Publicitat
Publicitat

De ciris i destrals

Sóc de la generació que es va educar davant de la tele cendrosa del finals del franquisme, quan estaven tan de moda els detectius i altres variants del gènere de lladres i serenos: Cannon, Kojak, Banacek, el comissari McMillan, l’inspector McCloud -als enterraments dels policies sempre sonava solemnement una gaita escocesa-, l’astut Colombo... Quan el dolent era finalment detingut i l’emmanillaven, un policia deia: “Tot el que digui podrà ser utilitzat en contra seva”. Des de la perspectiva d’un infant, aquella frase podia resultar enigmàtica i alhora pertorbadora, perquè mostrava una actitud miserable cap al detingut: fins i tot si volia col·laborar honestament, la cosa se li podia girar en contra. Quaranta anys després, un s’adona que si ets sospitós, en un sentit genèric o estructural, tot el que diguis s’utilitzarà sempre en contra teva. O a l’inrevés, esclar: quan tens la poli a favor, pots dir -i segons com, fer- el que vulguis. Per la pròpia lògica mediàtica, la sospita ja és, de fet, una acusació, i té les conseqüències pròpies d’una acusació, no pas d’una mera sospita.

Dijous passat, 13 de març, llegia a Libertad Digital una informació que em va suscitar un somriure, per la ruboritzadora ignorància de la persona que signava l’article, una tal Ketty Garat. Al portaveu adjunt de CiU al Congreso de los Diputados, el senyor Josep Sánchez Llibre, li van recordar l’anunci del president Mas de celebrar la consulta. El diputat va corroborar que tot allò anava seriosament i, per tant, “endavant les atxes”. “ Ante el asombro de la prensa -comentava la periodista de Libertad Digital- con la palabra ‘hacha’ en sus futuribles [sic] titulares, Sánchez Llibre se paró un momento para explicar que se trata de una expresión con la que «yo siempre acabo los mítines» y que hace referencia «a las antorchas». Habida cuenta de que la aclaración no tranquilizaba a los periodistas, los servicios de prensa de los nacionalistas catalanes se precipitaron [sic] a explicar a los medios que «se trata de una expresión catalana» que viene a significar: «Pa´alante» o «Échale un par» ”.

La degeneració de la llengua espanyola a l’Espanya castellanoparlant creix d’una manera imparable (“ ¡Ya se les dije! ”). Abans, una persona que acabava el batxillerat -ni que fos amb un cinc pelat de mitjana- havia de saber que hacha de cera és un sinònim de ciri. Vull dir que, fins i tot sense saber ni un borrall de català, l’explicació sobre el significat de l’expressió emprada per Sánchez Llibre no resultava en absolut polèmica, ni sospitosa de res. Però, en tant que català, Sánchez Llibre és constitutivament sospitós i, en conseqüència, tot el que digui, i fins i tot el que deixi de dir, serà utilitzat en contra seva. En l’homenatge al regidor assassinat per ETA Miguel Ángel Blanco, a Raimon no el van xiular i insultar -massivament- pel que deia, sinó per la llengua en què ho deia. El cantant de Xàtiva era i és estructuralment sospitós i, per tant, tot el que digui, canti, xiuli o xiuxiuegi serà també utilitzat en contra seva.

El més inquietant d’aquest text, però, són les amenaces subterrànies, gairebé inconscients, contra l’estrany, el diferent, el que no encaixa: “ Habida cuenta de que la aclaración no ‘tranquilizaba’ a los periodistas...” Els diputats catalans no han de fer declaracions com els altres, no: han de “tranquil·litzar” els periodistes. L’eufemisme és magnífic, i em retorna al començament de l’article: “Tot el que digui podrà ser utilitzat en contra seva”. “Tranquil·litzar” vol dir aquí fer passar el sospitós per l’adreçador del llenguatge. L’altre dia el ministre Margallo utilitzava un registre impropi de la seva condició per referir-se a la situació catalana (aquell acudit sobre la sortida de Catalunya del Sistema Solar) però ell no va haver de “tranquil·litzar” a ningú. Hi ha gent facultada o autoritzada a fer les comparacions que vulgui, i gent, en canvi, que té l’obligació de “tranquil·litzar” els periodistes espanyols, és a dir, d’autocensurar-se perquè després no treguin de context el que ha dit. Fa només tres setmanes qualsevol al·lusió -que no comparació- a Ucraïna era motiu d’escàndol impostat; ara, però, la comparació estrella en una certa premsa de Madrid és justament la referida a Crimea. En aquest cas, no passa res: no cal “tranquil·litzar” a ningú. Per cert, quan un grup de nacionalistes espanyols radicals van assaltar la llibreria Blanquerna a Madrid, l’11 de setembre passat, al diputat Sánchez Llibre no li van demanar cap aclariment filològic. Potser és que llavors sí que estaven tranquils.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT