Emmanuel Guigon engega la seva etapa al Picasso amb intensitat

Barcelona“Quan Picasso va marxar de Barcelona l’any 1904 era un xicot, i quan torna l’any 1917 ja és un pintor reconegut”, diu Malén Gual, conservadora de la col·lecció del Museu Picasso i comissària de l’exposició 1917. Picasso a Barcelona, una de les quatre mostres simultànies que obren avui al museu. Pràcticament totes les onze obres que l’artista malagueny va realitzar aquells mesos del 1917 que va ser a Barcelona formen part dels fons del museu, perquè no se les va poder emportar i van quedar en mans de la família. Són un trumfo important, tot i que Arlequí és a Roma en una altra exposició temporal, però el discurs de la mostra va més enllà i es capbussa en la Barcelona que es va trobar Picasso i en el seu el panorama artístic.

Com que Espanya va ser neutral durant la Primera Guerra Mundial, Barcelona es va convertir en refugi de nombrosos artistes. Al llarg del recorregut, que inclou una setantena de peces entre pintures, dibuixos i documents, es poden veure materials tan diversos com olis de Gustavo de Maeztu, Francisco Iturrino, Olga Sacharoff i Joaquim Torres-García; exemplars de la revista dadaista 391, promoguda per Francis Picabia, i documents relacionats amb les representacions del ballet Parade, dels llegendaris Ballets Russos, al Liceu. Picasso en va fer el vestuari i els decorats, però es va quedar a la capital catalana des del juny fins a mitjans de novembre, sobretot perquè la seva companya d’aleshores, la ballarina Olga Koklova, formava part de la companyia. De fet, una de les sorpreses de la mostra és Retrat d’Olga amb mantellina, l’única pintura que Picasso no va deixar a Barcelona, i que és representativa del retorn a l’ordre de l’artista. També es poden veure per primera vegada diversos documents i fotografies sobre escapades que van fer Picasso i Koklova per llocs emblemàtics, com el monument a Colom, i fora de la ciutat.

Com el panorama artístic d’aquella Barcelona, l’obra de Picasso també era heterogènia. “Estava abandonant progressivament el cubisme com a estil hegemònic dins la seva producció i començava a no vincular-se a un estil determinat”, explica Gual. Aquest període és força conegut, però la comissària l’ha tornat a investigar i ha tret a la llum nous detalls que permeten saber què va fer l’artista gairebé dia a dia. Una altra de les sorpreses és una sèrie de quaderns d’esbossos inèdits.

Una programació atapeïda

Les quatre exposicions suposen el canvi de cicle al museu i estaran obertes fins al 28 de gener. Encara és massa aviat per tenir perspectiva, però d’entrada es pot dir que el nou director del Picasso, Emmanuel Guigon, comença amb més embranzida que risc. Una programació tan atapeïda també dona lloc a preguntar-se si els museus han de portar un ritme frenètic de programació o si han de fer menys exposicions però més agosarades.

Les altres mostres van d’un extrem a un altre. El taller compartit. Picasso, Fín, Vilató i Xavier es remunta a l’etapa del predecessor de Guigon, Bernardo Laniado-Romero, i és una nova versió d’una mostra que es va poder veure a Màlaga. Té el mateix replegament en les obres exposades que va caracteritzar l’etapa de Laniado-Romero. “És una història apassionant, ens parla de la història comuna de Picasso i els membres de la seva família, és la història d’un savoir faire compartit”, diu Guigon.

“L’exposició parla de l’alquímia entre un artista i un estampador, d’uns artistes que van a buscar un artesà que domina una tècnica que ells no tenen”, explica la comissària de la mostra, Marta-Volga de Minteguiaga-Guezala, sobre els gravats del malagueny i els seus nebots, J. Fín i Vilató i el fill d’aquest últim, Xavier. Al marge de l’exploració de diferents tècniques, la mostra té un vessant emotiu. “Tenien la tradició familiar de dedicar-se gravats entre ells, i hi havia molt d’humor en les dedicatòries”, recorda la comissària. A tall de curiositat, es poden veure alguns gravats on apareix Geneviève Laporte, la dona de la qual Picasso es va enamorar mentre tenia una relació amb Olga Koklova. Com que no volia ser descobert, li va demanar a Vilató que en fes el tiratge.

La mateix idea que les obres parlen per elles mateixes es torna a trobar en l’exposició Lucien Clergue: vint-i-set encontres amb Picasso. La comissària, Sílvia Domènech Fernández, conservadora del museu, tenia el repte feixuc d’exposar l’arxiu de prop de 600 fotografies picassianes de Clergue que el museu va comprar l’any 2016. L’exposició fa goig, però la repetició de la imatge de l’artista malagueny pot arribar a embafar. Les fotografies estan organitzades segons els 27 dies que el fotògraf es va trobar amb l’artista entre el 1953 i el 1971. Clergue va poder ser al costat del malagueny en escenaris com el rodatge de la pel·lícula de Jean Cocteau Orfeu negre i en una festa amb el guitarrista Manitas de Plata.

Finalment, Arthur Cravan. Maintenant?, comissionada per Guigon, suposa una nova aproximació a aquest personatge, conegut pel combat de boxa contra Jack Johnson el 23 d’abril del 1916 a la Monumental. “És el primer exemple d’un artista sense obra, que confon l’art i la vida. Va ser un model per als dadaistes i els surrealistes”, explica Guigon. Un dels plats forts de la mostra és un retrat de Jack Johnson obra de Kees van Dongen que el principat de Mònaco ha prestat excepcionalment.