UN DELS EFECTES col·laterals que està tenint el procés català és la fragmentació de la dreta espanyola. Veurem fins a quin punt això es nota aquest diumenge a les urnes. Durant dècades, l’anticatalanisme ha omplert de vots el sac del PP, però ara que el catalanisme va de debò, els populars veuen com, paradoxalment, perden el monopoli d’aquest graner inesgotable, d’aquest secular leitmotiv en negatiu de la política espanyola. Al PP li han crescut els nans al voltant, des d’UPyD fins a Vox, passant per C’s. És veritat, però, que tot i fornir-se sense complexos d’aquest anticatalanisme, el PP en part havia neutralitzat el discurs més radical respecte a Catalunya. Ara, en canvi, es veu obligat a competir-hi amb els nous rivals. Capficat en aquesta competència, ignora un PSOE que ha ressuscitat un federalisme d’estètica plural, tot i que quedi curt respecte del canvi de mentalitat que s’ha produït a Catalunya.
Sens dubte, aquest bucle de fragmentació i radicalització de la dreta espanyola, sumat a la tèbia resposta de l’esquerra, està posant les coses francament difícils al desenvolupament democràtic del dret a decidir. Però si es manté la determinació de la societat catalana, el problema l’acabarà tenint la política espanyola, atrapada en la seva pròpia teranyina anticatalanista i antireformista. Quan t’has convençut que Catalunya és el problema i que toca recentralitzar, quan has imaginat altre cop una Espanya unitària i forta, ¿et queda cap marge de diàleg o negociació com el que demanen des del Financial Times fins a les cancelleries europees o el Cercle d’Economia?
Sense fer propòsit d’esmena, sense la valentia d’imaginar una democràcia i un país diferents, sense acceptar de debò la realitat plurinacional, la tercera via per a Catalunya és un desig tan lloable com impracticable. Per a desgràcia seva, em penso que Espanya no està disposada a repensar-se.
