Publicitat
Publicitat

Les llistes, al final

Encara no he trobat qui em pugui convèncer que no hi haurà un acord raonable per fer una convocatòria electoral que ens permeti saber finalment si hi ha o no una majoria de catalans favorables a la independència. I tot i que aquesta darrera setmana s’han posat tots els focus en el desacord entre ERC i CiU, opino que la confrontació franca entre les diverses perspectives dels qui volem la independència no tan sols no és un obstacle, sinó que forma part indestriable del procés. Al capdavall, els desacords són minúsculs al costat de l’acord descomunal a favor de la independència. I, encara més, les topades són ínfimes al costat del que serà la confrontació amb l’estat espanyol a mesura que s’acosti la ruptura definitiva. Qui s’arronsi per les esgarrinxades d’ara, que es comenci a untar d’àrnica per quan arribi l’hora final.

LA SENSACIÓ DE DESACORD insalvable entre la proposta del president de Catalunya, Artur Mas, i la del president d’ERC, Oriol Junqueras -que és des d’aquestes legitimitats polítiques que van parlar-, és causada pel fet d’haver fixat la mirada en la qüestió de si llista única o llistes diverses. D’aquí també els errors de càlcul sobre quina recollia més vots, en confondre la llista única amb una suma de votants de CiU i ERC, o el resultat de les llistes diverses amb el vot propi d’unes eleccions legislatives i no amb les convocades sota un paraigua comú. I les enquestes no poden dir-ne res, perquè encara no sabem com es configurarien ni una ni les altres, ni qui les lideraria, ni quin paper hi tindrien els partits i els independents, ni amb quin programa i projecte de govern es presentarien per als mesos següents.

PER A MI, LA QÜESTIÓ de les llistes només pot dilucidar-se al final de tot, després de considerar la resta de dilemes que hi ha en joc. És a dir, quin format de govern és el més convenient per fer la transició i quina és l’estratègia més adequada per aconseguir el reconeixement internacional, per construir les estructures d’estat necessàries i, esclar, per governar el dia a dia minimitzant els riscos davant d’un estat espanyol enfurismat. De manera que confio que, en les properes converses, l’ordre del temari de les negociacions sigui exactament l’invers del dels debats públics d’aquests dies. I si s’arriba a una conclusió o l’altra sobre les llistes per afavorir els acords de fons, cap problema.

TAMBÉ SÓC DEL PARER que voler determinar la qüestió de llistes en funció de qui atrapa més indecisos és un error. Primer, perquè ara mateix el comportament electoral està determinat per factors tan complexos que les anàlisis de veritat només es podran fer quan s’hagin celebrat les eleccions. Que l’electorat, a les enquestes, pugui donar catorze diputats a una formació que no sap si es presentarà, ni qui la liderarà, ni quin programa tindrà, posa en evidència que les indecisions són múltiples i que el malestar dóna lloc a decisions insòlites. Segon, és un error de concepte: si estem convençuts que encara no tenim un país ben decidit per la independència, potser que no correm tant i acabem la feina, certament a mig fer, de fer conèixer totes les bones raons de la independència i no fer dependre un gran futur de la decisió imprevisible dels cagadubtes.

LA MEVA PREOCUPACIÓ MÉS GRAN, en canvi, és saber si, com a poble, estem preparats per a la confrontació que vindrà. Saber si el coratge ens acompanyarà fins al final. Fins ara hem cantat les virtuts del bon rotllo que permetia manifestar-nos sense el més mínim conflicte. Tot molt del gust català, pacífic i al·lèrgic al soroll. Compte, però, que l’aversió al conflicte no sigui, al final, la causa d’un fracàs imprevist.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT