L'auge de l'extrema dreta

Donatella Di Cesare: “El postfeixisme és perillós i, sobretot a Europa, el subestimem”

Entrevista amb la filòsofa italiana, una veu contra l'extrema dreta

Donatella Di Cesare (Roma, 1956) és una de les pensadores més importants dels darrers anys. Va ser l’última alumna (i l’única dona) de Hans-Georg Gadamer. Filòsofa, assagista i columnista, ensenya filosofia a la Sapienza Università de Roma. Batalla des de fa anys contra l’extrema dreta des de tots els àmbits, també des dels mitjans de comunicació i des del carrer. No té por, malgrat que el març de 2015 van haver de posar-li escorta policial a causa de les amenaces rebudes pels grups feixistes i neonazis. El 2018 l'aleshores ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini, li va treure la protecció policial sense cap mena d’explicació.

Entre altres obres ha publicat Heidegger y los judíos (2017), Tortura (2018), Terrorismo. Una guerra civil global (2017), Marranos (2019) i Sobre la vocación política de la filosofía (2020), traduïts al castellà per Gedisa. La filòsofa romana defensa que actualment hi ha una guerra civil global, difusa i intermitent, conseqüència del neoliberalisme salvatge. A Tortura afirma que hi hagut una democratització de la tortura, és a dir, que s’ha escampat als països democràtics amb noves formes. Di Cesare va ser a Barcelona a finals de novembre per participar en el 5è Col·loqui Internacional Memorial Democràtic Càtedra Walter Benjamin, que tractava sobre el pas dels feixismes històrics als reaccionarismes postmoderns i els nous populismes.

Hem de parlar de neofeixisme o de postfeixisme? ¿Les idees dels partits d’extrema dreta actuals són noves o velles?

S’ha de distingir entre neofeixisme i postfeixisme. Neofeixisme és una etiqueta per a partits com Alba Daurada, a Grècia, que reivindiquen explícitament una continuïtat amb el vell feixisme. Però la majoria, com Vox, la Lliga o els Germans d’Itàlia, el Front Nacional de Le Pen o Alternativa per Alemanya, que em sembla un partit molt perillós, asseguren que no hi tenen res a veure. Tanmateix, defensen les mateixes idees. Han traslladat, amb una gran habilitat, les velles idees del feixisme al context actual de la globalització.

Persegueixen els mateixos objectius que els vells feixismes?

No són els mateixos. No hem de pensar en les dictadures totalitàries de Franco o Mussolini. Aquests partits asseguren que treballen dins la democràcia, però el problema és que menyspreen la democràcia i la desacrediten. Defensen que la democràcia ja no funciona perquè persegueixen una nova forma de lideratge, la figura d’un líder sense cap intermediari amb el que ells anomenen poble. Són populistes. El nom de postfeixisme és temporal perquè es tracta d’un fenomen molt complex que encara s’està desenvolupant. És molt perillós i, sobretot a Europa, l’estem subestimant. A Itàlia tenen el 50% dels vots.

Aquests partits d’extrema dreta no expliciten quin és el seu objectiu.

Hi ha una continuïtat amb el passat encara que ells ho neguin. I hi ha un altre concepte important que és el sobiranisme. És una reacció a la globalització. Defensen que l’important és l’estat nació, i que l’estat nació ha de recuperar la sobirania, però això és una reacció antihistòrica.

Què vol dir antihistòrica?

La globalització forma part de la nostra història, no té cap sentit defensar un estat nació que sabem que està en declivi. Sabem, per exemple, que a la Unió Europa qui ho decideix tot realment és la troica. Defensar que l’estat nació continua tenint el poder sobirà i pot resoldre els problemes econòmics és generar falses il·lusions.

Hi ha pobles sense estat, com és el cas de Catalunya, que reclamen sobirania.

No és el mateix, perquè en el cas català el problema precisament és l’estat nació. Espanya és un estat amb quatre nacions. És incomprensible que avui en dia encara hi hagi una monarquia borbònica i que es pretengui una homogeneïtat ètnica i ètnico-política; és d’una violència fundacional terrible. La solució seria una federació, i un respecte per les nacions que hi conviuen. El terme que s’ha d’utilitzar en el cas català és independència, perquè es demana independència i un reconeixement per part d’un estat que pretén de manera violenta una homogeneïtat ètnica.

"És incomprensible que avui en dia encara hi hagi una monarquia borbònica i que es pretengui una homogeneïtat ètnica i ètnico-política; és d’una violència fundacional terrible"

¿El postfeixisme no pot ser també una reacció a una globalització que ha deixat molta gent al marge perquè cada vegada hi ha més desigualtat?

A Itàlia la Lliga diu que tot és culpa de la immigració i Vox dona la culpa als catalans. Òbviament, no és veritat. El problema és que després de la caiguda del mur de Berlín no hi ha alternativa i la política s’ha reduït a una administració. Els problemes no se solucionen. El postfeixisme és una reacció a una crisi econòmica, a una bretxa social cada vegada més gran, a una política sense visió de futur. Jo tinc por. Si hi torna a haver una altra crisi econòmica greu, el creixement del postfeixisme serà terrible.

La democràcia està en perill? És fràgil?

Els règims de Mussolini o Franco pertanyen al passat. El problema és la relació entre el postfeixisme i la democràcia, perquè el postfeixisme va minant la democràcia des de dins. La pregunta és fins quan pot resistir. Crec que la democràcia és una forma política fràgil però també elàstica. Però, ¿fins a quin punt aquests partits que estan minant la democràcia, que s’han saltat tots els tabús i totes les normes, que tenen una política agressiva contra les dones i no tenen cap tipus de por ni complex a l’hora de fer-ho explícit, tenen dret a fer-ho? I tota la violència i odi que generen a les xarxes socials... La tàctica dels discursos de l’odi té una força terrible. La Lliga a Itàlia treballa molt a les xarxes socials. Poden fer-ho, tot això?

Partits com Vox o la Lliga s’haurien de prohibir?

Potser sí, però la qüestió és com.

Donatella di Cesare: “L’extrema dreta utilitza la por generada pels terroristes per beneficiar-se'n”


¿I la filosofia com pot ajudar a combatre el postfeixisme?

La filosofia ha estat massa tancada dins l’acadèmia i s’ha limitat a defensar la democràcia. No ha tingut un paper crític cap al capitalisme ni ha estat crítica amb la situació que vivim actualment.

La filosofia hauria de ser més activista?

Més activista i més militant.

¿I què més es pot fer per combatre el postfeixisme?

La batalla de la memòria és important perquè no podem oblidar tot el que ha passat. Però també hi ha una batalla pel futur, en què també han de combatre les noves generacions. Hi ha una gran ebullició, hi ha protestes a Barcelona però també a Alemanya o a Itàlia, on últimament el moviment de les sardines [sense pancartes ni símbols dels partits i nascut a les xarxes socials] ha aconseguit mobilitzar milers de persones contra la política de Salvini. I, sobretot, hi hagut una gran mobilització de les dones, que encara no tenen la veu que haurien de tenir.

Itàlia surt al carrer contra la xenofòbia de Salvini

Però què poden canviar aquestes mobilitzacions ciutadanes?

Les mobilitzacions poden canviar coses però no hi ha estratègia darrere les protestes. El postfeixisme, en canvi, sí que en té una. Sense estratègia no hi ha revolució. Els partits postfeixistes tenen relacions molt estretes entre ells, sobretot també amb els països que no són democràtics i amb la Rússia de Putin.

El govern espanyol acaba d’aprovar un decret llei amb “caràcter excepcional i transitori” per intervenir en les xarxes socials i assumir-ne el control. La llibertat d’expressió està en risc?

Sí, cada vegada hi ha més censura i més lleis que fan molt més difícil la llibertat d’expressió. A Itàlia –jo també publico als mitjans de comunicació d’allà–, als periodistes se’ls intimida, reben denúncies dia sí dia també, i hi ha una escalada molt forta contra la llibertat d’expressió.