Joan Barril, l’amor a la vida i a la paraula
Barcelona“Estigueu tranquils perquè això sortirà bé. I sortirà bé per un motiu: perquè ho faig jo”. Aquesta frase la va pronunciar Joan Barril el setembre del 2000, quan tot just acabava de començar l’aventura de la La R-pública, el matinal que va dirigir i presentar a COMRàdio fins al 2005, davant dels nervis que havia provocat a la direcció de l’emissora la seva atrevida fórmula de “ràdio tranquil·la”. Vaig tenir el privilegi de formar part d’aquell equip i de treballar colze a colze amb ell durant cinc anys. I tal com va dir aquell dia, tot l’equip sabíem que, si alguna cosa fallava, ell hi seria per solucionar-la. El seu pou de coneixements li aportava una quantitat de recursos gairebé infinits, i la seva destresa amb les paraules, que cuidava i acaronava com un petit tresor, el convertien en un presentador infal·lible. Possiblement la veu més personal de la ràdio catalana.
En aquell moment ell ja era un personatge conegut, un dels articulistes més influents de la premsa barcelonina, que triomfava com a escriptor i que, a més, era capaç de bastir universos paral·lels com amb aquell programa de televisió inoblidable anomenat L’illa del tresor. Per a mi era una mena de mite vivent que havia protagonitzat un cas Figo avant la lettre quan va deixar La Vanguardia per marxar a El Periódico. Ara es disposava a triomfar a la ràdio amb unes idees totalment revolucionàries. Encara recordo la cara de sorpresa dels tècnics de so quan Joan Ollé es va presentar amb tot de CDs d’un grup de música zíngara de nom Bratsch i del qual ningú havia sentit a parlar mai per fer-ne les sintonies. Un cop La R-pública va estar en marxa hi va haver pressions de tot tipus perquè Barril rectifiqués. Però no ho va fer i el públic (en forma d’EGM) li va donar la raó. Un cop més se n’havia sortit. Perquè el talent sempre sura. I ell en tenia un munt.
De jove havia estudiat filosofia i alemany, va fer de guia turístic ocasional a Santes Creus i, quan ja havia despuntat en el periodisme, es va arruïnar posant una formatgeria. La vida per a ell era una celebració diària. Sense els petits plaers no valia la pena viure-la. Per això a mi em va confiar cada matí una missió molt especial: obrir el xampany (sí, xampany, res de cava) a les 9 del matí. Em va ensenyar moltes coses, per exemple el significat de la paraula obaga, i un dia em va dir que havia de llegir un escriptor nou que li havia agradat molt. Era Albert Sánchez Piñol. També em va descobrir la seva particular geografia gastronòmica (amb la santíssima trinitat formada pel Drolma, el Via Véneto i l’Hispania) i, el mes important, em va fer sentir un dels seus: un home de lletres. Era generós i bondadós, amb els rampells d’infantilisme que caracteritzen els genis, i mai el vaig veure tenir una mala paraula amb ningú. Més que un cap, era un pare.
Evolució ideològica
Va formar part d’aquella generació esquerranosa que, havent deixat enrere les vel·leïtats revolucionàries, es disposava a ocupar el poder i va ser inesperadament derrotada per Pujol l’any 1980. El seu desencís amb el tripartit i Zapatero (mai va pair coses com la llei del tabac, que l’obligava a renunciar als seus estimats havans) el va fer evolucionar cap a postulats més conservadors. Com a periodista, però, mai es va deixar comprar per ningú. Va ser un home lliure, que es va acostar bastant a l’ideal de felicitat que ell mateix havia construït a base de lectures i experiències. Un bon amic dels seus amics i un excel·lent company. I per a mi, personalment, el millor mestre que he tingut mai.
