Carta a Jordi Pujol: 'Biografia espatllada'
“Jo encara puc espatllar la meva biografia”. Aquesta és la profecia enigmàtica que va formular l’any 2012 a El convidat i que avui ha complert al Parlament. El seu discurs final, aspre i desbocat, ens ha deixat amb la desagradable sensació d’haver sigut testimonis del seu funeral polític.
Gosaria dir que estic més sorprès pel to de la seva segona intervenció d'avui que no pas per la confessió de fa dos mesos i un dia. Per una vegada estic d’acord amb el que li ha dit Albert Rivera: aquest serà l’últim discurs de la seva carrera política. I, certament, no és el final imaginat. Han aparegut, en l’ocasió menys oportuna, alguns dels tics (em refereixo als morals) que l’han acompanyat durant tota la seva trajectòria. No era dia de donar lliçons ètiques ni de retreure la poca honestedat dels diputats ni d’acusar-los de mentiders. Era vostè qui havia de donar explicacions sobre la seva mentida.
En un país que ha tocat tan poc poder, vostè sempre ha aspirat a exercir una autoritat moral sobre el conjunt de la població. Entendre aquest país petit com una gran família. I l’inici de la sessió parlamentària d’avui semblava precisament això: una catarsi familiar. L’avi s’asseia al cap de taula, reunia els fills i els explicava -mig avergonyit, mig emocionat- la història del pare Florenci, que espantat perquè el seu fill Jordi havia decidit dedicar-se a la política li deixava un bon feix de diners a Suïssa per al dia que anessin mal dades.
Però la pel·lícula s'acaba l’any 1980 i, a partir d’aquell moment, ni una sola explicació del que ha vingut després. Qui sap si la frase del seu pare que vostè perdria calers en política l’ha acompanyat tota la vida, qui sap si ha sortit en més d’un àpat familiar, i qui sap si algun dels seus descendents ha procurat que a ell no li passés el mateix. Qui sap. No ho sabem. Però ho hem començat a sospitar i avui no n'hem tret l’aigua clara.
Vivim unes hores molt intenses. Ens decidim a revisar el nostre passat, a engegar el ventilador cap enrere, la vigília que ens aboquem a un futur tan apassionant com incert. Era una aspiració ingènua pensar que tots els draps bruts de 23 anys els ventilaríem en una sola tarda i en una compareixença de format discutible. Però crec que els ciutadans, els que l’han votat i els que no, per l’immens respecte que li hem tingut sempre, ens mereixíem una altra cosa.
P.D. Vostè ha estat, avui, Doctor Jekyll primer i després Mister Hyde. Ha canviat la cara, el to, tot ho va canviar. D’entrada, ens ha advertit com un segon pot condicionar tota una vida. A la sortida, ens ha deixat pensant com els cinc minuts finals d’un discurs poden marcar una vida política.
