Un ecòleg universal

Aquest 2019 se celebra el centenari de l’ecòleg català Ramon Margalef, un científic amb un llegat que té una influència d’abast mundial

“Els poetes han de menjar”, va dir Margalef l’11 de gener del 1987 en un plató televisiu quan se li va demanar per la preeminència de la natura sobre la cultura. Al davant, un Josep Maria Espinàs atònit reaccionava amb la finor que li és pròpia: “I la natura no cal que faci versos”. “Però els fa, tot i que no els sabem llegir”, va reblar Margalef tornant a desconcertar el seu interlocutor.

Aquest retall d’una conversa fabulosa, durant la qual l’entrevistat no va abandonar en cap moment el somriure sorneguer que el caracteritzava, té la virtut de cristal·litzar l’essència de l’ecòleg Ramon Margalef, de qui aquest 2019 se celebra el centenari: una capacitat insòlita per entrellaçar àmbits del coneixement aparentment desconnectats, un sentiment de meravella davant el món natural, un sentit de l’humor enjogassat i una humilitat tan autèntica que els ingenus podien confondre amb innocència. Malgrat aquesta modèstia, Margalef va ser una de les persones que més bé va saber llegir els versos que confegeix la natura i que, no només al nostre país, sinó a escala internacional, va contribuir a ajudar generacions de científics a disposar de noves eines per llegir-los. Unes eines que es distribueixen al llarg de més de 400 articles científics publicats, una vintena de llibres escrits, una quarantena de tesis doctorals dirigides i incomptables classes i converses.

En Margalef es combinaven, a més, una curiositat inesgotable, una capacitat intel·lectual prodigiosa i, tal com diu Marta Estrada, biòloga marina de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC i deixeble seva, “una capacitat de treball enorme”. De fet, al departament d’ecologia de la Universitat de Barcelona se’l coneixia pel martelleig continu de la màquina d’escriure que sortia del seu despatx i que colonitzava els passadissos. Amb prou feines s’aturava per canviar el paper: a mesura que anava omplint pàgines aprofitava l’impuls del rodet i les deixava caure a terra mentre, ràpidament, n’afegia una altra per continuar teclejant. Amb aquesta acció sostinguda, que culminava amb el terra cobert de papers escrits, només aconseguia posposar el moment de parar per recollir-los, en una mostra més que, de moment, no hi ha cap mecanisme d’expressió que aconsegueixi seguir el ritme del pensament humà. “És un accident de l’evolució que l’ésser humà es comuniqui linealment”, es lamentava sempre.

Aquest caràcter el va portar a fer contribucions decisives a la ciència de l’ecologia, que van ser reconegudes amb totes les medalles, creus i distincions nacionals hagudes i per haver, i amb nombrosos guardons internacionals, entre els quals destaquen la Medalla Prince Albert de l’Institut Oceanogràfic de París (1972), el Premi Alexander von Humboldt (Alemanya, 1990) i el Premi Huntsman d’Oceanografia Biològica (Canadà, 1980), considerat el Nobel de les ciències marines. La National Science Foundation dels Estats Units va declarar el 1988 que els seus treballs sobre el fitoplàncton marí s’havien anticipat diverses dècades i havien marcat el camí a seguir en la recerca biològica. A més, Margalef comparteix amb Santiago Ramón y Cajal i Severo Ochoa ser un dels tres científics d’Espanya més destacats en les ciències de la vida d’entre 95 investigadors de tot el món. Per si no n’hi hagués prou, el seu article “ On certain unifying principles in ecology” del 1963 és considerat un dels deu articles clàssics de tota la biologia del segle XX.

Un naturalista precoç

Margalef, nascut a Barcelona el 16 de maig del 1919, va començar de ben petit a interessar-se per la natura. A casa seva es passava el dia a l’hort, i a la mínima oportunitat se n’anava d’excursió amb un amic per investigar la vida que hi havia en basses, llacs i rierols de muntanya. Després d’un temps d’escola que ell mateix reconeixia com a avorridíssim, el seu pare va contractar un professor particular, un jueu alsacià, que li va ensenyar francès, alemany i matemàtiques, cosa que li va obrir la porta del món. La Guerra Civil va estroncar aquesta formació i Margalef es va veure forçat a servir a la Divisió Líster de l’exèrcit republicà i a participar en la Batalla de l’Ebre, on van afusellar el seu company d’excursions. Amb l’humor que el caracteritzava, i que defensava com a mecanisme de supervivència, d’aquesta època que es va allargar set anys a conseqüència del servei militar obligatori, deia que havia tingut una colla d’anys amb molt de temps per meditar.

Després va estudiar biologia en pocs anys i va deixar la feina a la Mutua General de Seguros per dedicar-se ja professionalment a la seva passió. La falta de recursos dels anys 40 el va empènyer a construir-se ell mateix un microscopi amb peces comprades en mercats de vell i fer vàlida, així, una citació amb què va ser conegut dècades més tard: “Un ecòleg ha de saber collar un cargol amb un martell i clavar un clau amb un tornavís”. Gràcies a aquesta perícia tècnica va estudiar el plàncton, que fins llavors es considerava poc més que una sopa d’animalons, i va aconseguir relacionar-ne l’estructura amb els paràmetres físics i químics de l’aigua. La seva primera aportació important en aquest àmbit va ser la identificació d’espècies com a indicadors de qualitat de l’aigua, un enfocament que avui és més vàlid i utilitzat que mai.

El 1950 va començar a treballar a l’Institut d’Investigacions Pesqueres, que més endavant es convertiria en l’actual Institut de Ciències del Mar del CSIC. Com a director del centre va ampliar el focus de recerca de les espècies d’interès pesquer, com el lluç i la sardina, a una visió més general dels ecosistemes marins. Els seus treballs sobre el plàncton van començar a tenir ressò internacional, fins al punt que el govern dels Estats Units el va becar perquè viatgés indefinidament per les universitats del país. Va rebre moltes ofertes per quedar-s’hi però les va declinar per motius familiars. El 1967 va crear el departament d’ecologia a la Universitat de Barcelona i es va convertir en el primer catedràtic d’ecologia d’Espanya.

La síntesi sense fronteres

“Quants naturalistes dels anys 50 llegien articles sobre la teoria de la informació?”, es demana Cèlia Marrasé, investigadora de l’Institut de Ciències del Mar, deixeble i jove de Margalef. Almenys un. Perquè sense aquesta curiositat que es materialitzava en voracitat lectora, Margalef no hauria fet una de les seves aportacions capitals. A partir d’aquestes lectures va aconseguir despullar mentalment un ecosistema de tot el que li era accessori i entendre que els organismes que el constitueixen són com les paraules d’un text o els elements d’un missatge. Si s’hi aplica l’equació per calcular la quantitat d’informació continguda en un missatge, s’obté un valor que caracteritza la diversitat d’un sistema natural. Aquesta diversitat, al seu torn, està relacionada amb la maduresa de l’ecosistema i amb la seva capacitat de resposta davant d’alteracions -un ecosistema madur i més divers és més estable-. També té una relació molt estreta amb el concepte físic d’entropia, cosa que al cap de Margalef tancava un cercle: els sistemes naturals, com qualsevol altre, estan sotmesos a les lleis de la física, i estudiar-los des d’aquesta perspectiva havia d’aportar per força nou coneixement. Aquestes idees tan originals, que van cristal·litzar el 1957 en l’article “ La teoría de la información en ecología ”, que va fer servir com a discurs d’entrada a la Reial Acadèmia d’Arts i Ciències de Barcelona, el van fer conegut a tot el món.

“Sempre perseguia la síntesi, els principis generals que regien el comportament dels ecosistemes”, explica Marta Estrada. En aquest sentit, Margalef sempre deia que “hi ha molt poques lleis a la natura, i que bàsicament són uns rètols que diuen per aquí no hi passis ”. Amb aquests rètols com a guia, el 1963 va publicar el seu article més citat i, a partir d’un curs que va impartir a la Universitat de Chicago, el llibre Perspectives in ecological theory, el 1968, que es va traduir de seguida a moltes llengües i que no va tenir versió en castellà fins al cap de deu anys. Aquesta visió general dels sistemes naturals com a sistemes físics va fer que el convidessin a universitats de tot el món, i no sempre per parlar amb estudiants de biologia. Sovint deixava bocabadats alumnes de física o d’economia.

“Llegia molt, i no només ciència”, explica Joandomènec Ros, actual president de l’Institut d’Estudis Catalans i deixeble que el va succeir a la càtedra d’ecologia. “Mantenir una conversa amb ell era impressionant -afegeix-, en qualsevol moment podia citar la Bíblia o El Quixot. De vegades descobries un autor interessant, l’hi explicaves i resultava que ja l’havia llegit quan era jove. Això era frustrant però interessant al mateix temps, perquè volia dir que hi podies mantenir una conversa sobre qualsevol tema”.

“No veia fronteres entre les disciplines”, diu Cèlia Marrasé. Potser per això va impulsar les anomenades sessions de màgia, que se celebraven cada dijous al matí al departament d’ecologia de la Universitat de Barcelona. En aquestes trobades es convidaven investigadors d’altres camps perquè hi exposessin idees trencadores que permetessin desencarcarar el pensament dels assistents i dotar-los de noves estratègies per afrontar la seva recerca. Un dels convidats habituals era el físic Jorge Wagensberg, que en referència a la compartimentació artificial del coneixement sempre havia defensat que la natura no tenia la culpa dels plans d’estudi ni dels projectes d’investigació.

D’aquestes sessions en van sortir idees per a tesis doctorals sorprenents, una de les quals va ser presentada tot just l’any passat pel biòleg Albert Masó. Una part d’aquesta tesi es basa en la idea que, tal com passa amb les talles de les samarretes -hi ha la S, la L i la M, però no n’hi ha cap enmig-, les ales de les papallones de mides diferents dins d’una mateixa espècie també tenen un nombre concret de cèl·lules. Així, les papallones de la mateixa espècie sempre tenen el doble de cèl·lules a les ales que els exemplars de la mida immediatament inferior. Aquesta quantització cel·lular, suggerida per Margalef i comprovada en aquest treball, indica un possible i sorprenent mecanisme evolutiu encara desconegut.

Una altra de les idees màgiques sorgides de les sessions dels dijous i que va ser objecte d’una altra tesi doctoral és la correspondència entre l’estructura interna d’un ecosistema i la d’un aparell electrònic o mecànic. En un bosc hi poden haver espècies amb molts individus, com les formigues; espècies amb pocs individus, com les guineus, i espècies que es mantenen entre les unes i les altres. De la mateixa manera, en un aparell hi ha peces molt abundants, com els cargols, i d’altres de més escasses, com les pantalles. Doncs resulta que si s’analitza la quantitat de peces de cada tipus en termes de la diversitat que s’utilitza per estudiar un ecosistema, s’obtenen valors sospitosament semblants. No s’obté el mateix si s’estudia un cotxe de joguina, però sí quan el cotxe és real. Tant un ecosistema com un televisor són sistemes funcionals que tenen molt més en comú del que sembla.

Un professor memorable

Aquest caràcter transfronterer el va convertir també en un professor especial. “Era molt generós”, diu Joandomènec Ros. “No signava els articles de les tesis que dirigia, cosa que avui no passa”, afegeix. Tenint en compte que va dirigir més de 40 tesis doctorals, amb aquesta dada els més de 400 articles que va signar adquireixen una nova dimensió. A banda d’això, donava molta llibertat als doctorands i poques vegades els responia si considerava que podien arribar a les respostes ells mateixos. Un cop, Marta Estrada el va anar a veure perquè no estava segura d’incloure una idea a la tesi doctoral que preparava, i Margalef, fent gala un cop més del seu humor, li va respondre que “una tesi és com una paella, s’hi posa tot el que sobra a la cuina”.

Pel que fa als estudiants de cursos inferiors, sovint els examinava amb preguntes noves en lloc de fer-ho amb problemes estrictament acadèmics. I ho feia a la biblioteca, perquè tinguessin accés a la màxima quantitat d’informació possible. Alguna vegada també els havia sorprès demanant-los calcular la diversitat d’una pàgina d’ El Quixot o plantejant-los exàmens amb una sola pregunta -“Què és l’ecologia?”- o fins i tot sense pregunta. En aquest últim cas, els demanava que triessin ells mateixos la pregunta i la responguessin. Curiosament, el nombre de suspesos era sempre, si fa no fa, el mateix.

Malgrat la seva bonhomia, generositat i totes les aportacions que va fer, Margalef és poc conegut pel gran públic. Segons Marta Estrada, això té una explicació: “En aquest país tenim poca cultura científica”. “De fet -afegeix-, Severo Ochoa i Ramón y Cajal són coneguts perquè van guanyar el Nobel”. A més, “no li agradava presumir ni la presència mediàtica, i el seu humor càustic sovint incomodava tant els polítics com els estudiants i els col·legues científics”, explica.

L’home a la natura

Margalef també va protagonitzar algunes polèmiques, que s’originaven principalment en el xoc entre el seu coneixement profund i racional dels ecosistemes i les concepcions esbiaixades ideològicament de certs sectors socials. Una vegada, per exemple, va dir que l’aqüicultura era un disbarat ecològic. Per fer créixer els llobarros de piscifactoria cal pescar altres peixos per fer el pinso que els alimenta. Però com que quan es passa al nivell tròfic superior, en un ecosistema es perd un 90% de l’energia, resulta que amb aquests altres peixos es podrien alimentar 10 vegades més persones que amb els llobarros. La situació és equivalent a l’absurditat de criar 10 vaques per matar-les i fer pinso per alimentar un lleó que serviria d’aliment.

Però les polèmiques més agitades les acostumava a tenir amb alguns sectors de l’ecologisme. Per començar, sempre li agradava aclarir que “l’ecologia és a l’ecologisme el que la sociologia és al socialisme”. Ell mateix explicava que l’ecologia és la ciència que estudia els ecosistemes i l’ecologisme és un moviment que, com bona part de les religions organitzades, promou un sincer sentiment de culpa que de vegades condueix a decisions personals encertades. En aquest sentit, sempre havia criticat aquells que promovien la conservació d’una natura immaculada i no grapejada per l’home, d’una natura com a museu, o el que ell anomenava una ecologia de pala i escombra, és a dir, gestionar les conseqüències dels problemes ambientals sense atacar-ne les causes. Si la teoria de l’evolució va demostrar que hi havia una continuïtat genètica entre l’home i la natura, segons Margalef l’ecologia demostra que també hi ha una continuïtat funcional: l’home forma part de la natura. En aquest sentit, defensava que l’home ha d’explotar la natura per viure, però que calia fer-ho de manera racional, cosa que només es pot fer amb un coneixement profund dels sistemes naturals.

Quan se li demanava pel futur de l’espècie humana, deia que la seva visió era optimista i pessimista alhora. Si continuem així, argumentava, pot ser que desapareguem de la faç de la Terra. Però la natura continuarà. Potser aquest veure’s com a part de la natura el va ajudar a afrontar l’abisme de la mort amb una serenitat encomiable. Quan un portaveu de la Generalitat li va trucar per anunciar-li que al cap d’uns dies li concedirien el Premi Medi Ambient 2004, Margalef va respondre, en el seu últim encert: “Moltes gràcies, però el dia 5 de juny ja seré mort”.

Jornades, lectures i teatre per celebrar l’Any Margalef

La web de divulgació de l’Institut de Ciències del Mar (ICM) centralitza l’agenda de l’Any Margalef, en què destaquen activitats com:

13 de maig, 18.30 h, Teatre Poliorama. Presentació de la nova publicació de l’article “Teoría de la información en ecología”, lectura de textos de Margalef i representació de l’obra teatral Ramon Margalef i l’aventura de la vida.

21 de maig, 9.30 h, ICM Jornada d’homenatge Margalef i l’actualitat del seu llegat.

3 de juny, 17 h, Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Acte tancat al públic sobre Margalef en el marc de la presentació del programa televisiu Associar-se a l’ecosistema Terra.

18 de juny, 19 h, Institut d’Estudis Catalans. Taula rodona de la Institució Catalana d’Història Natural sobre Margalef.

Més continguts de

Blogs de ciència