Publicitat
Publicitat

Música

El popArb estima els Mishima

El grup liderat per David Carabén triomfa en una frenètica primera jornada del festival d'Arbúcies en què també van destacar Manos de Topo i Els Surfing Sirles


Mishima porten uns mesos escampant el seu ambigu amor feliç. Divendres tocava parada al popArb, que pràcticament és la seva segona residència. Jugant com a locals i amb el públic a favor, van saber aprofitar el moment per oferir un concert impecable especialment indicat per a un festival i construït amb la fermesa que proporciona el repertori de 'L'amor feliç'. Van començar amb 'La vella ferida' i van acabar amb 'El camí més llarg', demostrant la confiança que el quintet barceloní ha dipositat en el nou disc.

El recinte de Can Cassó ja era ple de gairebé dues mil persones quan Mishima van sortir a l'escenari. La rebuda va deixar clara quina era la predisposició del públic, que de fet és la mateixa que està acompanyant el grup de David Carabén en tota la gira. Carabén, per cert, es va mostrar comunicatiu i fins a cert punt relaxat. L'ordre i l'aventura són ara força i determinació, i amb un so potent i expansiu, van tirar pel dret amb les peces rítmicament més agraïdes de 'L'amor feliç', com ara 'La vella ferida', 'Els vespres verds' i 'Els crits', una de les que millor resultat té en directe. El públic del popArb va seguir amb la mateixa intensitat les cançons noves i èxits anteriors com 'Com abans', 'Tot torna a començar', 'Un tros de fang' i una 'Qui n'ha begut' que van enllaçar amb 'L'última ressaca'.

Durant el concert va predominar la característica èpica dramàtica del grup, cada vegada més controlada i sòlida, però també va funcionar el vessant més contundent, més rock, d''Ossos dins d'una caixa'. Tot plegat, uns cinquanta minuts d'eufòria pop per culminar la primera part de la gira de Mishima.


Del pop mediterrani de Litoral al rock dels Surfing Sirles
La jornada de divendres al popArb va començar amb el concert dels valencians Litoral a Can Torres. Encara amb llum del dia, es van presentar amb format de septet, amb Pau Roca i Ivan Cuevas al capdavant, i amb Helyette Vercambre tocant l'acordió i els teclats i fent veus en algunes peces, com ara la versió de Mazzy Star ' Fane-toi en toi (Fade into you)' . L'actuació es va moure entre els colors del folk-rock nord-americà de la costa oest i el to més popular i mediterrani, que de fet són els dos eixos del disc 'Incidents melòdics del món irracional'. Cuevas va ser el més xerraire del grup, i va ser especialment amable amb dues noies que van estar tot el concert ballant. "Portem ballarines com Mötley Crüe", va dir. Els moments més animats van venir cap al final, amb cançons com 'Confessions d'un meteoròleg no practicant' i 'El rei pollastre', que va acabar amb tocs de psicodèlia sorollosa.

La Estrella de David van obrir els concerts a Can Cassó poc després de les deu de la nit. David Rodríguez va aparèixer envoltat de la mateixa formació que al Primavera Sound, amb Joe Crepúsculo als teclats, Jordi Irizar a la bateria i Ana Fernández-Villaverde (La Bien Querida) i Jaime L. Pantaleón a les guitarres. Aquesta vegada, però, l'actuació va ser més potent i agressiva, sobretot quan parlaven les guitarres de Rodríguez i Pantaleón a cançons com 'La gran fiesta de la democracia', en què passen revista a les icones polítiques catalanes, de Jordi Pujol i Joan Antoni Samaranch a Artur Mas i Joel Joan.

Com ja és habitual al popArb, tan bon punt finalitza un concert, comença el següent en l'escenari oposat. Així, quan va acabar 'Cuando te deje' de La Estrella de David, va engegar l'actuació de Manos de Topo, amb el recinte del festival ja força ple. El quartet comandat per Miguel Ángel Blanca, amb el reforç d'una violinista, va escenificar el seu pop tràgic davant una bona colla de seguidors. Van dedicar bona part del repertori a l'últim àlbum, 'Escapar con el anticiclón', amb temes com 'Tragedia en el servicio de señoras' (ben apuntada pel violí), però també van recordar peces emblemàtiques de la seva trajectòria com 'El cartero' i 'La estatua de la libertad'. 

Abans de Mishima va ser el torn de Quimi Portet, que està presentant en gira les cançons del disc 'Oh my love'. Portet va exhibir el seu humor característic. Només començar el concert, va donar unes quantes instruccions per seguir una actuació d'un cantautor. Per exemple, aixecar les mans i cridar cada vegada que pronunciés la paraula llibertat. En el concert va remenar repertori de diferents èpoques: 'La rambla', 'Francesc Pujols', 'Sabadell', 'Quitèria' i les imés recents 'Tinc una bèstia a dintre meu', 'Radio infern' i 'Vida interior d'un lluç', sovint amb molt protagonisme de la guitarra de Jordi Busquets, que anava vestit tot de vermell. "Sembles el dimoni dels Pastorets', va dir Portet.

Després de Mshima van arribar Els Surfing Sirles, que al principi semblaven desorientats tocant en un escenari tan gran. De seguida va aparèixer la ironia: "Estem molt contents que Mishimi ens hagin fet de teloners", van dir. Un dels moments més aplaudits va ser 'Estibador', la versió-homenatge a Donna Summer després de la qual el concert va fer una pujada d'intensitat amb 'UK a cavall' i 'Taxista'. Mentre tocaven aquesta última, Martí Sales va baixar de l'escenari per cantar entre el públic. L'agitació va anar bé per animar un concert més relaxat del que és habitual. La primera jornada del popArb a Can Cassó va acabar amb el xou electrònic i audiovisual de Rusty Warriors, als quals Els Surfing Sirles van definir com "els Prodigy d'aquí".




Mishima porten uns mesos escampant elseu ambigu amor feliç. Divendres tocava parada al popArb, quepràcticament és la seva segona residència. Jugant com a locals iamb el públic a favor, van saber aprofitar el moment per oferir unconcert impecable especialment indicat per a un festiva i construïtamb la fermesa que proporciona el repertori de 'L'amor feliç'. Vancomençar amb 'La vella ferida' i van acabar amb 'El camí mésllarg', demostrant la confiança que el quintet barceloní hadipositat en el nou disc.

El recinte de Can Cassó ja era ple degairebé dues mil persones quan Mishima van sortir a l'escenari. Larebuda va deixar clar quina era la predisposició del públic, que defet és la mateixa que està acompanyant el grup de David Carabén entota la gira. Carabén, per cert, es va mostrar comunicatiu i fins acert punt relaxat. (L'ordre i l'aventura són ara força ideterminació). Amb un so potent, van tirar pel dret amb les pecesmés agraïdes rítmicament de 'L'amor feliç', com ara 'La vellaferida', 'Els vespres verds' i 'Els crits', una de les que millorresultats té en directe. El públic del popArb va seguir amb lamateixa intensitat les cançons noves i èxits anteriors com 'Comabans', 'Tot torna a començar', 'Un tros de fang' i 'Qui n'habegut', que van enllaçar amb 'L'última ressaca'. Va predominar lacaracterística èpica dramàtica del grup, cada vegada méscontrolada i sòlida, però també va funcionar el vessant méscontundent, més rock, d''Ossos dins d'una caixa'. Tot plegat, unscinquanta minuts d'eufòria pop.


De la




Més continguts de