L’instrument que el jazz va salvar

BarcelonaEl saxòfon és un instrument jove que s’ha fet popular gràcies al jazz. La seva és una història del segle XX, tot i que el belga Adolphe Sax (1814-1894) el va inventar el 1840. Va néixer a Europa, però va ser a l’Amèrica del Nord on va assolir l’estatus i la categoria icònica. Avui enlaira el rock, el pop i el soul, és imprescindible en la música per a banda i també s’ha fet un lloc en l’àmbit contemporani. Però la seva relació amb la música clàssica ha tingut menys projecció.

“El problema del saxo és que va néixer cent anys tard, perquè és un instrument que no existia en l’època dels grans compositors clàssics i romàntics”, explica el saxofonista Miquel Bofill, director d’un quartet de saxos i professor a l’Esmuc, on hi ha vint estudiants matriculats de saxo, dels quals nou corresponen al departament de clàssica i contemporània i onze a jazz i música moderna. Bofill fa notar que potser la història d’aquest instrument de vent de fusta seria diferent si Bach o Beethoven l’haguessin conegut. Qui sap si avui hi hauria més concerts escrits originalment per a saxo i orquestra. I, com que va ser una invenció, era un instrument sense tradició quan els compositors del tombant dels segles XIX i XX estaven escrivint nous capítols musicals que recollien influències de la música popular.

La dificultat dels primers temps

“Un compositor no s’interessa per un instrument si no el sent tocar bé”, recorda Bofill. Això també va condicionar els primers temps del saxo, que tot i així va ser valorat pel seu so, amb una gran amplitud tímbrica, per autors com Rossini, que de tota manera no el van tenir present. I quan per fi va fer-se un lloc puntal en el territori simfònic, ho va fer per aportar un efecte tímbric però sense el rang orquestral de clarinets, flautes, trombons o tubes. Per exemple, Ravel el va incorporar el saxo en l'arranjament que va fer de Quadres d’una exposició de Mussorgski, “però en cap moment se l’instrumenta en l’orquestra perquè ningú sabia quin resultat donaria”, diu Bofill, que considera que els primers saxofonistes no van ser prou diligents a l’hora de “perseguir compositors com Poulenc, Debussy i Ravel” perquè creessin partitures originals per a saxo. De fet, les primeres grans obres en què va tenir protagonisme no van arribar fins als anys 30. Prokófiev va incloure un tema per a saxo i flauta a la suite El tinent Kijé i Glazunov va escriure el Concert per a saxòfon alt. Altres compositors com Darius Milhaud, Paul Hindemith i Heitor Villa-Lobos també van confiar en les seves prestacions tímbriques.

Quan Sax va inventar el saxo buscava un instrument que s’assemblés tímbricament a la corda i que alhora tingués més intensitat i força. Sax estava molt interessat en l’amplificació del so a l’aire lliure, i, de fet, també va crear un sistema de xiulets que van fer servir les locomotores durant gairebé un segle. El saxo, amb cos de metall i llengüeta simple de canya, transmetia el so mitjançant un tub cònic. Ben aviat les bandes, tant civils com militars, el van incorporar, i Sax va aconseguir que l’ensenyament del saxo entrés al conservatori de París el 1858, però les classes es van haver de cancel·lar per qüestions econòmiques el 1871. No es van reprendre fins al 1942, quan l’instrument ja s’havia fet popular a l’Amèrica del Nord. Sax va ser un inventor genial, però amb poca fortuna empresarial i va morir arruïnat. “La gran desgràcia és que va morir sense saber el gran abast que tindria el saxo”, lamenta Bofill.

A The history of jazz (1997), amb edició en castellà del Fondo de Cultura Económica, Ted Gioia destaca algunes de les característiques que van contribuir a l’èxit del saxo. “És fàcil d’aprendre, indulgent en la producció del so i de fabricació relativament econòmica gràcies a un senzill cos metàl·lic unit a una broqueta convencional similar a la del clarinet”. Menys clar és com va arribar el saxo als Estats Units. Algunes teories atribueixen el mèrit als circs i als espectacles de varietats.

Altres fonts parlen de l’interès que va suscitar l’instrument en els soldats nord-americans destinats a França durant la Primera Guerra Mundial. Sidney Bechet, figura clau en el jazz dels anys 20, va comprar un saxo durant una visita a Londres l’any 1919 i en tornar als Estats Units el va introduir en la seva formació, tot i que sense atribucions solistes. El caràcter solista li va donar poc després Coleman Hawkins, el primer gran saxofonista de la història del jazz. Com recorda Miquel Bofill, gràcies a la popularitat que va assolir amb el jazz “el saxo ha evolucionat molt, si no encara estaria com al segle XIX”. O, dit d’una altra manera, van ser els músics afroamericans els que van salvar l’invent d’un belga i van convertir-lo en un dels instruments més populars.

El saxo en el territori clàssic de Miquel Bofill

Miquel Bofill es va interessar pel saxo escoltant els discos de jazz que tenia el seu germà. “Quan vaig començar al conservatori vaig descobrir tota una literatura nova que desconeixia i em va interessar molt aquest món”, explica Bofill sobre el seu primer contacte amb el saxo en l’àmbit de la música clàssica. Avui compagina la tasca pedagògica a l’Esmuc amb concerts. Bofill també actua com a solista amb orquestra simfònica i banda i dirigeix un quartet de saxos, la formació que millor exemplifica l’amplitud tímbrica, i “que, a més, és fàcil de transportar”, diu.