Dimissió precipitada
Podria ser el primer capítol d'una novel·la. Però és una història real. Una regidora del PSOE de Los Yébenes, Toledo, es planteja dimitir després que es filtri, a la xarxa, una gravació, de més d'un minut, d'ella masturbant-se. M'expliquen que l'enregistrament, fet per ella mateixa amb el seu telèfon mòbil, enquadra el seu cos de melic en amunt i té cura que no es vegi, en cap moment, la mà que actua. És un acte íntim, privadíssim, gravat a casa seva i, diu ella, destinat al seu marit. Què coi n'hem de fotre els altres? Quin dret té, ningú, a difondre res del que passi un cop tanquem la porta de casa? Quin pervers joc de venjances hi ha al darrere de la destrucció d'una regidora d'una població de sis mil habitants? De fet, les imatges de l'Olvido Hormigos s'esbomben a través d'un diari el director del qual mig Espanya ha vist en una situació en què ens esgarrifaria veure el nostre pare. I el director, tan tranquil, ha continuat al capdavant del diari intentant marcar l'agenda i donant lliçons en editorials i tertúlies. Bill Clinton tampoc va deixar la Casa Blanca per unes escenes que se'ns van descriure a la menuda. ¿Un home ho té millor per continuar fent la viu-viu que una dona, després d'un episodi així?
Olvido Hormigos es va precipitar en anunciar la dimissió. Ni masturbar-se és delicte, ni tampoc ho és gravar-se amb el mòbil o amb la súper 8 de l'avi. Que al seu poble l'assenyalin, tant se val. És ella, en tot cas, qui hauria d'assenyalar qui ha intentat treure-la de la circulació amb joc brut. La política a Espanya és així. Al corrupte se l'accepta, però la vergonya enfonsa la gent que no fa mal a ningú. Penalitza menys posar la mà a la caixa que el dit a la figa. (I això que els diners són de tots i el sexe de l'Olvido era el propi.)
La solució de l'endemà
Acada redacció n'hi ha un que t'alegra el dia. Als serveis informatius de TV3 hi ha un company, molt ben informat en l'àmbit econòmic, que cada dos per tres i arran d'aquesta crisi en què els països que cuinen amb mantega asfixien els que opten per l'oli d'oliva ens fa riure dient "Cardem, cardem, que el món s'acaba". I, si s'ha de jutjar pel gran nombre de pastilles de l'endemà que dispensen les farmàcies de Catalunya, sembla que sí que li fan cas. Els caps de setmana -així ho asseguren els farmacèutics del meu entorn- no en paren de vendre, una rere l'altra. Ara fa tres anys justos que el contraceptiu postcoital es dispensa a les farmàcies sense recepta. Com un Frenadol. És una sola pastilla (Postinor o Norlevo), de gairebé 19 euros, que serveix per bloquejar la implantació de l'òvul fecundat. És una bona solució per a una urgència d'una nit boja, per un preservatiu trencat o per una marxa enrere massa ajustada. Però els amics apotecaris m'asseguren que hi ha moltes noies (un 50% d'uns 18 anys) que compren la píndola de l'endemà com un mètode anticonceptiu més. Pensen "Foto un clau i, tu tranquil, que demà ja em prendré la pastilla". No ho veuen com el que és: una mesura excepcional, d'emergència. Aquesta situació, per al noi, torna a ser xauxa. Practica el sexe sense precaucions i la pastilla, i els efectes secundaris de la patacada dels 1.500 micrograms, serà per a ella. Però algú hauria de dir a aquestes joves -com passava abans, amb la recepta mèdica- que l'alteració de la producció d'hormones, tant decisiva en la salut de les dones, no permet prendre aquesta píndola dos o tres cops al mes. És una barbaritat. I no parlo des del vessant ètic, parlo de futur. Som davant d'un problema de salut pública i tothom, de nou, mira cap a l'altra banda.
