Societat 06/03/2021

Venent mocadors de paper al metro: "Em sento invisible, com si no existís"

Una mare separada explica la seva experiència mendicant al suburbà

4 min
La Clara venent mocadors de paper al metro mentre la majoria dels passatgers miren el mòbil
Disponible en:

BarcelonaSembla una noia qualsevol que no crida l'atenció de ningú quan puja al metro: vesteix texans i dessuadora, i porta una motxilla i una petita bossa que li penja pel davant del pit. Quan es tanquen les portes, treu de la bossa uns quants paquets de mocadors de paper, es col·loca al mig del vagó amb les cames lleugerament separades per mantenir l'equilibri malgrat el moviment del tren i comença a dir en veu alta: "Bona tarda, disculpin les molèsties. El que passa és que tinc un nen i no puc alimentar-lo perquè no tinc feina. Aquest és l’únic mitjà que tinc per fer-ho”.

Algunes de les seves paraules es confonen amb el soroll eixordador del metro i resulten gairebé imperceptibles. Amb tot, continua la lletania: "Si per casualitat poguessin col·laborar amb una feina o comprant-me un paquetet de mocadors, els ho agrairia molt”, afegeix fent èmfasi en les paraules feina i mocadors i alçant la veu encara més si cal. Malgrat això, els passatgers es mantenen absorts amb la mirada al mòbil. Només algun l'aixeca lleugerament per tornar-la a fixar a l'instant a la pantalleta.

Clara Latorre Mondragón és colombiana, té 31 anys i en fa tres que demana al metro. No obstant això, des que va començar la pandèmia, assegura, les coses han empitjorat de debò. Tampoc és que abans aconseguís una fortuna venent mocadors, però podia sumar fins a 30 euros en una jornada. Ara si n’obté 20 ja pot considerar que ha tingut un bon dia. Els mals dies torna a casa amb 7 o 8 euros a la butxaca.

Algunes de les monedes que la Clara ha aconseguit venent mocadors al metro

És cert que la Clara té un fill: es diu Santiago i té 5 anys. De fet, quan en parla o en mostra amb orgull una fotografia, se li il·lumina la cara. Per això precisament demana almoina al metro: per mantenir-lo. Està separada i, segons diu, el pare no li aporta ni un cèntim.

"L'assistenta social em dona una ajuda de 120 euros al mes", afirma. Però, esclar, això no li arriba per a res. També rep menjar d'una entitat religiosa, però es queixa que molts dels aliments estan caducats i no els vol donar al nen. Almenys, això sí, té sort perquè des de fa uns mesos viu en un pis compartit de l'associació Provivienda i no ha de pagar lloguer. Abans pernoctava en hostals que li sufragaven els serveis socials. En va passar per sis en només un any amb el fill a coll. "Al nen li deia que estàvem buscant casa i que per això canviàvem tan sovint, per trobar la millor".

La Clara va al metro a vendre mocadors de vagó en vagó cada matí després de deixar el fill a l'escola. Puja a la parada de Sagrera de la línia 1 i en baixa a la de Mercat Nou, i torna a començar. Així fins a les quatre de la tarda, que és quan ha de tornar a l'escola a recollir el nen. Ven a la línia 1 perquè, argumenta, és la més transitada. Sempre puja al metro a l'últim vagó, perquè així pot comprovar des de l'andana si a la resta hi ha algun vigilant de seguretat. Segons diu, l'han fet fora un munt de vegades.

Amb tot, el que més l’empipa és una altra cosa: "Em sento invisible, com si no existís". La indiferència generalitzada la mata, que ningú aixequi la mirada del mòbil encara que sigui per dir-li que no pot donar-li res. Sí, hi ha gent que pidola i menteix, admet. "Com la dona que es fa passar per cega i no ho és, o l'home que demana diners amb la foto d'un nen malalt", posa d'exemples. Amb tot, la seva història és verídica, assegura. De fet, sovint se li trenca la veu quan l'explica.

La Clara va arribar a Barcelona quan tenia 22 anys després que morís el seu pare i hagués de deixar la universitat per falta de diners. Es nota que té formació per la manera com parla i com es comporta. Assegura que durant tres anys va tenir permís de treball i de residència a Espanya, i que va treballar com a cambrera i dependenta. Però no li van renovar el contracte i va caure en un pou sense fons. Abans de la pandèmia, encara podia aconseguir alguna feina en negre, però ara ni això.

"Aquesta setmana al metro m'han dit sudaca de merda, i que treballi i deixi de viure de renda". Treballar precisament és el que ella voldria. "Encara que sigui netejant lavabos, però que tingui un salari fix", insisteix. No recorda exactament el primer dia que va començar a vendre al metro, però sí que recorda la sensació que va tenir: "Sentia la cara calenta, calenta". De pura vergonya. Després de tant de temps assegura que continua sense acostumar-s’hi, que encara se li fa una muntanya.

"Sé que no necessito vendre mocadors, però no vull que la gent pensi que demano diners sense oferir res a canvi", comenta. Els mocadors que ven els compra al Dia o al Mercadona. Quinze paquets li costen un euro. Abans venia xiclets però eren massa cars i diu que no li sortien a compte. Moltes vegades el passatger que menys pensa que l'ajudarà és qui ho fa. Cal no deixar-se portar per les aparences, assegura.

"Bona tarda, ¿mocadors?", va repetint la Clara amb una certa cantarella mentre recorre el vagó amb passos inestables a causa del moviment del comboi. Però ningú compra res. Al següent vagó la Clara respira a fons i torna a repetir la lletania del principi. La resposta és la mateixa: els passatgers continuen abstrets amb els seus telèfons mòbils.

stats