Publicitat
Publicitat

Qui ha de demostrar què?

Quan algú afirma alguna cosa que, per pur sentit comú, té moltes possibilitats de ser certa, no sembla necessari exigir-li proves extraordinàriament exigents. Per exemple, sembla raonable que aquest article que ara estan llegint hagi estat escrit al meu ordinador mentre estava assegut en una cadira, etc. En canvi, si els dic que el vaig escriure ahir mentre sobrevolava els Andes dalt d’un globus aerostàtic, acompanyat de Barack Obama i el papa Francesc, fóra ben comprensible que em demanessin almenys una foto de l’estrany esdeveniment. De fet, i tenint en compte la raresa extrema de la situació, resultaria també raonable que un expert informàtic analitzés la imatge per si hagués estat manipulada. En resum: les afirmacions extraordinàries exigeixen proves o demostracions igualment extraordinàries, mentre que les que s’ajusten al sentit comú es poden acceptar sense necessitat d’uns protocols tan severs.

En el procés polític que es viu a Catalunya, en canvi, la càrrega de la prova s’ha centrat en les afirmacions més versemblants, mentre que no s’ha exigit cap demostració especial o extraordinària a determinades asseveracions manifestament estranyes. El govern espanyol ha reclamat explicacions sobre coses de sentit comú, com ara el possible ús de l’euro en una Catalunya independent (sense anar gaire lluny -més aviat gens-, és la moneda de l’extracomunitària Andorra) i alhora ha fet afirmacions gairebé delirants, com ara que els terroristes islamistes es farien els amos d’aquest país en un tres i no res (Fernández Díaz) o que Catalunya acabaria sent expulsada fins i tot del sistema mètric decimal (Margallo). Qui diu coses tan extremes ha d’aportar, simètricament, proves extremes que les confirmin. Per descomptat, aquestes demostracions no les ha vist mai ningú. Per què, en canvi, la càrrega de la prova sempre ha de recaure en els que afirmen el contrari? Heus aquí la resposta a un misteri trivial: perquè no és el mateix tallar el bacallà que no fer-ho, senyora.

Hi ha una segona qüestió que pot semblar abstractament epistemològica, però que aquí té una importància fonamental: la impossibilitat de fer demostracions negatives. Tornem als exemples. Jo puc demostrar, sense gaires problemes, que tinc un violí: el puc ensenyar físicament, o aportar-ne la factura, o el testimoni del venedor, o mil coses més. Ara bé, és impossible que demostri que no tinc un fagot, posem per cas: quines proves podria aportar, en aquest cas? Una foto on surti jo sol, amb les mans buides? Una no-factura, un no-testimoni? L’exigència de demostracions negatives ha estat també una constant en aquest procés. “Demostri’m que no existeix una majoria silenciosa en contra del sí-sí!”, han interpel·lat molts, amb diferents fórmules, en seu parlamentària. Bé, resulta que la cosa funciona tot just a l’inrevés: qui insinua l’existència d’aquesta “majoria silenciosa” és justament qui n’ha de demostrar l’existència. Tot això són coses elementals de teoria de l’argumentació, que poden trobar en obres contemporànies com les d’Anthony Weston, Frédéric Cossutta o el mateix fundador de l’Escola de Brussel·les, Chaïm Perelman.

Qui ha de demostrar què? La resposta és ben senzilla: les proves han de recaure sempre en aquell qui fa l’afirmació, i han de ser tractades en funció de la seva versemblança o inversemblança. Si algú gosa afirmar, posem per cas, que en una Catalunya independent desapareixerà la delinqüència comuna, haurà de disposar d’una prova molt i molt contundent, en la mesura que això, per pur sentit comú, no sembla gaire probable. El mateix es pot dir de les afirmacions de Margallo o Fernández Díaz. Quina és la diferència? Doncs que a aquests segons no només no se’ls demana cap prova... sinó que són ells els qui exigeixen als altres que demostrin el contrari! (Cosa que, com acabem de veure, no és possible.)

Un acaba constatant que el poder comença amb l’apropiació de les paraules i la capacitat d’imposar -mai de consensuar- unes regles del joc dialèctic ad hoc. Contra això es pot fer ben poca cosa -el mànec de la paella el subjecta qui el subjecta- però això no impedeix que, almenys, siguem capaços de tenir una consciència clara sobre l’assumpte, i actuem en conseqüència. Entre aquest estiu i el 9-N es poden arribar a fer les interpel·lacions més absurdes del món. La lògica mediàtica convida a respondre-hi i, si pot ser, amb pirotècnia verbal i tot. Mal negoci. Per què no interpel·lem nosaltres? Educadament, però amb insistència. Cordialment, però sense parar. Com canviarien les coses, llavors!

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT