Publicitat
Publicitat

Un tast de català

Aglutinació (5): és clar o esclar?

La millor defensa d' esclar són frases que canvien de sentit si canviem és clar per es clar. "Stalin -per mi, és clar / esclar - era de dretes". Aquí és clar vol dir que no en tinc cap dubte; i esclar , que és només una opinió i no vull pontificar. Alguns diran que, afegint-hi uns punts suspensius o un signe d'exclamació, és clar ja vol dir esclar . Però jo els pregunto: ¿llegirien igual els dos és clar ? i, si ho fessin, ¿el que escolta percebria el contrast de sentits?

La resposta és no i no . Cal dir esclar perquè si diem és clar l'oient entén una altra cosa. L'oposició és clar / esclar és un recurs que podem usar o ignorar. Però si l'usem -com fan molts escriptors i, sobretot, molts guionistes- no ens podem escapar de fer-ne dues pronúncies diferents. Perquè és absurd i desconcertant que algú que ha de llegir esclar -un nen a l'escola o un estranger que aprèn català- es trobi escrit és clar . Els lingüistes de TV3, que treballen amb llengua oral, ho saben de sobres i per això ja fa uns quants anys que admeten esclar al seu llibre d'estil.

I és que esclar té un gran rendiment en els diàlegs informals. Estalvia l'ús del feixuc evi dentment , tradueix l'anglès of course i és una bona alternativa a calcs del castellà com per suposat o com no . El català de ficció en va ple. Perquè aquest esclar que diem sigui també un esclar que escriguem només cal ser fidel al principi fundacional de l'escriptura: reflectir de la millor manera pos sible la llengua oral.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT