Publicitat
Publicitat

Itziar Castro: "La gent vol conèixer la història oblidada"

Memòria Itziar Castro (Barcelona, 1977), amb Carme Coll, Montse Alcoverro i Mamen Conte, fa 'Subterrànies', una visita guiada i teatralitzada al refugi antiaeri 307 del Poble-sec. Una creació que recorda la ciutat sota les bombes

"Atenció, ciutadans, hi ha perill de bombardeig. Aneu amb calma i serenitat als vostres refugis. La Generalitat vetlla per vosaltres". Aquest avís ressona al refugi 307 del carrer Nou de la Rambla, un dels dos que queden dels 1.400 que tenia la ciutat. Amb Subterrànies. Sobreviure entre dues Barcelones, tres actrius, una guia historiadora i una violinista fan un homenatge a les dones del 36. Ja s'han exhaurit les localitats per als pròxims caps de setmana de novembre d'aquesta producció de Projecte Vaca i Androna Cultura.

Ja sóc a l'entrada del refugi. Què m'espera dintre?

Un recorregut per la història. Sentiràs els avions i els bombardejos, escoltaràs cançons de l'època i el testimoni d'una mare, una àvia i una nena. La realitat històrica es barreja amb la ficció. Però tot el que representem és verídic, fruit d'una intensa documentació i de parlar amb les protagonistes que encara viuen.

En aquest retorn al passat, en quin any viuré?

Els tres dies fatídics del 17, 18 i 19 de març del 1938, quan van ploure bombes cada tres hores, en un degoteig constant i salvatge. Van ser tres dies i tres nits als refugis, als metros i sobrevivint com podien.

Qui construïa els refugis?

Els que quedaven a ciutat: dones, nens, homes mutilats i gent gran. Però, sobretot, dones i canalla.

Quines dones van ser els teus referents?

Vaig llegir Amb ulls de nena, d'Encarnació Martorell, coneguda com l'Anna Frank catalana perquè va escriure un diari durant la guerra que va abandonar quan li van matar el seu amor. Gràcies a l'editor, em vaig posar en contacte amb ella i totes les dones que surten al documental.

Com és que canteu La marsellesa ?

L'any 38 Pau Casals estava tocant al Liceu. Van començar a caure moltes bombes i el concert es va aturar. Però la gent no va marxar: es va quedar allà, en silenci. Quan va acabar el bombardeig, l'orquestra va començar a tocar La Marsellesa i el públic, dret, es va posar a cantar.

Quin públic s'ha interessat per Subterrànies ?

Gent de totes les edats. I han vingut mestres que hi volen portar els alumnes. Els interessa la recuperació de la memòria històrica des d'un punt de vista desconegut: el de les dones que no van anar al front, les que es van quedar treballant a les fàbriques, a casa, tirant endavant la família com podien, construint refugis.

Com és el 307?

Està molt ben restaurat i és gran, hi cabien dues-centes persones. Molt ben equipat, tenia latrines, infermeria, s'il·luminava amb llums de petroli però també tenia una instal·lació elèctrica, tot i que la llum marxava constantment. I hi havia una deu natural d'aigua, perquè no està construït sota terra sinó sota la muntanya.

Què se'n va fer d'aquest refugi després de la Guerra Civil?

Els franquistes hi van entrar, pensant que era un túnel que comunicava amb el castell de Montjuïc. Van obrir una segona galeria fins que van desistir. També va ser ocupat per una família de Granada que hi va viure un temps. I, més tard, s'hi va instal·lar el famós xampinyoner del Poble-sec, que els hi cultivava.

Un moment per recordar?

Vam fer una visita només per a l'Encarnació i les seves cinc amigues. Durant la visita tenien una calma estranya. Revivien el que havien viscut i els nostres monòlegs es van convertir en un diàleg. La Montse Alcoverro cantava una cançó i s'hi afegien totes. La Carme Coll, mentre se senten uns avions, diu: "Ara no sé si vénen o si marxen". I elles li deien, fluixet: "Vigila, nena, que vénen!" Tenir-les davant va ser molt emocionant. Al final, ens van donar les gràcies.

L'espectador què us diu?

Ens agraeix conèixer en primera persona la història oblidada. La gent vol saber el que va passar i no s'ensenya.

A banda de Subterrànies , aviat ens faràs passar por a REC 3 , oi?

S'estrena el 30 de desembre, dirigida per Paco Plaza i protagonitzada per Leticia Dolera i Diego Martín. Jo sóc la superzombi! L'altre dia vaig anar a doblar-me i em vaig veure. És impactant! Pensa que trigaven cinc hores per caracteritzar-me! Vols veure'm? [M'ensenya la foto al mòbil. No la reconec.] Fa por però té molt d'humor.

I segueixes sent Madame Taboo a la sala Apolo?

Sí, un dijous de cada mes, el pròxim serà el 22 de desembre. Taboo és l'únic cabaret burlesc que hi ha a Espanya, un gènere que neix als anys 40 als Estats Units com una evolució del cabaret berlinès dels 30. És molt sensual. I té la Mambo Jambo dirigida per Dani Nel·lo, la millor banda derhythm'n'blues i rock'n'roll del món.

Parlant de cabaret, continua viu Del Ter al Plata ?

Sí. Amb Xavier Boada fem un homenatge a Joan Viladomat, l'autor de Fumando espero i El vestit d'en Pasqual. A l'estrena van venir Sara Montiel i Núria Feliu. Ho repetirem aviat al Casino del Poble Nou i la Feliu cantarà amb nosaltres.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT