Salut
Societat  /  Salut 31/03/2022

"Les dones també som calbes!"

L'associació A Pelo visibilitza i normalitza l'alopècia perquè cap afectada se senti obligada a dissimular-la amb perruques

4 min
Membres de l'associació A Pelo.

BarcelonaUlls clucs i llavis premuts en un gest de disgust. I silenci. No perquè les paraules no li importin o les rialles no li facin mal, sinó perquè l’assenyalament i la burla en públic la paralitza. Júlia Vincent diu que es reconeix a ella mateixa en l’expressió de fastigueig i en la incapacitat de reacció de l’actriu Jada Pinkett Smith diumenge passat a la gala dels Oscars , quan va ser objecte d’un comentari fora de lloc i de mal gust sobre la seva alopècia, una malaltia que comporta la pèrdua de cabells de manera parcial o total. “Llegeixo perfectament en la seva cara la incomoditat i el patiment, que n'està farta, que no entén per què aquell home té dret a opinar sobre si té cabells o no en té o a fer un intent d'acudit fent-li mal", afirma. L'Elisabet Rodríguez també s'hi sent reflectida: "Totes les dones amb alopècia hem fet aquella cara en algun moment, pensant: «Ja hi tornem a ser, no era necessari»".

Tant Vincent com Rodríguez tenen alopècia i reivindiquen la seva calvície. "Les dones també som calbes!", exclama la Júlia, a qui li agrada dir que és "pelona". Durant 23 anys ha amagat la caiguda dels cabells sota una perruca –"Preferia anar en pilotes que parlar sobre el tema, imagina't ensenyar-ho", diu– i no volia sentir cap comentari sobre la seva alopècia, que va començar a notar quan només tenia 7 anys. No va ser fins fa pocs anys que aquesta professora de secundària es va atrevir a deixar de dissimular la calvície. Ara, a més, canalitza la seva lluita d'acceptació personal en l’associació A Pelo, un grup de suport per a dones (i també infants) sense cabells que lluita per visibilitzar i normalitzar l’alopècia, i de la qual és cofundadora.

L'Elisabet també és part d'aquesta comunitat, que ja compta amb un centenar d'associades. Ella va tenir alopècia areata (en què el sistema immunitari ataca els fol·licles pilosos) des dels 8 anys, i durant més de vint anys "trampejava" amb pentinats, mocadors i diademes per passar desapercebuda. Als 34 anys, i en qüestió de mesos, li van caure tots els cabells, i la seva primera reacció va ser dur perruca. "Vaig trigar tres mesos a treure-me-la per sempre. La perruca ha de ser una opció, no una imposició, i portar-la i haver-me-la de treure cada cop que arribava a casa em feia recordar que ho tenia i que ho estava amagant", recorda. Ja no en porta. Diu que ho té assumit i acceptat, però entén que la gent encara pugui mirar-la al carrer. "És normal que ho facin perquè no està normalitzat, perquè no hi ha dones calbes a la televisió. Si jo no ho patís potser tampoc hi pensaria –afegeix–; dels 8 als 34 anys no vaig conèixer cap dona calba".

Diuen que sovint les confonen amb pacients en quimioteràpia. "A vegades m'aturen al carrer per felicitar-me o per donar-me ànims, o al metro em deixen seure perquè pensen que estic malalta", comenta l'Elisabet. "Aleshores a mi m’agradaria dir-los: però què dieu, si només soc calba", coincideix la Júlia. El que no es pot tolerar, diuen les entrevistades, són els comentaris invasius i els excessos.

Perruca: decisió o imposició?

Per a molts, l'alopècia pot semblar una condició merament superficial –hi ha moltes clíniques i empreses que l'aprofiten per vendre productes o tractaments que no serveixen i que, a més, són cars–, però quan afecta la dona, i precisament perquè ja pateix una gran pressió sobre la seva imatge corporal i estètica, la calvície s'envolta de tabús. Tot i que també hi ha molts homes que viuen acomplexats, la calvície en homes està més acceptada, però en dones el patiment s'accentua: la cabellera és un atribut socialment atractiu que es relaciona amb la feminitat, i perdre-la suposa un cop que distorsiona la pròpia imatge. Perdre els cabells pot fer que la dona deixi de reconèixer-se a si mateixa. "A totes ens pressionen per ser primes, però la importància que li dona la societat als cabells de la dona passa desapercebuda fins que no desapareixen", explica Vincent.

Rodríguez diu que les mirades hi són, si les busques. "No existeix una manera d'estar bé i cadascuna ha de fer el que pot. Si necessites portar perruca, fantàstic. Si no la vols, no la portis. Per a mi és molt incòmoda", afegeix la Júlia. De fet, les entrevistades plantegen que sovint l'ús d'aquest recurs no és decisió personal, que moltes dones se senten obligades a portar la perruca pel què diran o per evitar que la gent s'hi fixi, ja que la idea que impera és que la dona calba no decideix sortir al carrer sense perruca si ho pot evitar. Per això asseguren que la idea errònia que les dones amb alopècia han d'amagar tant sí com no el seu cap es combat amb visibilitat, començant per les mateixes afectades, a través d'associacions com A Pelo, que serveix de xarxa de suport. "Organitzem trobades, ens comuniquen per WhatsApp i ens truquem per telèfon quan patim una situació complicada o si aquell dia ens llevem i ho portem pitjor, com pot fer qualsevol amb el seu entorn", relata l'Elisabet.

Les entrevistades reivindiquen la necessitat de normalitzar la falta de cabells en dones, com precisament va intentar fer l'actriu Jada Pinkett Smith, que va compartir amb milions de seguidors que patia aquesta malaltia. "Però explicar-ho no és acceptar-ho i acceptar-ho tampoc no és estar fantàstic en tot moment i haver de tolerar comentaris d'aquest tipus", diu la Júlia. L'incident a la cerimònia més important del cinema podria ser una oportunitat per normalitzar l'alopècia femenina, perquè dones que la pateixen sàpiguen que no estan soles. "Els Oscars estan guionitzats, si volien parlar d'això podrien haver-li trucat. Però no ho van fer i el que va passar és una agressió verbal, una intromissió en la seva vida, que no valia la pena", diu l'Elisabet. A més, totes dues lamenten que fins i tot aquesta violència hagi quedat invisibilitzada. "La primera agredida és ella, però acabem parlant de dos homes i un mastegot", conclouen.

stats