigui totalment compatible amb les rendes del treball i que es pugui cobrar a partir dels 18 anys [ara és a partir dels 23]. També que s'exigeixin 12 mesos de residència i no 24, fer un complement d'infància de 200 euros, i que es tinguin en compte només els dos mesos anteriors d'ingressos. També escurçar els terminis de resolució o que es tingui en compte altres elements que no sigui el padró.

Hi ha una altra llei aturada al Parlament des de fa anys, la del sensellarisme, mentre les dades no paren de créixer.

— M'espanta aquest augment. Sempre s'han donat petits increments, però en els últims dos anys pràcticament s'ha duplicat i això no ho havíem vist mai. Són persones que vivien al caire de l'abisme i han caigut. Però poc es parla d'altres situacions d'exclusió residencial: quanta gent ara viu en habitacions que fa deu anys no hi vivia, quanta gent està en infrahabitatges que fa deu anys no hi vivia... Són xifres ocultes, però amb aquestes reformes legislatives que precisament no van a combatre el problema, sinó a mantenir el que tenim o empitjorar-ho, intuïm que la situació d'aquí a uns anys encara serà pitjor que la d'avui.

La classe mitjana està tocada i enfonsada?

— Jo crec que no ha mort, tot i que tendeix a aprimar-se per la polarització social que situa cada cop més persones en els dos extrems: el de la pobresa i exclusió i el de la riquesa. Amb tot, ara el nombre de les persones del mig segurament és més gran que el de les que tenim als dos extrems.