Fetge de peix i altres remeis per guarir ferides al mar

Quan jo era petit em marejava molt i una dona va dir a la meva mare: «Li has de fer dues o tres sardines que hagin estat engolides per un rap o un lluç, que les trobis dins d’un peix, i les cous»”, explicava Josep Cervera, veí de Llançà, als 73 anys, a les autores de l’estudi Remeis naturals dels pescadors de la Costa Brava. Ell és un dels 72 testimonis orals (homes i dones de més de 60 anys que han viscut entorn al món de la pesca) que recull aquest treball realitzat per Rosa Subirós i Laura Francés, una iniciativa de l’Espai del Metge i de la Salut Rural del Museu de Sant Feliu de Guíxols, que parteix de la necessitat de recuperar i conservar uns coneixements a l’entorn de la medicina tradicional en perill eminent de desaparició.

Tot i que el peix regitat que va engolir Josep Cervera de petit diu que li va fer efecte, el cert és que no és més que un fet simbòlic, expliquen les autores del treball. Però sí que hi ha alguns remeis utilitzats aleshores que tenen una base mèdica. El treball de Subirós i Francés, més enllà de recollir tota aquesta saviesa, analitza també la base científica que hi ha al darrere. Alguns remeis en tenen, d’altres no. “La medicina popular ha persistit fins als nostres dies, convivint amb altres sistemes mèdics, i no seria prudent relegar tot el coneixement popular a l’oblit amb idees preconcebudes d’acientisme només pel fet que no hi ha estudis científics, sinó que el que cal és potenciar la investigació en aquest camp”, afirma Subirós, que és infermera i especialista en antropologia mèdica.

Els pescadors feien ús de plantes medicinals, i també dels mateixos productes que trobaven al mar. En el llibre hi apareix l’oli de cigales com a remei emprat per curar el mal d’orella o otitis. Un dels testimonis diu: “Posaven les cigales amb oli i quan paties mal d’orella escalfaves aquell oli i te’n posaves unes gotes a l’orella”. Subirós diu que en escoltar l’àvia que l’hi explicava de seguida ho va catalogar com a “remei amb una eficàcia simbòlica” (diguem-ne efecte placebo en el millor dels casos).

Ara bé, es va endur una sorpresa quan poc temps després va caure a les seves mans un article de la Universitat Rovira i Virgili que explicava que les ales de cigala tenen capacitat antibacteriana davant certs bacteris. El signaven dos investigadors de la universitat, Vladimir A. Baulin, investigador ICREA al departament d’enginyeria química de la Universitat Rovira i Virgili, i el seu doctorand Sergei Pogodin, com a part d’un l’equip multidisciplinari liderat per una investigadora australiana, la professora Elena Ivanova, de la Universitat Swinburne (Melbourne, Austràlia).

Els nanopilars de les ales de la cigala són extremadament eficaços per aniquilar un bacteri, la Pseudomona aeruginosa, i possiblement altres tipus. Aquesta capacitat bactericida de la superfície de l’ala és principalment un efecte fisicomecànic, ja que és capaç d’atreure el bacteri per després aniquilar-lo, com es va poder comprovar amb les investigacions que va fer aquest grup.

Oli de porc marí

L’oli de fetge de porc marí ( Oxynotus centrina ) és un altre remei repetidament anomenat per la majoria d’entrevistats. Li atribueixen propietats terapèutiques per tractar i curar diversos tipus de patologies. Per via tòpica serveix per tractar cremades, picades de peixos verinosos (peix aranya, escórpora), ferides i clivelles de mans i peus. Per via oral, per al mal de coll. També s’ha fet servir en massatges per a dolors ossis i articulars. Aquest peix és poc apreciat culinàriament entre els pescadors, però encara avui és molt valorat per les qualitats terapèutiques del seu fetge. Sovint, quan se’n pesca un es comparteix, ja que el fetge d’aquest peix és d’una dimensió considerable. La seva pell és molt rugosa i era utilitzada per polir la fusta de les barques.

Per obtenir l’oli a partir del fetge hi ha diferents tècniques. El fetge s’estén sobre una malla metàl·lica al sol amb un recipient a sota per recollir-ne l’oli, que va degotant durant 5 o 6 dies. També hi havia qui el posava dins d’una bossa de xarxa petita i el penjava en un racó de casa. D’altres, per no haver de suportar l’olor molesta, preferien fondre’l a foc lent en una cassola i al cap de poca estona ja podien guardar l’oli en pots.

L’oli de fetge de porc marí també ha suscitat l’interès dels científics. Les anàlisis per espectrometria de masses d’aquest oli, fetes al laboratori de química farmacèutica de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona per la Dra. M. Dolors Pujol, conclouen que aquest oli presenta valuoses propietats nutricionals i dermatològiques per la gran quantitat de vitamines ( A, D, E) i àcids omega-3 que té. Gràcies a aquests components, és d’interès per tractar malalties de la pell, artrosis, artritis i altres malalties òssies, així com també se’n pot esperar un efecte positiu en problemes cardíacs i del cervell.

La presència de vitamines estimulants de les respostes del sistema immunitari fa que també pugui ser considerat d’interès per prevenir infeccions diferents, explica Subirós. Assaigs biològics posteriors realitzats en cultius cel·lulars in vitro han determinat la seva capacitat antitumoral, ja que inhibeix l’enzim CDK4, a més de tenir un gran efecte antioxidant i una interessant activitat antiinflamatòria en comparació amb la ciclooxigenasa.

Fórmules per a xarops

La farmaciola que els pescadors duien a la barca era bastant minsa. A moltes embarcacions no se’n duia, i les que en tenien duien com a molt una ampolla d’amoníac i lleixiu per a les picades dels peixos, que era l’accident més comú. El vi del porró podia servir d’analgèsic, i l’aigua del mar també millorava molts mals.

A terra ferma, ells i les seves famílies també recorrien a remeis casolans fets amb herbes i altres productes d’origen animal. Per als refredats i la tos feien bafs d’eucaliptus i farigola, i prenien conyac, llet amb mel o camamilla amb mel i llimona, vi calent amb pebre, clau d’espècia i gingebre deixat reposar set dies, tisana d’arrels de malví, eucaliptus i ceba, i una gran diversitat de xarops casolans amb productes que avui dia formen part de fórmules magistrals d’ús comercial.

Per als mals de queixal, un dels dolors més temuts, sobretot si no es tenien recursos per a una extracció en condicions, es glopejaven infusions d’escorça de plataner d’ombra o de boles de xiprer i aigua de farigola. Es mastegava julivert i es posava un clau al queixal. També es glopejaven begudes alcohòliques: conyac, anís, whisky, ratafia o el que es tingués a mà, pels obvis efectes analgèsics. Els més desesperats podien arribar a fumar pell de serp barrejada amb tabac, i dur a la butxaca una dormidora (un petit rosegador). Algun testimoni ha vist glopejar benzina.