Publicitat
Publicitat

La lluna destorbarà la visió dels Perseids i reduirà el nombre d'estels fugaços a vint cada hora

El cel plorarà poc

La barreja d'un fenomen científic espectacular amb la mitologia i la coincidència amb les vacances d'estiu, han convertit els Perseids o llàgrimes de Sant Llorenç en una efemèride clàssica de les nits de mitjans d'agost a tot l'hemisferi nord.

La pluja d'estels, com també és conegut el fenomen, és, de fet, una pluja de meteors, fragments que el cometa Swift-Tuttle va deixant al seu pas. La Terra es creua un cop cada any, a l'estiu, amb l'òrbita d'aquest cometa, quasi perpendicular a la del nostre planeta. El cometa deixa gasos, pols i restes rocoses al seu pas, que queden a la seva òrbita. Quan hi passem i topem amb aquestes restes, el camp gravitatori de la Terra les atreu i cauen al planeta, però l'atmosfera les destrueix "per fregament amb el nostre aire, augment de la temperatura i diferència de pressió", diu Emilio Alfaro, president de la Societat Espanyola d'Astronomia (SEA).

"Quan entren a l'atmosfera és quan veiem els estels fugaços", explica Alfaro, ja que la fricció de l'aire amb les partícules, que hi penetren a entre 20 i 75 quilòmetres per segon, les escalfa tant que entren en combustió i generen la brillantor que observem durant fraccions de segon a tot l'hemisferi nord. El Swift-Tuttle (o 109P), de fet, passa per la zona del Sistema Solar cada 135 anys, i l'última vegada que ho va fer va ser el 1992. Els meteors que cauen a la Terra ara, però, es van separar del cometa quan aquest ens va visitar els anys 441, 1479 o 1862.

Perseids més amagats el 2011

Les restes del cometa es poden veure, amb paciència, entre el 17 de juliol i el 24 d'agost, període en què la Terra es creua amb la seva òrbita. No obstant, els dies de més activitat, en què passarem pel raig central, seran entre demà i dissabte. Normalment, en aquest pic de meteors, n'entren a l'atmosfera uns cent per hora. Enguany, per la lluna plena, les previsions de l'Organització Internacional de Meteorits indiquen que veure'ls no serà fàcil. "Només veurem els més brillants, els trossos més gruixuts, que seran uns vint cada hora", diu Alfaro.

Segons José Carlos Millán, científic i secretari de la Societat d'Observació de Meteors i Cometes d'Espanya (SOMYCE), coordinadora d'activitats en l'àmbit estatal, això farà l'observació menys espectacular, ja que "es veuran com qualsevol estel fugaç estiuenc i es perdrà l'efecte volum que hi ha quan se'n veuen moltes, tant de fortes com de dèbils". Tot i això, s'espera poder-ne veure de ràpids i fins i tot de multicolors -o més brillants que el planeta Venus-, segons l'Agrupació Astronòmica de Girona.

Els Perseids són, sens dubte, la pluja d'estels més popular, tant perquè són la més coneguda i des de fa més temps -fa més de 800 anys que se'n té constància- com pel fet que es produeixen en ple estiu i l'observació és més còmoda. N'hi ha altres com els Leònids, que es produeixen a mitjans de novembre i tenen un màxim d'activitat cada 33 anys. Aquesta pluja, causada per restes del cometa Tempel-Tuttle, pot arribar a registrar més de 1.000 meteors per segon, i el 1999, l'últim cop que es va arribar a aquest pic, se'n van registrar uns 100.000 cada hora, recorda Antonio Bernal, astrònom i divulgador científic de l'Observatori Fabra.

Aquest fenomen té, a més, un component mitològic important. La llegenda, creada a l'Edat Mitjana, que els meteors són les llàgrimes de sant Llorenç pel seu martiri en una graella a mans dels romans -que es va produir pocs dies abans de la pluja d'estels-, han donat nom a l'efemèride, i el gest popular de demanar un desig cada cop que s'albira un estel fugaç hi ha afegit un aire romàntic.

Per a alguns, però, el fenomen pot arribar a resultar inquietant. Els meteors solen fer-se brillants al voltant dels cent quilòmetres d'alçada, però, depenent de la perspectiva, es pot arribar a veure molt baix i pensar que ha caigut a la Terra. Això, barrejat amb el fet que alguns poden generar sorolls -"com un espetec tènue"- al xocar amb l'atmosfera, ha dut persones a estar "totalment convençudes que ha caigut a sobre de la seva teulada", comenta entre rialles Millán. Però no cal amoïnar-se: "L'atmosfera és la manera de protegir-nos que el cel caigui sobre els nostres caps", recorda Alfaro. Demà cal pensar a allunyar-se de la llum de les ciutats, dirigir la mirada a les parts del cel menys il·luminades per la lluna i buscar la constel·lació de Perseu, la zona per on cauen els meteors.

Més continguts de