Dona a la finestra
PASSADA UNA SALA d’impressionistes -de pintura cansada d’un excés de museu, tot i la sensualitat floral de Renoir-, deixada enrere una meravella de Bernat Martorell i un Zurbaran i un Velázquez, a la sala dels holandesos se m’apareix la Dona a la finestra, de Rembrandt, una pintura del 1645. De fet, el cartellet diu que és de l’escola de Rembrandt, perquè últimament els entesos tendeixen a pensar que no és pròpiament de Rembrandt. Que la Dona a la finestra no sigui filla del rei, sinó d’un desconegut, me la fa més estimable en la seva modèstia.
La dona pintada s’aboca a la finestra i mira a fora del quadre. A sota la finestra, jo quedo tan encantat com aquell personatge de Calders que s’enamorava d’una pintura femenina i li demanava de raptar-la del museu. Jo també m’hi casaria. És tan física que em fa preguntar on és la vida, si a dintre el quadre o a fora. És intocable i això la fa més corporal en el seu moment quiet. Avui les càmeres digitals capturen els moments inesperats de les persones -i això ha renovat els retrats-, i aquest quadre retrata un moment petitíssim, també, però amb la permanència de l’art.
Quan vull anar-me’n, em fa l’efecte que em separaré d’una persona. La vigilant de la sala té la seva edat, s’hi assembla, amb els cabells recollits, el vestit humil, les galtes, té la quietud del quadre, arrepenjada a la porta. Però la vigilant va envellint i en canvi la dona pintada és permanent com les natures mortes, que es diuen mortes però que de fet immortalitzen la plenitud del moment just abans de començar el declivi. Es diuen natures mortes però estan permanentment vives i fresques. La dona del quadre fa igual, més viva que la vigilant de la sala.
Qui s’aboca on, a través del marc de la finestra? La dona pintada cap al meu món, o jo cap al d’ella? És 1645 donant un cop d’ull al 2016 o el 2016 encarnant-se en el 1645? Coincidim en el moment de creuar-nos, i tinc la impressió d’haver trobat una dona inoblidable. Una dona del passat? Té més futur que jo, tindrà aquesta mateixa mirada àvida quan jo ja sigui pols.
L’acció barroca d’abocar-se a la finestra de la dona tan real, aquest càrrec que té de fronterera entre la ficció i la realitat, em fa pensar en el joc de l’art amb el temps, en l’art com a mestre del temps, com a dominador del temps. Ho explicaré diferent. Vostè, lector, m’està llegint. Passa els ulls per les paraules que jo he escrit i les escolta a dintre el cap. Quina veu tenen, però? I en quin moment les sent? No tenen ja la meva veu sinó la seva, ni tenen el meu temps, ja, sinó l’ara.
