L’altaveu escènic dels col·lectius invisibilitzats

Ni és nou ni és desconegut: el teatre comunitari fa temps que està consolidat, sobretot a països de l’Amèrica Llatina i el Regne Unit. A Catalunya ha crescut prou perquè sigui percebut en el sector com una pràctica cada vegada més present i arrelada. Ara bé, quin impacte té en la gent que hi participa? I en el públic? Impulsors de diversos projectes desgranen aquestes i altres incògnites coincidint amb l’estrena de les propostes comunitàries del Festival Grec.

Obrir l’accés als escenaris

La pràctica uneix professionals amb gent que no ho és per crear

Si bé no existeix una única definició que englobi totes les maneres d’entendre aquesta pràctica, sí que hi ha idees comunes sota les quals s’aixopluguen els projectes comunitaris. La característica principal és que, a diferència del teatre amateur, les propostes uneixen artistes professionals amb participants que no ho són. En alguns casos un director selecciona persones d’un col·lectiu perquè interpretin el seu espectacle. En d’altres, actors no professionals participen en la creació del muntatge guiats per un artista. La clau és que totes les peces busquen “democratitzar la pràctica artística” i “permetre’n l’accés a persones que no hi estan en contacte”, explica la directora i dramaturga Marta Galán, que el 22 de juliol estrenarà Akana, elaborat amb 25 nens i joves gitanos de la Mina. Ells han rebut, així, una experiència que, sense aquesta pràctica, els hauria sigut molt difícil d’obtenir “perquè per tenir formació artística s’ha de pagar”, diu Galán.

Malgrat que existeixen preceptes compartits, no hi ha una única manera de desenvolupar el teatre comunitari. “Els graus de participació són molt diferents. Els projectes comparteixen l’interès cap a uns col·lectius per narrar, a través d’ells, les seves històries”, assenyala Eva Garcia, comissària del programa Art i Part de l’ICUB sobre pràctiques comunitàries.

Creixement personal

El procés creatiu genera llaços i ajuda a combatre prejudicis

A través del teatre comunitari, col·lectius invisibilitzats al circuit convencional poden explicar-se des dels escenaris. Però la pràctica no es redueix només a això. El director del Festival Grec, Cesc Casadesús, subratlla que aquestes iniciatives “busquen una transformació personal” i que generen “llaços, relacions i coneixences” alhora que “trenquen barreres psicològiques i socials”. Garcia ho reafirma i apunta que el teatre comunitari no es pot desentendre “d’analitzar el context social que envolta el col·lectiu i dotar d’eines els participants per expressar-se”.

Part de la feina recau en el procés creatiu, que “implica acompanyar els intèrprets i treballar amb les entitats per no oblidar la problemàtica”, explica Garcia. Tant ella com Galán parlen d’experiències que evidencien els efectes del teatre comunitari. Galán recorda un projecte amb rapers a Terrassa. “Vam fem una versió de Romeu i Julieta. Un d’ells segueix practicant esgrima i un altre s’ha professionalitzat”, assenyala. Garcia posa l’exemple de Rebomboris, que s’estrena el 26 de juliol. “Veïnes que abans no es deien res ara s’ajuden. Han caigut els prejudicis”.

Entrar al circuit convencional

Els artistes defensen la validesa dels projectes com a teatre professional

Fer caure estereotips també és un dels efectes que es busquen a l’hora de representar la peça davant del públic. “Cal anar consolidant a l’imaginari col·lectiu la idea que la creació va més enllà del circuit convencional”, diu Garcia, que lamenta “les crítiques que diuen que aquests projectes no són teatre, sinó la vida real posada en escena”. Galán coincideix amb Garcia: “L’art va d’emocionar-se. Tenim mal entesa la idea de virtuosisme”.

En la manera d’entendre el resultat final d’aquests processos és on els camins es bifurquen més. Mentre que artistes com Marta Galán defensen que els projectes “no van d’excel·lència artística, sinó d’aprenentatges i d’aconseguir que tots els participants s’hi sentin representats”, Cesc Casadesús posa l’èmfasi a garantir-ne la qualitat. “El procés creatiu és important, però des del Grec no els podem programar només per a això perquè seria enganyós. Hem de tenir en compte el resultat”, afirma el director.

La presència d’aquests muntatges al Grec, que programa teatre comunitari per primera vegada en la seva història, posa les bases d’un repte pendent: la necessitat de construir ponts que enllacin les obres comunitàries amb el circuit escènic convencional, on els impulsors d’aquestes iniciatives senten que no hi tenen espai. Una de les excepcions de la temporada és Sis personatges, dirigit per Juan Carlos Martel amb dramatúrgia de Joan Yago i protagonitzat per cinc usuaris de la Fundació Arrels. “Hem aconseguit explicar una part de nosaltres amb els ulls dels que havien estat invisibilitzats”, diu Martel. El triomf de la proposta és indiscutible: estrenada a finals de maig i prorrogada fins a mitjans de juny al Teatre Lliure, el muntatge ha estat un èxit tant de públic com de crítica.

LES PROPOSTES COMUNITÀRIES DEL GREC

Caravasar

Veïns del Poble-sec apropen la dansa amb una coreografia col·lectiva que pren forma avui diumenge a la plaça de Margarida Xirgu.

Akana

Marta Galán ha construït, amb nens i joves de la Mina, un espectacle que ressegueix la història del poble gitano. Es veurà el 22 de juliol al Mercat de les Flors.

Gala

Professionals i aficionats ballen junts en una peça encapçalada pel coreògraf Jérôme Bel que es farà el 22 i 23 de juliol al Mercat de les Flors.

Rebomboris

Els veïns dels barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera reivindiquen la xarxa de cures amb una obra que s’instal·la el 26 i 27 de juliol al Teatre de la Bonne.