Societat 01/01/2022

La mort que es va fer esperar

L’Antonia va demanar l’eutanàsia a principis de setembre però no va poder morir fins dos mesos després pel precari funcionament de la llei

Mar Bermúdez
4 min
L'eutanàsia està legalitzada des de l'estiu i almenys 24 persones l'han rebut a Catalunya

BarcelonaMorir ja és un dret i l'Antonia el va exercir el dia 25 de novembre. És una de les més de 24 persones de Catalunya que han sol·licitat la prestació d'ajuda a la mort, regulada per la llei en vigor a Espanya des de finals de juny. Tenia 63 anys i en feia 33 que vivia amb esclerosi múltiple, gairebé mitja vida amb una malaltia degenerativa. En els últims anys, l'escassa mobilitat que li quedava l’havia fet ser completament dependent i patia dolors insuportables. Tenia clar des de feia anys que quan arribés a aquest punt en la malaltia seria el moment de dir adeu.

La seva és una història de superació i valentia, però demanar ajuda per morir no va ser un camí plàcid. Tot i tenir les idees molt clares, i afanyar-se a demanar exercir el seu nou dret de seguida que va poder, el procés va ser llarg i farragós i, més enllà dels tràmits, els terminis van tornar-se una agonia per a ella i la seva família.

L’Antonia va aixecar el telèfon per demanar iniciar la petició els primers dies de setembre. Des del Centre d’Esclerosi Múltiple de Catalunya de la Vall d’Hebron, la van citar per al dia 14 per fer una visita de confirmació amb la seva psicòloga (un pas que, d'entrada, ja no preveu la llei) i després iniciar el procediment amb la doctora. Des del principi, la falta de protocols es va fer evident, i els terminis van començar a allargar-se. La sol·licitud formal amb la doctora no va arribar fins al 28 de setembre.

Ja amb la doctora al davant, l’Antonia i la seva família van constatar la falta de domini sobre el procés i la documentació que li va demanar que omplís i firmés. Ella, sense mobilitat, va quedar perplexa, i va ser la família qui va acabar omplint els formularis. Però, i la firma? De nou, la família va aportar la solució: la llei, que portaven ben apresa, permetia gravar un vídeo on l’Antonia explicava la seva situació i confirmava la petició. I si hagués anat sola? I si no hi hagués ningú per ajudar-la?

La segona sol·licitud va trigar 15 dies més i encara quedava la consulta amb un metge extern, de l'Hospital de Bellvitge, no implicat en el cas. Passat un mes i mig des de la primera trucada, l’Antonia començava a angoixar-se i el constant sentiment d’acomiadament es feia cada vegada més complicat de gestionar. Nadal s’acostava i no volia deixar una marca tan dolorosa a la seva família en uns dies tan especials.

Superada la visita del metge extern, la paperassa va quedar en ordre i el cas va passar a la Comissió de Garanties i Avaluació, que dona el veredicte final. Dues llargues setmanes més tard va arribar l’aprovació definitiva.

El ‘no’ del mossèn

Al llarg de tots els tràmits un dubte flotava constant entre els familiars de l’Antonia: podrien ser amb ella fins al final? Va decidir morir a l’hospital, per facilitar el procés i per evitar que l’últim record a casa seva amb els seus fos la mort. D’entrada, es va dir als familiars (germanes, nebodes i nets) que sí, que hi podrien ser quan morís. Però els protocols covid i la manca de protocols propis per a la mort digna van fer trontollar tot el comiat reduint-lo només al marit i les filles. Finalment, la família va aconseguir que més familiars poguessin dir l’últim adeu a l’Antonia entrant de dos en dos a l’habitació.

El 25 de novembre tot estava preparat i el personal mèdic de la Vall d’Hebron els va acollir amb una actitud exemplar. La família, que ha travessat moments molt complicats, agraeix la predisposició de la psicòloga de l’hospital a parlar amb ells, ja que la llei no preveu ajuda psicològica ni per al pacient ni per al seu entorn. La salut mental sembla la gran oblidada en l’eutanàsia.

Però l’Antonia va haver d’entomar encara un últim glop amarg quan va demanar que la visités el mossèn de l’hospital. Ella, creient, volia rebre la paraula de Déu abans de marxar, però el mossèn de guàrdia del centre s’hi va negar perquè el que anava a fer contradeia la moral cristiana i no podia beneir-ho. Si anava a veure l'Antonia, només podia ser per intentar convèncer-la que no morís. Davant la negativa, l’Antonia es va haver de conformar amb resar un parenostre amb la seva família.

L’adeu final

Envoltada del qui més estimava, amb tots els assumptes lligats i la por que confessava per si alguna cosa sortia malament, va començar el comiat, que va ser plàcid i sense cap contratemps. Havia accedit a donar els òrgans i així aquell mateix dia tres persones rebrien una segona oportunitat. Va voler morir donant vida.

A ritme de Sellado con un beso i altres de les seves cançons preferides triades per a l’ocasió, l’Antonia va acomiadar-se amb tot dit i organitzat per als qui hauran de tirar endavant sense ella i que ara afronten un dol poc convencional i sense referents. Descansa en pau, tieta.

stats