Biografia
Cultura 08/01/2022

Anne Weber, escriptora: "Coneixem els grans noms de la Resistència però no els petits, com el de l'Annette"

5 min
Anne Weber, autora d' ‘Annete, una epopeya’

BarcelonaL’escriptora alemanya Anne Weber (Offenbach, 1964) s’inspira en les epopeies de l’Antiguitat, en els herois de l'Odissea i la Ilíada, per explicar la vida d’Annette Beaumanoir, una excombatent de la Resistència francesa i lluitadora per la independència d’Algèria. Ho fa en el sentit literari del terme: Weber escriu la vida d’aquesta dona íntegra i valenta de 98 anys en forma d’epopeia. Annette, una epopeya (AdN, Alianza de Novelas), traduït per Belén Santana, és un homenatge però sobretot una manera de conèixer l'Annette a través de molts dels aspectes de la seva existència. Beaumanoir sempre ha seguit la seva pròpia consciència i va desobeir els líders de la Resistència per salvar uns nens jueus. Després va fer la carrera de neurofisiologia, es va casar i va tenir fills. Però aquesta vida més convencional es va trencar amb la Guerra d’Algèria. Weber, que viu a París des dels anys 80, va guanyar el Premi Alemany del Llibre el 2020 amb aquesta novel·la díscola. 

Quan va conèixer l'Annette va tenir un enamorament sobtat. 

— Sí. Fa uns anys, al sud de França, em van convidar a un festival de documentals. Estava en una taula rodona i, entre el públic, es va aixecar una dona petita, prima, molt gran i em va captivar. Té uns ulls blaus molt brillants i vius, una manera de parlar molt vital, i és molt guapa. Va dir que ella havia format part de la Resistència i vaig pensar que era ella la que havia de parlar, i no jo. 

Anne Beaumanoir

Amb 19 anys va qüestionar les autoritats de la Resistència francesa per salvar dos nens jueus. 

— Sí. A més, estava molt enfadada perquè volia lluitar amb armes i no l'hi permetien. Se sentia exclosa perquè no li van ensenyar a disparar. Més tard, durant l’alliberament de Marsella, li van donar una arma amb dues bales. Quan va disparar no va encertar l’objectiu, va disparar cap a una altra banda, perquè es va adonar que no era capaç de matar ningú. 

Com la va marcar viure tan jove de manera clandestina mentre lluitava a la Resistència?

— Quan vivia a París coneixia gent, tenia nòvio i estava en contacte amb els seus pares.... Estava a la clandestinitat, però no del tot. Quan la van enviar a Lió, com a càstig per haver tingut iniciativa pròpia i haver salvat els dos infants jueus, ja no tenia contacte amb ningú, estava absolutament sola, i ningú la coneixia amb el seu nom real. El fet de desaparèixer de la societat, de no existir, en una edat en què la personalitat encara no està formada, és dur. Estic segura que va patir bastant. Per a mi el seu relat és com una petita peça de l’engranatge, perquè va lluitar a l’ombra. Coneixem els grans noms de la Resistència però no els petits, com el de l'Annette.

Hi ha un moment en què es pregunta, quan participa en la Guerra d’Algèria, si coneix el país pel qual està lluitant i si en realitat està lluitant per unes idees. Va arribar a formar part del govern algerià. ¿En algun moment va tenir sensació de fracàs perquè el món pel qual lluitava no va arribar a existir mai?

— No es va resignar mai ni es va ensorrar. Ella sempre continua endavant, ho ha fet tota la vida. Jo crec que és prodigiós que, malgrat tots els reversos i desil·lusions, continuï lluitant per millorar la societat i encara estigui activa. Segueix atentament tot el que passa a Algèria. La seva singularitat és que no perd la il·lusió ni ha deixat mai de creure. És la seva manera de ser.

Era una dona molt avançada al seu temps. Als anys 50 va fer coses que poques dones s’atrevirien a fer, fins i tot anys més tard, als seixanta i setanta. 

— Es va anticipar, tenia una mentalitat oberta. No explico gaire la seva vida familiar per discreció, perquè el que més m’interessava era el seu compromís. Parlo, això sí, d’un tema molt dolorós per a ella, que és que durant deu anys no va poder veure els seus fills. Té a veure també amb el fet de ser dona. A un home no se li recriminaria mai el fet de deixar els fills per l’activat política. A les dones ràpidament les anomenen males mares, en alemany se’ls diu mares corbs, que em sembla horrible. Però a ella el que pensaven els altres no li preocupava. Tampoc va triar deixar els seus fills. El fet és que es va anar comprometent cada cop més amb el Front d’Alliberació Nacional i va arribar un moment que ja no va poder tornar enrere, la van detenir i condemnar a deu anys i va haver de fugir de França. Ella sempre pensava que tot sortiria bé i que tindria sort, i aquell cop no va ser així.  

¿Continua compromesa, políticament?

— Va sortir del Partit Comunista el 1956 i des d’aleshores no ha estat en cap partit, però fins fa poc anava a les escoles per explicar la Resistència i la desobediència civil. Fa poc va criticar públicament Macron. Ella continua compromesa i creu que un millor repartiment de la riquesa i una societat més justa són possibles. No és una persona que repeteixi lemes polítics i no actuï en conseqüència, com fan molts que es diuen d’esquerres. Ella sempre hi és quan la necessites. Simplement cuida dels altres. I crec que això és important. Actuar, dia a dia, segons les idees i conviccions pròpies.

Per què va escollir escriure en forma d’epopeia?

— El contrast em va cridar l’atenció. En alemany es diu l’epopeia de l’heroi, i una cosa tan masculina contrastava amb una dona tan gran i tan menuda. Si s’hagués tractat d’un home no hauria escrit una epopeia, però la decisió no té res a veure amb raons feministes. Em vaig plantejar com narrar la història real d’una persona que em confia la història de la seva vida. No em semblava adequat ficcionar. I jo no soc una biògrafa. Les epopeies expliquen heroïcitats d’herois sempre masculins i vaig pensar que era una bona manera d’explicar la vida de l’Annette i donar ritme a la seva història.

Com va reaccionar l’Annette quan va llegir la història?

— Li vaig donar el manuscrit en francès, abans de publicar el llibre en alemany, perquè volia que ella estigués d’acord amb el que escrivia. La seva resposta va ser que el llibre era fantàstic però que l’Annette del llibre no era ella. D’entrada em va descol·locar, perquè estava convençuda que em cenyia a la realitat i a tot el que ella m’havia explicat, però després vaig pensar que no podia ser d’una altra manera, perquè no era com es veia ella sinó com la veig jo. No podem narrar sense fer servir la imaginació. Va tenir la grandesa de respectar la meva visió i només va canviar dos adjectius que feien referència a la seva mare. 

stats