L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Afusellament de Companys i el projecte polític espanyol'

Aquesta matinada ha fet 85 anys que el president Lluís Companys va ser afusellat per l’estat espanyol. El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha disposat la corona de flors al peu de la tomba de Companys al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc, a Barcelona.

A Companys el van afusellar pel que era i no pel que hagués pogut fer. El van afusellar, després d’una paròdia de judici, perquè era el president de Catalunya. I en la visió que tenia d’Espanya la dictadura feixista del 1940, Catalunya no podia tenir president perquè no era un país, era una simple regió espanyola. Aquesta tensió històrica no ha desaparegut. De fet, la gran concessió de la Transició, feta per l’estat espanyol amb molta por i una mica de realisme i desig de reconciliació, és que Catalunya tenia dret a una arquitectura institucional, la qual cosa va donar lloc al retorn com a president de Catalunya d'algú, Josep Tarradellas, que havia estat conseller de Lluís Companys. Això sí, perquè no fos dit, van decretar el cafè per a tothom. 

Avui, reduir Catalunya a una regió continua sent una raó de ser de la cultura i l’oferta política espanyoles, amb més o menys matisos. Podem no vol que Catalunya tingui les competències en immigració, el PSOE està fent el ronso en el finançament dels nostres diners, i què hem de dir del PP, amb la seva bel·ligerància contra la llengua catalana, o de Vox en tot.

Per això va ser interessant sentir ahir Feijóo, que va triar Barcelona per presentar el seu pla sobre immigració, on es recull l’exigència lingüística, exigir el nivell B2 de castellà, que és bastant alt, amb la idea explícita que vinguin llatinoamericans i no vinguin magribins, subsaharians i asiàtics. Estem com sempre: exigir el castellà, bé. Exigir el català és racista. En resum:

“El nostre objectiu és retornar a la nacionalitat el seu sentit més elevat. Que sigui un mèrit i un premi a l’esforç i a la integració real, i no una simple gestió burocràtica. En altres paraules, la nacionalitat espanyola no es regala, es mereix.”

Feijóo va embrancar-se en la sempre relliscosa i perillosa missió de definir què és ser espanyol, i va dir que era “compartir un projecte comú, uns valors i un destí, i sentir-se part d’una cosa més gran”. No va definir ni quins valors, ni quin destí (paraula molt del gust falangista), però a la vista de l’oferta política del PP, és evident que aquest és el seu projecte, no el nostre.

Bon dia.