CRÍTICA DE SÈRIES
Cultura 16/05/2019

Adorem Phoebe Waller-Bridge

La creadora britànica es busca a ‘Fleabag 2’ un rival a la seva mida: Déu

Eulàlia Iglesias
3 min
Phoebe Waller-Bridge en una imatge de la segona temporada de Fleabag, amb Andrew Scott al fons.

BarcelonaFa poc arribava la notícia que la nova entrega de James Bond havia incorporat Phoebe Waller-Bridge a l’equip de guionistes per sacsejar una franquícia força encarcarada de to i molt rància en la concepció de la majoria de personatges femenins. Una decisió d’allò més encertada perquè ara mateix hi ha poques creadores més excitants que aquesta britànica que es va donar a conèixer l’any 2016 amb dues sèries, Crashing i la primera temporada de Fleabag, una adaptació televisiva de la seva pròpia comèdia teatral. La recent Han Solo: una historia de Star Wars ja es va beneficiar de la seva presència, en aquest cas com a intèrpret de la droide L3-37, sens dubte el personatge més enginyós del film. I també li correspon una bona part del mèrit de l’èxit de Killing Eve, sèrie que no va crear però que sí que va adaptar en la seva primera temporada.

Phoebe Waller-Bridge forma part d’aquesta fornada recent de creadores que està injectant nous aires a la ficció televisiva des de l’humor i des d’una perspectiva femenina fins fa pocs anys gairebé insòlita a la petita pantalla. El culte a la seva figura va començar amb la primera temporada de Fleabag, on exerceix de guionista i protagonista en el paper d’una noia que ha superat la trentena en un període de crisi personal i familiar. En poc temps ha perdut la mare i la millor amiga. No es porta gaire bé amb la germana gran, més tradicional que no pas ella. I el pare viudo ara surt amb la padrina de les noies, una artista amb pretensions a qui dona vida una meravellosa Olivia Colman, que aprofita l’avinentesa per lluir la seva millor i menys coneguda cara còmica.

Amb Fleabag vam descobrir una autora hilarant i sexi, que entroncava amb la llarga tradició d’un humor britànic on s’apleguen la fina ironia, la rèplica ràpida i aguda, i una certa insolència. A la sèrie, Waller-Bridge utilitza l’humor per parlar del trauma, de la seva molt animada vida sexual i del desastre general en què viu instal·lada. Un dels seus recursos més efectius són els continus comentaris a càmera del personatge, un tret que també adopta la protagonista de Gentleman Jack, com si així marqués alguna mena de filiació entre aquestes dues grans dones televisives.

Lligar amb Moriarty

En aquesta segona temporada, Fleabag i la seva germana s’han de preparar per al casament del pare i la padrina. La sèrie comença amb un sopar familiar en què conviden el capellà que oficiarà la cerimònia. Ja des de la primera seqüència, Waller-Bridge demostra el seu control del tempo còmic, muntant un d’aquells àpats en família on s’entrecreuen els secrets, els equívocs i els silencis. En ple caos, Fleabag es fixa en el sacerdot, a qui dona vida Andrew Scott, el Moriarty de la sèrie Sherlock. I acaba enamorada d’un home que ha entregat la seva vida a Déu. Waller-Bridge explota la química estranya de la situació sense caure en acudits fàcils ni pretendre marcar un discurs sobre el celibat.

La relació amb el sacerdot estructura la segona temporada, però allò que continua marcant Fleabag són les relacions de la protagonista amb altres dones. En aquests nous episodis s’enriqueix el vincle amb la germana, que també disposa de més temps en pantalla. I, malgrat l’atracció que sent per Scott, el moment més sexi de la nova temporada de Fleabag és quan la protagonista comparteix una apassionant xerrada amb una empresària d’èxit a qui dona vida una irresistible Kristin Scott Thomas, que es marca un monòleg sobre el fet de ser dona d’aquells dignes de subratllar amb bolígraf.

Phoebe Waller-Bridge per a BBC One. En emissió a Amazon Prime.

stats