L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El «No passaran!» de la Fiscalia, Casado i Rivera'

Les acusacions de les fiscalies, que demanen 25 anys per a Junqueras, 17 per a Forcadell, Cuixart, Sànchez, etc., han causat una gran impressió. És curiós, perquè no han estat una sorpresa: després de retenir-los un any en presó preventiva, dels reiterats fracassos de la justícia espanyola a Europa, no podíem esperar que les acusacions fossin per delictes menors. Però la constatació que se’ls demanen anys i anys de presó no ha fet més que eixamplar la distància emocional entre una part important de Catalunya i la idea d’Espanya, i sentir penalistes i polítics no independentistes insistir que no hi va haver rebel·lió i que no hi va haver violència encara fa venir més ràbia.

És la ràbia que es deriva de la desaparició de la veritat (allò que fan més mal les mentides que els cops). Quan veus amb els teus propis ulls que no hi va haver violència i se t’acusa de violent amb arguments com ara que si el govern de Puigdemont continuava endavant podia forçar l’Estat a fer servir la violència és difícil pensar fredament. Un dels escrits d’acusació contra Jordi Cuixart diu que “es va adreçar als congregats i va exigir l’alliberament de tots els detinguts. Malgrat reivindicar el pacifisme de la mobilització, va apel·lar també a la determinació mostrada en la guerra del 1936 (fent servir l’expressió ‘No passaran!’)”. El “No passaran!” va ser un crit del bàndol republicà. Que la Fiscalia es posi a la boca una referència a la Guerra Civil no és més que l’intent de pintar Cuixart com a violent encara que sigui al preu de fer una associació d’idees jurídicament impresentable, però que quedi tan retratada, amb aquesta sensibilitat davant el crit més pròpia del que se sent del bàndol guanyador, és prou revelador del cantó ideològic des del qual s’ho mira.

Divendres vaig ser a Lledoners escrivint la crònica de l’acte de suport als presos que es va celebrar a tocar de la presó. Vaig marxar-ne impressionat després d’haver sentit la veu d’Oriol Junqueras, que fa un any que no podem sentir, cridant “Bona nit!” enmig del silenci espès de la multitud. Vaig veure la gent marxar cap a casa preguntant-se què fer, com respondre.

En sentit contrari, les acusacions continuen accelerant l’Estat en la seva cursa cap a la involució democràtica. Prenguin com a exemple la campanya d’Andalusia: les eleccions són d’aquí un mes, aproximadament, el 2 de desembre.

Aquest cap de setmana hi va anar Casado. I aquesta era la fila que feia el líder del PP: fent-se envoltar de banderes espanyoles. Mentrestant, Rivera anava a Altsasu, en un acte lluny de qualsevol seny i amb ganes de provocar, acompanyat del líder de Vox.

I al darrere, ben gran, què s’hi va posar? El mateix que Casado a Andalusia. Després diuen que no són nacionalistes, naturalment. Però aquest és el to de subhasta ultranacionalista amb què el PP i Ciutadans reclamen cada dia que Sánchez avanci les eleccions. Es el to del “No passaran!”.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.