SOS al camp: falten agrònoms per modernitzar l’agricultura

Lleida"Tot i que només em queden dues assignatures i el treball de final de màster (TFM), no m’ho podia compaginar. A més a més, sé que quan acabi el màster trobaré feina”. Així explica l’Helena, de 23 anys, per què ha preferit deixar la feina dels darrers tres mesos al departament d’Agricultura com a tècnica a l’Oficina Comarcal del Segrià per acabar el màster que l'habilita per ser enginyera agrònoma. “Si estudiés en un altre àmbit amb menys oferta potser m’hauria plantejat aparcar els estudis”, admet. El cas de l’Helena explica ràpidament el problema: els enginyers agrònoms són importantíssims i es graduen amb comptagotes. I als pocs que n’hi ha, lògicament, els plouen les ofertes. 

Aquesta titulació interuniversitària, que duen a terme conjuntament la Universitat de Lleida, la de Girona, la UPC i la Rovira i Virgili de Tarragona, es fa només a Lleida. Des del Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Catalunya (COEAC) alerten que cada any finalitzen el màster un màxim de 20 estudiants a tot Catalunya, però que a la vegada els arriben al voltant d’un centenar i mig d’ofertes de feina que no s’arriben a cobrir ni de bon tros.

La Conxita Villar, degana del Col·legi, ho corrobora: “Tots els estudiants que han acabat al màster aquest passat mes de juny estan treballant”. Villar adverteix que, a més, cada cop se’n necessiten més i alerta del perill que corre l’agricultura sostenible sense ells: “La perspectiva a escala mundial és que la població segueixi creixent, la qual cosa incrementarà la demanda d’aliments”. I a la necessitat cada cop més gran d’aliments s'hi suma l’emergència climàtica. Segons Villar, “si la Unió Europea obliga, per exemple, a reduir a la meitat l’ús dels productes fitosanitaris per al 2030 però se n’ha de produir la mateixa quantitat", caldrà actuar perquè la producció no es redueixi per les plagues i les malalties, i això s’ha d’aconseguir "amb recerca en genètica o en agricultura de precisió". Per això, continua, si cada cop hi ha menys professionals amb coneixements, "tenim un problema”.

La traçabilitat del producte

El sector agroalimentari carrega, doncs, amb el pes de la motxilla d’haver de ser més sostenible, però no és l’única exigència que té a sobre. “El camp s’ha professionalitzat molt”, assegura l’Òscar Trindade. “Abans, en producció primària tenies molt poca informació, i avui qualsevol productor està fent traçabilitat al seu camp i ha de tenir tot el procediment del que ha tractat o adobat, i el mateix passa amb la indústria agroalimentària. Qualsevol producte que t’arriba a un supermercat saps de quina finca ha sortit i quin tractament ha tingut, i això passa per mans de tècnics, bàsicament enginyers agrònoms”.

L’Òscar és enginyer agrònom i porta el despatx Gain Agro, dedicat a fer projectes, i explica que no troba joves per entrar a treballar. “Tenim la necessitat d’incorporar gent jove perquè al sector s’està produint un canvi que ha de liderar aquesta generació, i estem rebutjant projectes perquè no els podem assumir amb els que som”, confessa. I explica el que considera una “preocupant” falta de vocació: “Jo em vaig matricular el 1989 i a primer de carrera érem 350 alumnes”.

L'estigma de l'estereotip

El David, precisament, vol dedicar-se a fer projectes, i té tres ofertes de feina sobre la taula per escollir tot i que, com l’Helena, tampoc no ha acabat el màster. Encara no ha decidit quina triar, però és conscient que és una situació anòmala. “Ja no es tracta de tenir o no tenir feina, és que l’agricultura ho necessita, perquè sempre es critica que és un sector amb problemes de sostenibilitat, però si no hi ha gent capacitada per poder-los solucionar, els seguirà tenint”.

I per què hi falta vocació? Segons el David, és pels estereotips que té el cognom “agrònom” de l’enginyeria: “En realitat la meva feina no dista tant de la d’un industrial, i en canvi m’ha passat molts cops que quan dic que soc enginyer agrònom es pensen que faig unes coses que no tenen res a veure amb el que faig realment, perquè la titulació és molt més àmplia del que tothom es pensa”. Explica que, fins ara, ha estat fent projectes d’instal·lacions de reg, però que normalment se sol associar aquesta feina amb els cultius i amb el camp, i és aquí on identifica el problema: “Els joves no tenen l’impuls de fer aquesta carrera perquè la desconeixen completament. Si vas a un institut i parles dels agrònoms, no és que els menyspreïn, però la majoria mai no s’hauran plantejat de ser-ho”. I en canvi, assegura que “tots mengem tres cops al dia i rere aquest procés hi ha, com a mínim, un agrònom al darrere”.

Villar arriba a una conclusió similar: “Els aliments sempre els necessitarem”. Amb aquesta afirmació, augura un futur en què ser enginyer agrònom és cada cop més necessari: “Hi ha molts oficis que diuen que amb el futur desapareixeran, i aquest, en canvi, té unes perspectives enormes, perquè cada cop està més encarat cap a la tecnologia, l’ús de big data, la genètica i la digitalització”. I, per això, ho té molt clar: “Cal que deixem de ser invisibles”, reclama.