L'ANÀLISI D'ANTONI BASSAS

L'anàlisi d'Antoni Bassas: '“Votarem!”, han vingut a la nostra'

"Imaginin Arrimadas i Albiol entrant a legislar legítimament en les seves obsessions com ensenyament o TV3, i l’independentisme mirant-s’ho, perquè com que aquestes eleccions les ha convocat Rajoy, no són les nostres"

4 min

S’han de presentar a les eleccions del 21 de desembre Esquerra, el PDECat, la CUP i la resta de partits favorables a la independència? La meva resposta és sí, un sí rotund (que ara miraré d’argumentar). Cal que l’ANC i Òmnium posin la seva potent maquinària mobilitzadora a benefici de la campanya? La meva resposta torna a ser un sí rotund.

Mirin, de la mateixa manera que hem dit i redit que ensenyant el 155 no desapareixen els més de dos milions de catalans que han votat independència, ensenyant la votació de divendres al Parlament, ensenyant la DUI, la realitat tampoc no desapareix. I la realitat és que el president Puigdemont i el seu govern han estat destituïts, i que el cap del Mossos, Josep Lluís Trapero, també ha estat substituït. I en el terreny simbòlic, ni el nomenament de Puigdemont com a president de la República va aparèixer al DOGC ni la bandera espanyola ha estat arriada de la seva asta al Palau de la Generalitat, o sigui que ara mateix tenim una República líquida i un 155 bastant sòlid.

Aquest 155 porta incorporades eleccions el dia 21 de desembre, d’aquí menys de vuit setmanes. Imaginem que l’independentisme no hi va, i que el dia 21 a la nit la suma de PSC, Ciutadans i PP comença a governar. No és tan descabellat pensar-los junts: ja els vàrem veure ahir a la manifestació de Barcelona.

Aquí tenen Miquel Iceta compartint selfie d’Albiol amb Millo i la ministra Montserrat. Imaginin Arrimadas i Albiol entrant a legislar legítimament en les seves obsessions com ensenyament, TV3, política exterior o immigració. I l’independentisme mirant-s’ho, perquè com que aquestes eleccions les ha convocat Rajoy, no són les nostres. Però la realitat és que en uns espais físics que existeixen i continuaran existint com són el Parlament de Catalunya i el Palau de la Generalitat, partits polítics com PP o Ciutadans, amb milers i milers de votants al darrere però aliens al catalanisme polític, governaran no perquè siguin més, sinó per incompareixença de l’adversari.

Jo crec que aquest és un negoci ruïnós. I que quan el president Puigdemont deia dissabte que calia “paciència, perseverança i perspectiva” estava donant una fórmula per entendre que persistir és presentar-se el dia 21 de desembre.

Aquí surten dues preguntes. La primera: per què m’hi haig de presentar, perquè ho diguin ells? Mirin, de la mateixa manera que els dic que la República avui és líquida, tirant a gasosa, els dic que l’independentisme ha guanyat políticament. Fixin-se que l’Estat no envia tancs, ni deté Puigdemont: convoca eleccions. Europa l’hi ha dit ben clar, a Rajoy (cosa que és una bufetada diplomàtica: suport al 155, però amb la força dels arguments, no amb l’argument de la força). I, per tant, eleccions. Urnes. Recordin què va dir el president Puigdemont el dia 10 al Parlament (el dia que no va proclamar la independència).

Les urnes són el nostre llenguatge. Mirin si són el nostre llenguatge que les hem hagut de protegir amb els nostres cossos. Quan diem que la independència només té la gent, recordem que la gent es compta en vots. Per què ara no hem de tornar a demostrar que som més? És que a algú li fa mandra, haver d’anar a votar una altra vegada?

I segona pregunta: després de les eleccions, què, si tornem a guanyar? Haurem de tornar a fer la DUI? Mirin, nosaltres fa set anys que som en aquesta història, però el món i Europa no han pres consciència de la magnitud del problema fins ara. Per tant, ara el món ha de saber que quan posen les urnes i hi va tothom, també guanya el ‘sí’. D’una victòria el 21-D en pot acabar sortint, n’hauria d’acabar sortint, el referèndum pactat. Però sobretot, el que en sortiria és allò que jutgem essencial: la continuïtat de Catalunya com a nació i no com a província d’Espanya.

Com han de ser les candidatures? Hi han d’anar junts, per separat? No ho sé. El que sí que sé és que els més de dos milions de catalans que vàrem desafiar els cops de porra de la policia espanyola i la Guàrdia Civil hem de trobar el dia 21-D una papereta que sigui el més semblant a un ‘sí’. Amb quin programa? No ho sé. Hi podria anar una coalició molt àmplia demanant referèndum acordat, alliberament de Cuixart i Sànchez o diversos partits amb punts comuns al programa.

Mirin, la República ja es veu fins on ha arribat, però el sobiranisme ha arribat molt lluny. Ara els que demanen plebiscitàries són el PP, el PSOE i Ciutadans. I ara els que es manifesten són aquests partits. Fins ara hi anaven quatre gats. Per què s’havien de molestar a sortir al carrer si, al cap i a la fi, Espanya era eterna per més que cridéssim? I aquí els tenen manifestant-se massivament (amb ajuda de gent que va venir de fora de Catalunya) i amb la desvergonya de la policia espanyola fent tuits partidistes. I manifestant-se tocant els clàxons de les furgonetes.

Insisteixo: fins fa molt poc, la majoria d’aquests manifestants no creien que hi hagués res a favor per què manifestar-se. Ara surten perquè veuen que això de la independència va de debò.

Alguns van sortir molt crispats. Són una minoria, tot s’ha dir. Estan enfadats perquè els fem sortir al carrer a dir el que sembla indiscutible: “Que esto es Espanya”. I de quina manera.

Ministre Zoido: prou d’impunitat de la ultradreta. Detencions. Ciutadans, PSC, PP, hauríem de sentir la vostra condemna d’aquests actes. És la ràbia de l’ofès perquè s’ha de manifestar. “Jo, havent-me de manifestar com un ‘indepe’ qualsevol”. “Jo, havent d’anar a unes plebiscitàries com ells volien”. No podem deixar que, ni de lluny, gent com aquesta, violenta, pugui arribar a pensar que mana, a la Generalitat.

Llibertat, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

stats