SALUT

El meu fill Martí

El dol gestacional és invisible i poc reconegut però cada cop més dones demanen trencar el silenci

Una ecografia / PERE VIRGILI

Fins que no passes per una pèrdua gestacional no ets conscient de la quantitat de dones al teu voltant que han passat pel mateix i que també han perdut un nadó durant l’embaràs o poc després de néixer. És com una germandat secreta de la qual ningú t’havia parlat. Com tantes altres coses que afecten les dones. Quedar-se embarassada no sempre és fàcil, i això tampoc t’ho expliquen. Ni que la maternitat té capítols foscos. La il·lustradora Paula Bonet ha exposat públicament a les xarxes el seu cas -ha tingut dues pèrdues en un any- i ha contribuït a donar visibilitat a un tema tabú. Gràcies.

La xarxa hi ha respost i moltes dones han aplaudit el gest de normalitzar una pèrdua sovint invisible i han explicat que a elles també els ha passat. A la setmana 20 de l’embaràs, a la 39 o durant el part. El seu primer fill o el tercer. Fruit d’un embaràs espontani o d’una fecundació in vitro. El risc de perdre un nadó durant la gestació és d’un 20%, tot i que les pèrdues més enllà de les 12 setmanes són menys freqüents.

Ens pot passar a totes. Als 25 o als 40 anys, però amb l’edat augmenta el risc. “L’endarreriment de la maternitat fa que els fills es tinguin a edats més avançades i és més fàcil tenir una pèrdua”, explica el cap del servei d’obstetrícia de Dexeus Dona, Bernat Serra.

Li va passar a la meva abuela Pilar. Cinc nenes i un nen que va morir al cap de dos dies d’haver nascut. S’havia de dir Juan, com el seu avi. Li va passar a la meva abuela Mercedes. Una mala caiguda i va perdre el nadó que esperava. Diuen que era nena. El meu pare va ser fill únic. Li va passar a una cunyada i a dues cosines. Una serà mare aviat. L’altra no tornarà a intentar-ho. I a una tieta. I a companyes de feina. I a amigues. Una no m’ho va dir fins que jo vaig passar pel mateix. Per què no s’explica? Per què la meva àvia parla del seu niño, com diu ella, amb naturalitat i jo m’he d’empassar les llàgrimes quan veig parelles de bessons?

Un projecte truncat

Vaig perdre un dels meus fills bessons a la meitat de l’embaràs. Cada cop que algú em preguntava què portava, mentia i deia que un nen. Tenia la necessitat d’explicar-me i dir-li a la cambrera del bar on esmorzo que en realitat eren dos, però que a un ja no li bategava el cor. Però no podia, era massa incòmode d’escoltar. D’això no se’n parla. T’ho guardes i prou. Dos dies després de l’operació -van intentar salvar els dos nens amb una intervenció a l’úter que no va funcionar- el meu entorn, amb bona intenció, ja m’estava animant a girar full. “Has d’estar contenta, tens sort que un estigui viu”. “Millor ara, i no un cop hagués nascut”. “Potser millor així, dos de cop són molta feina”. “Ell no se n’adonarà i, a més, ja té un altre germà”. Cada frase, una fiblada. I m’ho vaig creure. Potser n’estàs fent un gran massa. Vaig deixar el dol en pausa i vaig posar el pilot automàtic.

“És un dol molt silenciat i poc reconegut perquè és una pèrdua gens visible. Per als altres és com si no hagués passat res. Però per a la mare, sobretot, aquest embaràs és un fill des del primer dia, té nom i és un projecte de família que s’atura en sec. Tot el que pensaves que passaria, no passa, i això és el més dolorós”, explica la psicòloga Teresa Pi-Sunyer, experta en dol perinatal i responsable dels grups de dol de l’Hospital de la Vall d’Hebron.

El primer aniversari dels bessons el vaig imaginar molts cops. El vaig projectar des del dia que els vaig sentir moure’s dins la panxa. Vaig decidir que cadascun tindria el seu propi pastís. No els faria bufar la mateixa espelma ni tampoc els vestiria igual. En tot cas portarien samarretes del mateix model però de color diferent. Em van regalar dos pitets, dues bosses i dos conjunts iguals. Un no ha sortit mai de la capsa i tampoc m’he atrevit a donar-lo. Els vaig visualitzar fent els primers passos, tots dos a la vegada. I posant-se drets cadascun al seu bressol. El seu pare i jo vam rondinar perquè el cotxet de bessons no cabria per la porta del pis i el cotxe nou se’ns feia petit abans d’amortitzar-lo. Em preguntava si els sabria distingir. Eren idèntics. Ara em pregunto si tindria els mateixos cabells rossos i se li rinxolarien pels costats, com al seu germà. ¿També a ell li agradarien els contes i les cuinetes? ¿O seria més de cotxes i superherois, com el seu germà gran?

Un dol sa passa per parlar-ne

Si la mort ja és un tabú social, el dol perinatal encara ho és més. És diferent del d’altres morts perquè tot passa “per l’imaginari”. “Aquest fill està incorporat al llenguatge, al cap, i s’ha fet un lloc a casa. I per a la dona, a més, forma part del seu cos, que s’ha preparat per tenir un fill i aquesta transformació física i mental no es pot aturar d’un dia per l’altre. Tant el cos com la ment necessiten el seu temps i s’ha de respectar el procés natural. És pitjor tallar-lo o voler-lo accelerar -explica Pi-Sunyer-. El dolor et queda sempre però el dol sa fa que es pugui traspassar aquesta tristesa, parlar-ne i situar aquesta vivència com a part de la família”.

Triar quin nom els assignaríem, quan ja sabíem que un només existiria per a nosaltres, va ser difícil. T’animen a fer-ho però gairebé ningú gosa pronunciar-lo. El seu és un nom que mai cosiré a les etiquetes de la roba ni escriuré al full d’inscripció de l’escola ni el cridaré al parc. Com que va morir als cinc mesos de gestació, tampoc el puc inscriure enlloc. Però el vull posar en escrit. El meu fill es deia Martí.

Etiquetes

Més continguts de