Publicitat
Publicitat

Tendències que canvien amb 3.500 euros?

Fa deu anys hi havia una absència total de denúncies per clàusules hipotecàries abusives

El cap de setmana passat l’atzar va voler que la qüestió dels salaris i les informacions sobre el debat intern del PSC compartissin espai a l’ARA. En faig cinc cèntims per poder contextualitzar adequadament el que vull explicar en aquest article. Resulta, d’una banda, que tant el Fons Monetari Internacional (FMI) com el Banc Central Europeu (BCE), així com els sindicats, consideren que apujar els salaris tindria un efecte positiu per consolidar la recuperació econòmica mitjançant el consum. L’altra qüestió, la del PSC, feia referència, entre altres coses, a la proposta de Núria Parlon d’accentuar l’esquerranisme d’aquesta formació i, en conseqüència, competir per l’electorat de Podem o dels anomenats comuns. Val a dir que on Parlon deia esquerranisme en realitat volia dir populisme, una paraula tabú que avui només defensa Pablo Iglesias. Com ja és sabut, el projecte vencedor no va ser el de l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet sinó el de Miquel Iceta. Fins aquí la brevíssima introducció. I ara arriba la pregunta: ¿la possibilitat d’apujar els salaris i les tendències electorals a les quals es referia Parlon són qüestions relacionades per algun vincle substantiu? Estic convençut que sí, i una bona manera de constatar-ho és apel·lar a la perspectiva històrica, donant un cop d’ull al món de fa una dècada, és a dir, de l’octubre del 2006.

Moltes persones havien fet un càlcul catastròfic, convençudes que el piset hipotecat anava a benefici d’inventari

En un recorregut sumari per les portades de diaris d’abast espanyol, català o local crida l’atenció la quantitat de notícies relacionades amb la construcció, amb la venda de pisos, amb els projectes urbanístics, amb els premis d’arquitectura. En només 18 mesos la Guàrdia Civil havia localitzat 12.800 construccions il·legals, algunes en llocs tan inversemblants com enmig d’un camí públic o damunt d’un pou miner. La Biblioteca Jaume Fuster rebia el prestigiós premi FAD d’arquitectura. En el si de la premsa local i comarcal hi veiem també per aquelles dates una abundància de notícies relacionades amb la construcció. Hi destaquen els auditoris per a poblets de 1.000 habitants i les piscines olímpiques per a nuclis poblacionals de 150 persones. Però el que realment crida l’atenció és l’absència total de denúncies referides a clàusules hipotecàries abusives -tot i que se’n signaven milers i milers- i altres disfuncions per l’estil. En aquell temps ningú no semblava que s’indignés per res d’això. Tampoc no es diu ni una paraula de les taxacions manifestament delirants dels pisos, ni de les concessions d’hipoteques que suposaven una quota mensual superior al salari declarat. Així mateix, no s’esmenta el fet que gairebé ningú assumia contractualment la dació en pagament, tot i que era, i continua sent, del tot legal.

Cap al 2010, quan la crisi comença a ser percebuda com un problema real i de llarg recorregut, és quan sembla que canvien les tendències a les quals feia referència Núria Parlon dies enrere. Tornem a fer memòria de com anaven llavors les coses. Segons l’Agència Tributària, l’any 2006 el salari mitjà anual dels treballadors espanyols va augmentar un 5,2%, i les pensions un 6,36%. Poca broma. El maig del 2011, quan eclosiona el moviment dels indignats, les coses ja rutllaven d’una manera molt diferent. El món no s’havia ensorrat, però el poder adquisitiu de les falses classes mitjanes sorgides de la bombolla immobiliària sí. Moltes persones havien fet un càlcul catastròfic, convençudes que el piset hipotecat anava a benefici d’inventari. Assessorades per grans savis, les caixes d’estalvis van actuar d’una manera semblant. Avui ja no en queda cap.

Si l’economia rutlla i els salaris pugen, com proposen l’FMI o el BCE, ¿què passarà?

No estic provant de corroborar el vell lloc comú segons el qual el personal vota amb l’estómac: hi ha dotzenes de casos que indiquen el contrari. El que intento mostrar és que convé distingir amb molta precisió els canvis de tendències ideològiques reals dels aparents. L’aparició del populisme d’esquerres es pot consolidar o no. Jo no ho sé pas. El que sí que tinc clar, en canvi, és l’origen d’aquesta abrupta i ultrapuntual transformació ideològica. En un salari baix o mitjanet, 3.500 euros anuals -és a dir, menys de 300 euros mensuals- poden suposar la diferència entre pagar la hipoteca o no poder-ho fer, o resoldre un imprevist sense haver de demanar un crèdit personal o no. Si l’economia rutlla i els salaris pugen, com proposen l’FMI o el BCE, i tornen aquests providencials 3.500 euros, ¿què passarà? Deixo l’interrogant del títol on era. Els lectors d’aquest paper poden arribar a una conclusió prou clara sobre si amb una quantitat així es pot fer canviar la manera de veure el món de la gent o no.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT