FA UNS DIES vaig escriure sobre el neomasclisme juvenil, i alguns em vau discutir que en digués neo . Ho explico. Deia que el masclisme ha estat soterrat, que almenys alguna generació l'ha dissimulat, ens n'hem avergonyit en públic, hem fingit una igualtat que evidentment no ha arribat, i ara sorgeix aquest neomasclisme més explícit, més desacomplexat, més evident. Per això insisteixo a denunciar-lo i a dir-ne neo . També perquè les tecnologies faciliten els controls de la parella, espiar mòbils al·legant una gelosia possessiva que alguns joves assumeixen com a normal. I com explicaven molt bé ahir la Lara Bonilla i la Laura Díaz-Roig en un reportatge que recomano, hi ha noies que abans de comprar-se la roba n'han d'enviar una foto al noi perquè l'autoritzi. Em dol que relativitzem aquests fets, o sentir comentaris del tipus "Ella s'ho busca, si es deixa". Em va deprimir llegir que una de cada tres noies se sent identificada amb la frase "A vegades la meva parella em fa por". O aquesta altra: "Ell no vol el preservatiu i cedeixo perquè no s'enfadi". Si els resultats són aquests, si l'amor mal entès entre els joves comporta tantes amenaces, violència psicològica i física, relacions sexuals falsament consentides perquè ho són des de la por, pertoca admetre que ho estem fent malament i córrer a fer-ho millor. Parlar-ne tant com calgui, esclar, però sobretot actuar, perquè és una autèntica vergonya i sobretot és un fracàs que confirma que no n'hi ha prou amb xerrades, sermonets, díptics i campanyes simpàtiques.
