Publicitat
Publicitat

De desigualtats i altres tristors

Últimament, s'han publicat diversos informes que fan referència a la desigualtat econòmica creixent. Entre ells destaca el d'Intermón Oxfam. En la meva modesta opinió, aquest informe estableix una relació causal unívoca entre les polítiques d'austeritat i la desigualtat, deixant de banda l'insignificant detallet de la crisi econòmica més profunda de la història moderna. De fet, dóna la impressió que aquestes polítiques d'austeritat s'han aplicat perquè sí, com si no hi hagués cap fet objectiu que les justifiqués, com si es tractés d'una manera arbitrària i cruel de causar malestar entre les persones. Aquest punt de partida no és seriós. És rotundament i indiscutiblement cert que hi ha persones desnonades, moltíssims aturats i famílies en situacions de veritable precarietat, però aquest fet no és la conseqüència directa de les polítiques d'austeritat. Les persones que no han pogut pagar la hipoteca, o no els ha estat possible tornar un préstec, abans no els sufragaven amb donacions públiques, sinó amb el seu treball. La gent que s'ha quedat a l'atur no ha estat perquè les ONG ja no els ajudin, sinó perquè la seva empresa va tancar, o es va reestructurar, o es va deslocalitzar. Aquestes persones que abans vivien d'un petit negoci que va haver de tancar, o que eren assalariats i ara estan a l'atur, o que simplement tenen avui uns ingressos més baixos que fa sis o set anys, generen, per raons òbvies, menys riquesa. La contribució que feien en forma d'IRPF o d'IVA ara la cobren, en el millor dels casos, en forma de prestacions de l'administració. I aquí arriba una cosa que es diu aritmètica: amb una suma i una resta tot això es veu amb una dramàtica claredat. D'altra banda, hi ha aspectes que, des de la prudència, em limitaré a qualificar de sorprenents. Per exemple, comprovant els "obscens" increments patrimonials de les 10 persones més riques del món que publica la revista Forbes, constatarem que entre el 2008 i el 2012, les seves fortunes van passar de 430.000 milions a 406.000. Estrany increment!

¿És cert que aquestes prestacions són, en molts casos, insuficients? Sí. ¿És cert que hi ha una classe mitjana depauperada que fa poc no existia? Sens dubte. ¿És cert que hi ha desaprensius que evadeixen impostos, defrauden tot el que poden, etc.? Per desgràcia, sí. ¿És cert que hi ha situacions límit que l'Estat hauria d'assumir incondicionalment? N'estic convençut. Ara: avui no estaríem parlant de tot això si no hagués esclatat la bombolla immobiliària que va generar la il·lusió insensata de l'abundància. A còpia de plusvàlues recaptades per les administracions, es va produir una falsa imatge d'opulència infinita en un Estat que, magnànim, repartia els xecs nadó de Zapatero, o agraïa la conducta dels ni-ni amb 600 euros mensuals. En aquells temps, el sistema no semblava pas tan horrible com ara, tot i que era exactament el mateix. En aquest sentit, resulta inevitable fer algunes preguntes delicades. Per què mentre el sistema va rajar generosament ningú no badava boca? Per què, tot i saber perfectament que aquell benestar era il·lusori, les ONG no clamaven al cel contra l'origen dels diners amb què eren subvencionades? (Les plusvàlues de l'especulació immobiliària que l'Estat recaptava des de totes les administracions -central, autonòmica i local- i que ell mateix fomentava per la via de l'obra pública sobredimensionada.) Més que preocupació, el que jo recordo són grans complicitats amb l'administració i els bancs, que incrementaven les seves aportacions fins i tot sense necessitat d'informes catastrofistes, a canvi d'un logo i una foto. En volen proves?

Qualsevol persona pot ensopegar amb la següent oferta: "Bankia, en compliment del seu compromís social, oferta la targeta Intermón Oxfam Mastercard. És una targeta financera, en les modalitats de dèbit i crèdit, que et permet operar com amb qualsevol altra targeta, amb l'excepció que amb aquesta el 50% dels beneficis per l'ús d'aquesta targeta aniran íntegrament destinats a Intermón Oxfam". Que consti que no critico la iniciativa, ni cap altra acció per l'estil. Cadascú pot interpretar-la de la manera que cregui oportuna. Només crec que el relat té un gravissím problema de guió, i fins i tot a curt termini acabarà resultant inversemblant, increïble. De tot plegat en vaig parlar fa ja 17 anys en un llibre que es deia El crepuscle de la democràcia. En aquell moment semblava una excentricitat. Ara no. L'austeritat no és cap trampa. El que és una trampa dialèctica, i de les grosses, és confondre els efectes amb les causes.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT