Publicitat
Publicitat

Vae victis!

Sopo amb un periodista influent. Es mostra indignat pel tracte que s’està donant a Grècia, i pronostica que les coses no quedaran així. Li demano què creu que passarà. Diu que una part d’Europa reaccionarà a la contra, perquè el projecte europeu no es pot construir sobre la humiliació dels febles.

Li manifesto el meu escepticisme. La història demostra que hi ha molt poca compassió pels perdedors. L’exemple que ens queda més a prop és el de la impassibilitat europea davant la derrota dels catalans el 1714 després de ser traïts pels seus aliats, però n’hi ha mil més.

A l’hora de la veritat, ningú no ajudarà els grecs, i menys que ningú els que s’havien manifestat entusiasmats per Syriza, que ja han començat a desviar l’atenció cap a Jeremy Corbyn, la nova estrella de l’esquerranisme europeu.

Si no hi ha sorpresa d’última hora, Grècia haurà d’aplicar les dures condicions del tercer rescat. Tanmateix, costa d’imaginar que les penes dels grecs acabin aquí, perquè costa d’imaginar que tingui èxit.

Aquest tercer rescat consta de quatre elements: diners, fórmula, humiliació i desprestigi. Pel que fa als diners, la major part serviran per fer front als venciments del deute contret en rescats anteriors, la menor part serviran per fer front a alguna de les urgències del govern i de la població grecs. Tapar forats.

Pel que fa a la fórmula, és l’habitual en aquests casos: reducció de despeses públiques (incloent-hi les pensions), augment dels impostos, privatització d’actius públics i liberalització de la vida econòmica. La seva aplicació no garanteix que l’economia grega passi a funcionar millor que abans. De fet, és una fórmula que els creditors exigeixen però que no s’apliquen a si mateixos.

Posem-ne dos exemples. El rescat exigeix que els comerços grecs puguin obrir els diumenges, però els comerços no poden obrir els diumenges a Alemanya (tampoc a Àustria o a Suïssa). El rescat ha exigit la privatització d’un conjunt d’aeroports regionals, que han estat adquirits per un consorci liderat per l’empresa Fraport, propietària de l’aeroport de Frankfurt. Ara bé, Fraport està controlada per l’estat de Hessen (31,35%) i per la municipalitat de Frankfurt (20,02%): és una empresa pública.

Aquesta mena de mesures no són dolentes per se, però no van al fons de l’assumpte, que no és sinó que Grècia és el que seria Espanya sense la seva perifèria: un capitalisme d’unes quantes famílies que controlen l’estat. Ara bé, el consorci que lidera Fraport integra una d’aquestes famílies, els Copelouzos. Les privatitzacions fan més feble l’estat grec, però no afebleixen el control que hi tenen els de sempre.

Els grecs tenen una alternativa: prendre el destí en les seves mans declarant unilateralment impagable el deute, renunciant a més préstecs i modernitzant el país pel seu compte. Poden fer-ho, perquè l’estat ingressava i ingressarà prou per fer front a les seves (retallades) despeses sense incloure-hi les derivades del deute (tenia i tindrà el que es denomina superàvit primari).

De la mateixa manera que hi ha mil exemple s de països humiliats que ningú no ha ajudat, hi ha algun exemple de poble humiliat que ha reaccionat. El meu preferit és el del Japó en la segona meitat del XIX.

El Japó havia decidit aïllar-se del món des del 1639. Convençuts que havien de portar-hi la llum, els Estats Units van exigir-li l’obertura dels seus ports al comerç internacional. Quan el govern japonès s’hi va negar, van enviar-hi una petita flota de guerra, l’almirall de la qual va amenaçar de bombardejar Tòquio i, sense oposició possible, va imposar la signatura de l’acord desitjat (1854).

L’acció americana va ser injusta i arrogant. Segurament, el meu amic periodista hauria considerat que les coses no podien acabar d’aquesta manera.

I no ho van fer, però no perquè hi intervingués ningú de fora, sinó perquè l’humiliant Tractat de Kanagawa va constituir el detonant perquè un grup d’aristòcrates japonesos es posés en marxa per derrocar el poder feudal (el shogunat Tokugawa), eliminar els privilegis dels gairebé dos milions de samurais, modernitzar l’estat japonès, establir un sistema universal d’educació i industrialitzar el país. L’èxit d’aquestes reformes es va posar de manifest quan, només cinquanta anys després de Kanagawa, el Japó va esdevenir el primer país no blanc capaç de derrotar un poder blanc (a la guerra russo-japonesa de 1904-1905).

Grècia no necessita un estat més petit, sinó un estat més fort, capaç d’imposar-se als interessos que el parasiten. Dissortadament, convocant un referèndum, guanyant-lo i ignorant-ne el resultat, Syriza no tan sols ha magnificat la humiliació del poble grec, sinó que s’ha desprestigiat. Grècia necessita que algú lideri la seva modernització, però ara es fa difícil imaginar que aquest paper el pugui jugar Syriza.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT