CINEMA

Sant Sebastià es rendeix a la lluita quotidiana de Greta Fernández

Belén Funes enfronta l’actriu a Eduard Fernández a ‘La hija del ladrón’

Quan la Sara topa inesperadament amb el seu pare, la reacció instintiva és fugir, abandonar el cotxet del nen i la bossa de la compra per baixar unes escales corrent i tornar a casa. No sabem exactament què va passar entre ella i el seu pare, que acaba de sortir de la presó, però intuïm que ell no va ser un pare model. I, tanmateix, tallar el cordó umbilical no és fàcil, sobretot quan el dia a dia és una batalla solitària i l’afecte un bé escàs. “És que el porto a la cara”, diu la Sara a La hija de un ladrón, i és una frase que funciona millor quan la diu Greta Fernández sobre el seu pare, Eduard Fernández, amb qui comparteix pantalla per primer cop.

La pel·lícula es va presentar ahir a la competició oficial del Festival de Sant Sebastià i és el debut sòlid d’una cineasta formada a l’Escac i bregada en el circuit del curtmetratge, Belén Funes, que s’acosta al mètode dels Dardenne i enganxa la càmera a la seva jove protagonista, que viu en un pis social amb un fill petit i altres mares, i neteja naus industrials mentre busca una feina més estable per obtenir la custòdia del germà i treure’l del centre de menors on viu. “No és una pel·lícula autobiogràfica, però sí que té molt del meu entorn, i vivències personals”, explica Funes, que ha rodat al barceloní barri del Besòs i sobretot a Ciutat Meridiana, no gaire lluny del Ripollet on viu. “Volia parlar de tot el que pot arribar a fer una dona per sobreviure i explicar el personatge des de la seva ràbia -diu Funes-. Per tant, havia de col·locar aquest personatge tan necessitat de tot en un entorn dur, de necessitat extrema. Però el film no està fet des de la pena; al contrari, l’admiro molt, a ella”.

Pare i filla, cara a cara

La Sara no vol saber res del pare, però quan ell intenta tornar a formar part de la família la decisió trontolla. Entre ells no hi ha intimitat ni confiança, sinó un garbuix de retrets i culpa. “El meu pare i jo tenim una gran relació i ens coneixem molt, així que, en el fons, recrear la relació pare-filla de la pel·lícula ha sigut un treball més enriquidor que interpretar un pare i una filla que s’entenen bé”, explica Greta Fernández. El seu pare li dona la raó: “La nostra intimitat serveix per parlar en profunditat sobre els personatges, i així interpretar un pare i una filla molt diferents de nosaltres”.

“El rodatge va ser molt dur, set setmanes que em van buidar d’energia. Quan arribava a casa només tenia ganes de plorar; és la primera vegada que em passa una cosa així”, explica la protagonista, que va haver d’anar al gimnàs per posar-se en forma. Les llàgrimes també tenien un component emocional. “El primer cop que vaig llegir el guió vaig plorar moltíssim -diu l’actriu-. I em deia que allò no podia ser, que així no explicava bé la pel·lícula. El personatge em feia massa llàstima, quan ella no és pas una víctima, sinó una supervivent”.

La hija del ladrón escamoteja a l’espectador molta informació sobre el passat dels personatges. Què va passar entre la Sara i el pare del seu fill (un Àlex Monner tendre i afectuós) perquè ell ja no vulgui ser la seva parella? ¿Va tenir problemes amb l’alcohol, la Sara? Què va fer el seu pare per acabar a la presó? Funes deixa que l’espectador ompli els buits d’una pel·lícula dura i tenyida d’amargor que visibilitza la lluita quotidiana d’un personatge notable, i confirma Greta Fernández com una de les millors actrius catalanes de la seva generació. Sembla probable que acabi figurant al palmarès del festival.

El trauma inimaginable

Patrick, de Gonçalo Waddington, té una primera escena, la d’un jove relaxat rebent una sessió de fotodepilació, amb una qualitat inquietant que en alguns moments recorda l’asèptica fredor d’American psycho. Efectivament, és un personatge que, com el Patrick Bateman de Bret Easton Ellis, ha perdut l’empatia i es relaciona amb les dones a través de la violència. Però el film, presentat a Sant Sebastià, fa un gir quan la policia l’arresta i l’identifica com un nen portuguès que fa més d’una dècada va ser segrestat per un pederasta. A partir d’aquí, Patrick s’acosta a La propera pell i es transforma en un drama psicològic sobre la recerca d’una identitat amputada per un trauma inimaginable.