La caça de bruixes, una altra conseqüència dels canvis climàtics

L’1 de novembre del 1617 va començar a Catalunya una llevantada que va durar sis dies. Va causar la destrucció generalitzada de collites i el desbordament de rius, que es van endur ponts, molins i fargues. És el que les cròniques anomenen l’Any del Diluvi. En aquella època es van intensificar també els judicis a dones acusades de bruixeria, amb condemnes i execucions. Hi ha relació causa-efecte entre els dos fets o va ser una simple coincidència? Per a Agustí Alcoberro, professor d’història moderna de la Universitat de Barcelona, que ha investigat a fons la bruixeria a Catalunya, no és pura casualitat. A les dones, se les acusava d’haver causat aquells desastres naturals.

“Allò que constatem de manera habitual a Catalunya, i que creiem que és extensiu al Regne d’Aragó -explica-, és el paper primordial, sovint únic, dels fenòmens climàtics extrems en la caça de bruixes d'aquells anys”.

Aquella època es troba dins l’anomenada Petita Edat de Gel o Petita Glaciació, un període molt fred que es va produir des de la meitat del segle XIV fins a la meitat del segle XIX, després d’una era molt calorosa. A Catalunya, això es va traduir tant en sequeres extremes com en temporals i inundacions.

El 1995, l’historiador alemany Wolfgang Behringuer, especialitzat en l’estudi de la bruixeria, va proposar que hi havia una relació directa entre aquesta petita edat de gel, especialment amb els efectes climàtics a Europa entre 1560 i 1630, i el zenit de la caça de bruixes a diverses regions de l’Imperi Germànic. Uns altres historiadors han posat en dubte aquesta tesi o han afirmat que les acusacions de manipular el temps no apareixien als documents o hi tenien un paper secundari.

Pel que fa a Catalunya, Alcoberro opina el contrari i hi veu un paper destacat. En un capítol sobre aquest tema que ha publicat al llibre col·lectiu Rethinking Violence in Valencia and Catalonia: Fourteenth to Seventeenth Century (en anglès: "Repensar la violència a València i Catalunya: del segle XIV al XVII"), publicat l’any passat per l’editorial suïssa Peter Lang, explica que “la majoria de les declaracions extretes sota tortura es limiten a una descripció reiterada de les tempestes, pedregades o boires esdevingudes en la localitat de referència en les darreres dècades”. I afegeix que “en totes s’exigeix que les encausades quantifiquin el valor de les pèrdues provocades per les maltempsades”.

En aquella època, el Principat de Catalunya constituïa un estat dins la monarquia dels Àustria. I disposava de plenes competències de caràcter legislatiu, fiscal i judicial. En el tema de la bruixeria, la Inquisició només podia tractar els pecats d’apostasia i adoració o pacte amb el dimoni. La justícia civil es feia càrrec de la majoria dels processos de bruixeria perquè, a més, pretenia defensar així els interessos patrimonials del monarca, afectats, consideraven, per les catàstrofes atmosfèriques, obra de les bruixes i del diable.

La bruixeria també servia d’excusa per perseguir dones, sobretot vulnerables, per motius ideològics, de revenja o de qualsevol altre tipus. S’acusava les bruixes de manipular el temps i ser causants de desastres i males collites. I potser d’aquí venen paraules com bruixó, que significa calamarsa o vent gebrat.

Judicis, execucions, aldarulls

Una de les comarques on hi ha més documentació i on s’observa millor aquesta relació entre clima i judicis a presumptes bruixes és el Vallès, que havia tingut un paper destacat en els canvis econòmics i socials experimentats des del segle XVI. Només entre els anys 1614 i 1622, s’hi han identificat cinquanta dones processades, de les quals no menys de 37 van ser executades, en disset viles o llocs.

Cal tenir en compte que la tortura extrema feia confessar a les dones qualsevol cosa. Per exemple, Alcoberro cita Margarita Mimó (Mimona), penjada a la forca el 21 de gener del 1620 amb dues dones més, que va descriure aplecs o sàbats celebrats els estius del 1605, 1607, 1614, 1615, 1617 i 1619, que haurien “provocat pedregades amb danys considerables”.

En total, a Catalunya s’han documentat més de mil execucions per bruixeria, segons l’Atles de la cacera de bruixes, elaborat per Pau Castell, professor d’història medieval de la Universitat de Barcelona. Però la majoria van tenir lloc a principis del segle XVII i es van produir poc després de les inundacions del 1617 i les pèrdues de collites de l’any següent.

Aquestes judicis i execucions per suposada bruixeria no són les úniques conseqüències violentes dels fenòmens climàtics extrems. En un article publicat a la revista Ambio al febrer, experts de diversos països i especialitats analitzen la recerca sobre clima i conflicte des de les ciències socials i les ciències històriques. Així s’obté un panorama de com s’ha produït aquesta relació en el passat i quines perspectives hi ha actualment.

Entre els 24 autors, a més d’Alcoberro i Castell, hi ha Mariano Barriendos, de l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA) del CSIC, i Santiago Gorostiza, investigador postdoctoral a l’Institut d’Història de la Ciència de la Universitat Autònoma de Barcelona.

A més de presentar el cas ja exposat de la bruixeria, a l’article s’explica que les sequeres, la pesta i les guerres que van afectar les importacions de gra van intensificar conflictes ja existents. Així, el 1631 les protestes pel preu del gra i l’escassesa de pa van dur a protestes i aldarulls i el Consell de Cent va assumir el ple control de la producció de pa i va establir un sistema centralitzat de racionament.

De l’imperi hitita a la Guerra dels Trenta Anys

A l’article s'esmenten uns quants exemples històrics del paper dels canvis climàtics en certs episodis en alguns països. El més antic fa referència a estudis arqueològics i dels anells dels arbres que indiquen una llarga sequera a Anatòlia entre els anys 1198 i 1196 aC, cosa que va desestabilitzar l’imperi hitita.

A la Xina s’han elaborat en els darrers seixanta anys bases de dades i cronologies molt completes sobre fenòmens extrems, collites, moviments de població, epidèmies i episodis violents o conflictes. Combinades amb dades climatològiques històriques, ha permès establir relacions. Així, les reserves de gra van caure a partir de la dècada del 1790. I fins a la dècada del 1810 es van produir epidèmies i episodis de fam, a causa també d'un clima més fred. Això va comportar grans migracions internes i la concentració de gent pobra, sense feina ni llar, va afavorir conflictes en territoris també afectats per la baixada en les collites.

Un altre exemple és la Guerra dels Trenta Anys, que es va produir a Europa entre 1618 i 1648. Si bé l’inici no va tenir relació amb variacions climàtiques, a l’article s’explica que es va produir en una època extraordinàriament freda. Això potenciava el conflicte amb conseqüències no sempre immediates. L’alternança de grans sequeres i fortes inundacions afectava la producció agrícola I l’emmagatzament de gra. I, unit a condicions higièniques pèssimes, va comportar l’expansió de malalties contagioses.

També va influir en el desenvolupament del conflicte militar. En alguns casos, els rius glaçats facilitaven el moviment de tropes, com va ser el cas dels soldats hongaresos que el febrer del 1621 van travessar el Morava.

Els autors de l’article no són deterministes en el sentit que els fenòmens climàtics provoquin aixecaments violents, guerres o disturbis. També ressalten que els efectes poden ser indirectes o retardats. Però també alerten sobre fets que poden afavorir o disparar la violència: la pressió en societats que depenen de l’agricultura i la ramaderia per sobreviure, les migracions que causen els fenòmens extrems o l’evolució del clima, les oportunitats que hi veuen alguns grups armats i la incapacitat de governs i institucions per fer-hi front i evitar el conflicte social.

Condicionants socials i ambientals

En un article publicat a PNAS el desembre del 2009, investigadors dels Estats Units analitzaven el possible lligam entre les guerres civils a l’Àfrica i la temperatura. Hi van trobar una forta relació en el passat i, combinant-ho amb els models climàtics, feien una previsió molt pessimista: segons les tendències d’augment de temperatura, el 2030 es podria produir un augment del 54% dels conflictes armats i unes 393.000 morts addicionals a les batalles.

Una manera d’intentar evitar aquest panorama desolador és reduir els efectes de l’escalfament global. Però com que tot indica que ja anem força tard i que un augment d'1,5 graus en la temperatura mitjana sembla inevitable, cal prestar atenció a les seves dues propostes. La primera és que governs i organitzacions ajudin els agricultors africans a fer front a temperatures més elevades. Això es pot fer desenvolupant varietats adaptades a la calor, donant coneixement i incentius als agricultors per fer-les servir i construint més infraestructures de reg. La segona mesura seria implementar assegurances per protegir les grans davallades en la producció d’aliments. Tot això, afirmaven, podria reduir el risc de guerres civils a l’Àfrica.

La importància de mesures socials, també la destaquen investigadors de la Universitat Yale en un article publicat a Environment International al gener. En aquest cas, van estudiar la possible relació entre la temperatura diürna a l’estiu i els delictes violents en 44 ciutats dels Estats Units entre els anys 2005 i 2022. Els resultats indicaven que el risc era lleugerament superior a totes les ciutats amb temperatures elevades respecte a les que tenien temperatures moderades. I també era superior amb temperatures moderades que amb temperatures fredes.

Cal destacar que a cada ciutat el risc variava depenent de la latitud i la temperatura mitjana, però també de la densitat de zones verdes i del percentatge de cases particulars amb aire condicionat. És a dir, concloïen que la disparitat segons les característiques socials i ambientals de les ciutats tenia relació amb el fet que el risc fos superior o inferior.

Com en el cas de l’estudi sobre guerres civils a l’Àfrica, els autors mostren que a més de lluitar contra l’escalfament global cal prendre mesures socioeconòmiques i ambientals per als grups més vulnerables. I sense buscar-hi caps de turc, com es va fer amb les suposades bruixes fa uns quants segles.