Publicitat
Publicitat

No canviar de tema

El poder polític real es manifesta de moltes maneres. Les seves expressions més evidents o explícites no cal ni comentar-les: són les mateixes des de fa segles. Les més subtils, en canvi, sí, perquè sovint passen desapercebudes. Una d’aquestes mostres discretes i alhora efectives de poder consisteix justament a canviar de tema i aconseguir que els súbdits -aquí ja no podem parlar amb propietat de ciutadans- acatin dòcilment aquesta arbitrarietat dialèctica. La colonització mental pot arribar a l’extrem de fer creure a l’interlocutor que està participant en un veritable debat social, especialment si es pot desfogar a través de les andròmines que ofereixen les noves tecnologies. La setmana passada, sense anar més lluny, la greu fractura social que el PP ha generat a Espanya va tenir unes conseqüències tràgiques. Com és sabut, dues militants del PP van assassinar a Lleó la presidenta de la Diputació, també del PP. A mesura que es coneixen detalls sobre les presumptes assassines, i també sobre la víctima, el paisatge de fons es fa cada cop més obscur i sinistre. Què hauria passat si unes militants del PNB, o d’ERC, o de Convergència, etc., haguessin matat un alt càrrec del seu mateix partit? S’ho imaginen? Visualitzen els titulars? Són molt previsibles: “divisió social”, “tensió insuportable als carrers”, “terrorisme”, etc. En canvi, la decisió del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va consistir simplement a canviar de tema. I de cop i volta tothom va deixar de banda un fet tan extraordinàriament greu com aquell i es va posar a parlar... dels insults al Twitter! (Però no, per exemple, dels de l’inframon mediàtic que conrea l’anticatalanisme amb el mateix to i els mateixos mètodes amb què a la dècada del 1930 es conreava l’antisemitisme.)

Doncs no: avui no parlaré del Twitter, ni de la censura. No em dóna la gana canviar de tema com un dòcil xaiet. El tema és la crispació social i la involució democràtica que estan generant el PP i altres actors de la política espanyola, i que ja ha arribat a nivells intolerables. Abans de sumar-nos al debat polític que proposava l’altre dia Felipe González, per exemple, convé determinar primer qui va ser el responsable últim de la creació del grup terrorista GAL, que va causar un total de 27 morts, així com una gegantina trama de corrupció. Aquest debat es va tancar en fals. Per tant, abans de dir sí o no als arguments de González, sembla lícit resoldre la qüestió que anava primer. No pot ser que quedin dubtes sobre un fet tan greu. Què té a veure una cosa amb l’altra? Res, evidentment! Però la llibertat comença per no ser un titella dels temes imposats. Si Felipe González vol parlar d’una gran coalició PSOE-PP, jo voldria tancar primer els meus dubtes raonables sobre els GAL. Crec que no és cap excentricitat.

En tot cas, el rei dels canviadors de tema continua sent el ministre Margallo. El tema inicial, com tothom sap, anava sobre el legítim dret a votar d’una manera pacífica i democràtica. És justament amb aquest tema, que va començar tot. Per defugir-lo, Margallo surt ara amb estranyes comparacions amb Abkhàzia, oblidant alhora la vergonya internacional de l’antiga província del Sàhara espanyol, abandonada a la seva sort l’any 1975 per pura covardia i incompetència. Així que ara haurem de parlar d’Abkhàzia, oi? És una broma, això? No, senyor Margallo, no: el tema era un altre, no el d’Abkhàzia, ni el de l’ONU, ni el de la sortida del sistema mètric decimal. La qüestió era si podíem exercir el nostre dret a votar d’una manera pacífica i democràtica, o no. Un cop resolt aquest tema podem parlar d’Abkhàzia, i fins de l’antic Regne d’Abissínia, avui Etiòpia, per allò de respectar l’ordre alfabètic. Mentrestant, però, no canviarem de tema com si fóssim ximplets.

Em sembla que tampoc havíem de parlar del Tricentenari, no? Esclar, són coses del passat que no interessen a ningú, etc. Pot ser, pot ser... Però llavors no s’entén aquesta obsessió gairebé neuròtica per la sobirania de Gibraltar, que també té a veure directíssimament amb el 1714. Amb Gibraltar, ¿canviem de tema o no? En què quedem? I després, perquè no decaigui la conversa, ¿parlem de les fronteres imaginàries que els pèrfids catalans volem fer, o bé de les fronteres reals i mortíferes de Ceuta i Melilla? Ja veuen que de qüestions n’hi ha de sobres. Mentre no siguem tan imbècils de canviar de tema quan ens ho ordenen, arbitràriament, el debat polític tindrà sentit. Si comencem a parlar del Twitter o d’Abkhàzia, en canvi, semblarem nens davant de prestidigitadors professionals.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT