Publicitat
Publicitat

Annual 1921: la derrota més incòmoda

El 1921 trontollà el domini espanyol al Marroc quan els rifenys liderats per Abd el-Krim atacaren el 21 de juliol la posició d'Annual. Entre aquella jornada i el 9 d'agost (quan caigué Nador) aniquilaren amb acarnissament més de 9.000 homes i molts foren mutilats o violats. Feren 600 presoners (pels quals el govern pagà 4 milions de pessetes el gener de 1923 i només 360 retornaren vius), destruïren infraestructures i obtingueren un gran arsenal: 20.000 fusells, 400 metralladores i 29 canons. La desfeta s'inserí en una guerra impopular des de l'inici el 1909 (quan l'embarcament de tropes a Barcelona desencadenà la Setmana Tràgica) que dugué a emprar armes químiques al Rif, reforçà la bel·licositat dels oficials colonials, qüestionà el paper de l'exèrcit i la corona, acabà amb el parlamentarisme i desembocà en la dictadura que instaurà Miguel Primo de Rivera el setembre de 1923.

La derrota feu emergir el desgavell de l'exèrcit d'Àfrica, un virregnat gairebé autònom del govern, on campava la corrupció entre els caps i els soldats vivien en condicions pèssimes. La seva capacitat combativa -fora dels cossos de regulars, formats per indígenes, i la legió- era deficient. Ho reflectí un lapidari comentari atribuït al general Dámaso Berenguer, alt comissari del Marroc, davant d'una desastrosa operació bèl·lica a Tetuan el 1920: "Esto es un protectorado de piojosos". No fou estrany, doncs, que l'abril de 1921, Fernando Primo -mort a Annual i germà del futur dictador- vaticinés que aquella "inmoralidad" castrense "tenía que producir, y no tardando mucho, una verdadera catástrofe".

Aquesta última l'atià Alfons XIII, que féu de l'exèrcit -del qual era un cap suprem- un domini reservat. Atès que ambicionava ser "Alfons l'Africà" amb un imperi al Marroc, volia acabar amb la temptativa d'Abd el-Krim d'instaurar una República del Rif. Per fer-ho promogué un general d'escassa capacitat tàctica i estratègica, però arrauxat: Manuel Fernández Silvestre. Aquest era popular (permetia que la tropa el tutegés i els oficials propers eren coneguts com els "manolos") i l'encoratjà a ser diligent. En tal sentit, s'al·ludeix sempre a un telegrama que li envià aquell juliol de 1921 esperonant-lo a arribar a Alhucemas, del qual no s'ha trobat l'original: "¡Olé los hombres! El 25 [de juliol, dia de Santiago Apóstol, patró d'Espanya] te espero". Tanmateix, es coneixen telegrames similars: "Sobre el 15 espero buenas noticias"; "¡Eh, vosotros muchachos, que os estoy esperando!"

Silvestre inicià un avanç ràpid i deixà a la rereguarda una estela de posicions aïllades que podien caure fàcilment. Així, quan Abd el-Krim desencadenà successius atacs contra aquestes posicions d'ençà del 17 de juliol, aquella xarxa defensiva precària s'ensorrà. Silvestre, assetjat a Annual amb milers d'homes, es veié desbordat i probablement se suïcidà, mentre els rifenys exterminaren sense dificultats unes tropes en caòtica retirada.

Annual suposà un gran descrèdit per a Alfons XIII i l'exèrcit, que s'enfrontà amb els partits dinàstics en creuar-se demandes de responsabilitat. El ministre de la Guerra creà una comissió d'investigació que dirigí el general Juan Picasso (oncle del famós pintor) i que aviat es veié limitada: quan Berenguer dimití com a alt comissari, el rei el forçà a continuar i el general exigí aleshores quedar al marge de la investigació.

El desastre esdevingué un míssil contra les forces armades i la corona l'any següent, quan la derrota grega davant dels turcs a Esmirna comportà l'execució de comandaments i l'exili de Constantí I, oferint un referent del que podia passar a Espanya. Finalment Miguel Primo neutralitzà aquesta amenaça amb el cop d'estat que protagonitzà el 13 de setembre de 1923, ja que l'1 d'octubre una comissió de 21 diputats havia d'exposar a les Corts les seves conclusions de l' Informe Picasso .

Les conseqüències d'Annual, però, no acabaren aquí. D'una banda, perquè Primo emprà gasos químics al Rif, tot i que Espanya havia subscrit el Tractat de Versalles de 1919 que ho impedia. De l'altra, perquè l'oficialitat africanista adquirí mètodes brutals, que ja reflectí Francisco Franco a Diario de una bandera (1922), crònica de la seva experiència legionària que després censurà. Però fou durant la Guerra Civil quan aquests es manifestaren i feren realitat la tesi que Franco escrigué la primavera de 1921: "La campaña de África es la mejor escuela práctica, por no decir la única de nuestro Ejército" i llur oficialitat "ha de ser un día el nervio y el alma del Ejército peninsular".

Tot plegat fa d'Annual molt més que una derrota: un tombant de la política espanyola tan decisiu com incòmode de recordar.

D'Annual en resta un llegat literari estimable visible a La forja de un rebelde , d'Arturo Barea, i Imán , de Ramón J. Sender. Ara, però, es publica en castellà l'impactant dietari del reusenc Josep M. Prous i Vila (1899-1978), Cuatro gotas de sangre. Diario de un catalán en Marruecos , publicat primer en català el 1936 (i reeditat el 2003 pel Centre de Lectura de Reus). En aquest dietari exposa la seva experiència entre el 1921 i el 1922 com a soldat al Marroc després del desastre.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT