Sopa de Cabra, suor i llàgrimes

Barcelona“Feia molt de temps que esperàvem aquest moment”, diu Gerard Quintana en sortir a l'escenari, just després d'acabar El boig de la ciutat. Han obert el seu concert de 25è aniversari i de retorn amb un 'hit', però aquest no és un concert de 'hits'. La banda no ha començat gaire entonada. Tots estan molt lluny. Quintana només s'acosta a la nova incorporació, Xarim Aresté, que vesteix camiseta blava, com per deixar clar que és diferent. Li dona suport. Amb 28 anys, toca la guitarra com un negre de Chicago. I ho demostrarà més endavant a 'Guerra', amb un solo memorable.

El punt d'inflexió el va marcar 'Seguirem somniant', homenatge a Ninyín, mort al 2002. La banda en pes ha fet pinya a la part del davant de l'escenari, tots ben junts. I Quintana, sempre veu cantant, va tenir unes paraules de record per al seu “Keith Richards”. Ells, va dir, no són els Rolling Stones, però Ninyín era el gran guitarrista dels Stones. També va parlar de la seva generació, i del concert de fa 20 anys amb Els Pets, Sangtraït i Sau. Els seus col·legues, va dir, aleshores creien en la independència de Catalunya. Ells volien un món millor. Ara ho volen tot. El públic no va trigar a cridar a favor de la secessió. Abans, a Plou i fa sol, Quintana ja havia animat la concurrència al respecte.

El cert és que va ser un concert dels Sopa com els de sempre. Molta reivindicació i rock. Tot i que el cert és que hi havia menys banderes estelades de l'habitual. Ganes, les mateixes. I Quintana, amb 47 anyets, suant la cansalada. Ha perdut vuit quilos mentre assajava a Bescanó. A finals de setembre, estarà com un secall. Com els vells rockers.

El concert va estar marcat per l'emoció, del públic, que no es podia creure que estaven sentint de nou els seus ídols de joventut, i de la banda, que al principi de la nit va donar mostres de nerviosisme. L'alegria zen habitual de Quintana era un rictus programat. Ni quan va parlar de Llach abans d'entonar 'Per no dir res'. Però va arribar el moment Ninyín i va semblar com si l'ànima del guitarrista els digués, ei, nois que això no és un funeral, que aquí vosaltres també us ho heu de saber bé. Al final, el tema pre-Sopa, Ninyins mine, a tot drap, va deixar clar que tenen corda per estona i que l'esperit del guitarrista estarà amb ells almenys durant un mes.

Amb 'Guerra', Quintana va treure el seu esperit pamfletari, de Bono català. Però aquesta nit li podíem perdonar tot. Sobretot perquè després de la confabulació de la mitja part, tot va anar com la seda. Si abans tot era distància (el Sant Jordi semblava enorme), els set Sopa de Cabra van apropar-se com mai. Josep Thió, Cuco Liscicic, Xarim Aresté i Peck van ajuntar els màstils en més d'una ocasió, vibrants. Fins a esclatar a 'El far del sud' i, ja als bisos, amb un arranjament reggae de 'Si et quedes amb mi'.

Mai trobaràs també va sonar més lenta, més blues. Emoció al 100%. Un altre punt àlgid del concert, de nou amb la banda unida al davant, trencant les distàncies del Sant Jordi. A 'Nits de glòria', a la segona ronda de bisos, amb Quintana i Thió al davant, sols, els dos caps pensants del grup van provar davant de tothom que tornen a aguantar-se en les distàncies curtes.

També és cert que quan van agradar-se, van fregar la davallada general, sobretot amb un tema que no haurien d'haver tocat, No hi ha camí. Destrempadora després d'una primera ronda de bisos excel·lent. Sí, els millors Sopa són els rockers, tot i que temes com Camins sonen més vigents que mai. I així ho va demostrar Quintana i companyia. “Segur que ens queden molts camins per trobar-nos”, va llançar el sempre enigmàtic i metafòric cantant dels Sopa.

Un emocionadíssim L'Empordà va servir d'avantsala al tancament del concert, clos amb Podré tornar enrere. Totes dues cantades pel públic com si fossin a casa en una nit d'eufòria. Tres hores de suor i llàgrimes. Vint-i-nou cançons per recordar.