De les traves en el sistema d'asil europeu no se n'escapen els menors d'edat que arriben sols a Espanya o a Catalunya i que queden tutelats per la DGAIA. Segons la CCAR, de les 2.392 criatures que van arribar soles, sense cap adult de referència, 64 van poder sol·licitar la protecció internacional. Per a l'entitat, aquesta xifra "ínfima" suposa l'evidència que no hi ha una voluntat d'atendre aquests nois i noies, perquè no se'ls detalla quins són els seus drets i els funcionaris i personal que tracten amb ells a l'acollida sovint no tenen una formació específica que permeti derivar-los al circuit específic de l'asil. Segons la codirectora Elena Anaya, gairebé la meitat d'aquests menors provenen de països subsaharians, seguits del Marroc i Ucraïna. "Fa anys que treballem per acabar amb l'estereotip que els menors són nens que venen buscant una vida millor, simplement. En molts casos són susceptibles de protecció internacional i se'ls ha d'acompanyar en aquest sentit", ha conclòs Dilara Ekmen.
Mig any d'espera per demanar asil: "Sense protecció em sentia amenaçat"
La Comissió Catalana d'Acció pel Refugi denuncia la indefensió dels sol·licitants per les traves administratives per aconseguir una cita a Estrangeria
BarcelonaMés de 128.000 persones esperaven a finals de l’any passat que el govern espanyol els donés una resposta a la seva sol·licitud de protecció internacional. Mentre no es resol si s'accepta o es denega, tenen dret a la residència a Espanya, però no poden treballar ni estudiar. Des de fa anys, l’espera s’allarga més enllà dels sis mesos que marca la llei de dret a l’asil i la protecció subsidiària, i això manté en els llimbs els sol·licitants de refugi.
De la "desesperació" que provoquen els llimbs administratius en sap prou el Gary, un advocat hondureny de 41 anys que no vol ser identificat amb el seu cognom i que, malgrat que tenia una vida professional exitosa, va haver de sortir del seu país, amenaçat de mort pel crim organitzat. L’agost del 2022 va arribar a Catalunya tot sol, confiant que de seguida tindria l’estatus de refugiat i podria portar ràpidament la dona i dues filles adolescents. Tot sol, passava hores davant de l’ordinador per aconseguir una cita a l’Oficina d’Estrangeria per iniciar tota la paperassa. Sense èxit, la seva paciència i estat mental anaven minvant a mesura que li era impossible ni tan sols contactar amb els funcionaris. "Agost, setembre, octubre, novembre i res", ha explicat aquest matí en la presentació de l’informe anual que fa la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR). No hi havia cap cita disponible a la província de Barcelona i, sense el resguard, tampoc no podia accedir a cap dels serveis que s’ofereixen als sol·licitants de refugi. Va anar al Saier (el servei municipal de Barcelona especialitzat) a reclamar ajuda psicològica per calmar els nervis i la por que se’l menjaven. "Com que no tenia protecció, em sentia amenaçat i temia que els criminals em trobarien i em matarien", ha afirmat.
De fet, les amenaces hi eren: la seva família continuava patint les intimidacions a Hondures i van haver d’avançar el viatge a l’octubre. Tots plegats no van parar de buscar cites, sense sort, fins al punt que la dona es plantejava tornar a Hondures sabent què s’hi trobaria. Fins i tot el Gary va recórrer al mercat il·legal de cites, però tampoc no en va aconseguir. Fins al mes de febrer. I dos mesos després, el 28 d'abril, tots quatre ja van entrar al programa estatal d'asil i refugi, després d’un calvari de traves i portes tancades amb què topen refugiats i exiliats que busquen a la Unió Europea en general –i en particular a Espanya– un lloc per instal·lar-se i iniciar una vida "des de zero". Ara, la família viu en un hostal a l'Hospitalet i tots els membres estudien cursos de formació reglada.
Si aconseguir una cita per a l’entrevista prèvia que inicia el procés és "gairebé impossible", en paraules de Dilara Ekmen, una de les codirectores de la CCAR, tampoc no hi ha vies segures per fer la sol·licitud, i la pràctica totalitat dels sol·licitants (96%) han de presentar la demanda un cop arriben a territori espanyol. Per contra, són residuals les peticions que es fan als països d’origen per la negativa dels consolats i les ambaixades espanyoles a obrir aquest servei, als CIES o a les fronteres, on la policia practica les il·legals devolucions en calent sense donar temps a l’immigrant a explicar la seva situació. Per tot plegat, aquestes persones es troben en una total indefensió, ha assenyalat Elena Maya, que ha apuntat com la situació les aboca a situacions d'"extrema vulnerabilitat", condemnant-les a viure al carrer o en infrahabitatges, i a un excés de patiment emocional.
Amb les xifres que ha presentat la CCAR, coincidint amb el Dia Internacional del Refugi, que es commemora el 20 de juny, es detecta que la xifra dels que esperen és lleugerament superior a la de 118.000 expedients nous que es van presentar a Espanya l’any passat i que suposen el doble de les peticions presentades el 2021, a causa de la inestabilitat a Síria, Veneçuela i Ucraïna. Això situa l’Estat com el tercer amb més sol·licitants de tots els socis comunitaris, amb el 12% del total, per darrere d’Alemanya i França. No obstant aquesta situació en les peticions, Espanya és un dels països que en deneguen més, malgrat que en els últims anys n'ha augmentat el percentatge: 6 de cada 10 persones veuen la seva petició rebutjada i només el 16% (14.000) acaba amb l’estatut de protecció de refugiat, que dona accés al permís de residència i feina per cinc anys. Un 20% de les demandes es resolen amb la protecció per raons humanitàries, que redueix a un any l’autorització legal de quedar-se a l’Estat. De les sol·licituds autoritzades, 4.400 corresponen a dones i 9.700 a homes, procedents per aquest ordre de Mali, l'Afganistan, Ucraïna, Síria i Colòmbia.
