ÒPERA

Romeu i Julieta s’estimen i moren sense esma

La passió brilla per la seva absència en el retorn de l’òpera de Gounod al Liceu

‘Roméo et Juliette’. Gran Teatre del Liceu. 14 de febrer

Dos joves pertanyents a famílies violentament enfrontades s’enamoren i moren. Aquest simple canemàs argumental ha permès infinitud d’adaptacions en contextos històrics diversos, com la que realitza Stephen Lawless en el muntatge de Roméo et Juliette de Gounod que el Liceu ha coproduït amb The Santa Fe Opera. El marc ja no és la Verona medieval, sinó els Estats Units en plena Guerra Civil, tot i que aquí es barallen blaus i rojos. Un marc plausible dominat per l’espectacular vestuari, sobretot el femení, d’Ashley Martin Davis, que feia pensar que en qualsevol moment Scarlett Capulet i Rhett Montagu es passejarien pel mausoleu curull de tombes que formava el decorat creat pel mateix dissenyador. Aquest espai, al qual la il·luminació de Mimi Jordan Sherin intentava amb èxit variable aportar una mica de varietat, exemplificava la segona idea motriu del muntatge, el pes omnímode de la mort. Per desgràcia, un llenguatge teatral apàtic, d’un convencionalisme mal aplicat i sense enginy, va contribuir de manera decisiva que la sang no corregués per les artèries de la representació. No va ser, amb tot, l’únic llast.

Gounod va bastir la seva partitura, d’una profusió melòdica irresistible, al voltant de quatre duos dels protagonistes que retrataven, amb sentit i sensibilitat, l’evolució del seu amor. Ai las, la química entre la Juliette i el Roméo liceistes va ser escassa. Aida Garifullina posseeix una veu cristal·lina i una tècnica impecable que li permeten navegar amb èxit per les agilitats del vals Je veux vivre, uns recursos que, amb tot, arribaven al límit en els més dramàtics dos últims actes, sobretot en un Amour, ranime mon courage que, com recorda Jaume Tribó al programa de mà, mai abans s’havia cantat al Liceu (el preu va ser escurçar la Nuit d’hyménée?). L’emoció només aflorava de tant en tant en el cant sempre controlat de la soprano russa, característica que compartia amb un Saimir Pirgu que, sobre el paper, tenia tots els atots per ser un òptim Roméo. La seducció del timbre i la seguretat de l’agut (incloent-hi algun do no escrit) no van ser suficients per compensar un fraseig intermitent que es refugiava en excés en les mitges veus. La delicadesa és una cosa, l’esllanguiment una altra.

Entre la resta de l’extens repartiment, només Tara Erraught amb la xamosa cançó de Stéphano i, en part, el solemne Frère Laurent (convertit pel muntatge en cirurgià de campanya) de Nicola Ulivieri es van escapar de l’ensopiment que es va escampar per la representació. Ensopiment que també va afectar la versió d’un Josep Pons a qui molts no devien esperar en aquest repertori. El refinament de l’escriptura de Gounod va trobar una bona resposta d’una orquestra que està consolidant la seva progressió qualitativa (el cor, per contra, va començar de manera preocupant, amb un so aspre i inestable), però el discurs fluïa sense esma ni tensió. Després de 32 anys d’absència, Roméo et Juliette mereixia més dosis de passió veritable.

Més continguts de