BarcelonaObeses i la Banda Municipal de Barcelona van estrenar l’espectacle Obeses 3D a L’Auditori el 21 de maig. Avui el porten de franc a la plaça Margarida Xirgu (20.30 h) com a part de la festa d’obertura del festival Grec, en què també actuaran després Oques Grasses. “Hi haurà 69 músics dalt de l’escenari”, precisa Arnau Tordera, veu, guitarrista i compositor d’Obeses.
Què vas aprendre sobre la teva música en el concert de L’Auditori?
Vaig tenir la sort de tenir la certesa que el que havia fet estava funcionant tal com ho havia imaginat. És a dir, tota la feina d’aprenentatge la vaig tenir fent els arranjaments. Quan fas un concert de més d’una hora per a banda simfònica, la quantitat de detallisme que pot aportar la partitura és brutal. Aporta unes possibilitats que no tens mai amb una formació de rock com som nosaltres. Van ser dos mesos d’orquestració molt intensos, durant els quals vaig aprendre moltíssim.
En el concert d’avui al Grec incorpores percussions. ¿Hi haurà també novetats en el repertori?
Farem el mateix repertori que a L’Auditori, amb l’excepció d’alguna peça que interpretarem nosaltres; és possible que sigui la versió de Rosó que vam oferir en el disc de La Marató, però això serà no amb la banda sinó dins el petit espai d’Obeses oferint temes nostres del nostre repertori antic.
¿Les composicions del nou disc, Monstres i princeses, van néixer condicionades pel projecte amb la Banda Municipal?
La idea d’ Obeses 3D és anterior al disc, va néixer fa un any i mig. De tota manera, vaig intentar que no afectés la composició del disc. Pots pensar que l’última peça, La llegenda de la rosa i el drac, que és una cantata, l’he fet tenint en compte que hi hauria la possibilitat d’interpretar-la simfònicament, però no. Vaig intentar que el disc fos essencialment Obeses, que no hi hagués cap element de contaminació, encara que fos positiva. Crec que va ser el gest més intel·ligent per no interferir en la música i que tingués la puresa que jo volia.
Ja saps què és Obeses avui?
Continuo pensant que a grans trets és un grup de música. Tothom pot considerar que el seu és un grup de música, però quan comences a delimitar aquesta música i a posar categories que la fragmentin pots arribar a definicions més acurades del que és un grup de música, però en el cas d’Obeses t’has de quedar amb aquest titular: és un grup de música. La música és la disciplina artística que treballa amb el so, i en aquest cas també amb la paraula sonoritzada, i, per tant, la grandiositat d’aquesta disciplina permet que ens expressem amb tota la llibertat. En el nostre univers musical no hi ha cap mena de limitació.
Però sí que hi ha constants que permeten identificar cada disc com un treball d’Obeses.
Totalment. Hi ha una qüestió de caràcter personal i de gust. No m’agrada mostrar-me en les meves obres, i tinc cert anhel que siguin obres autònomes, que no vagin enganxades a una persona, però involuntàriament hi ha la teva empremta com a creador, com a ésser humà.
¿Això et situa més a prop de la manera de fer de compositors de teatre musical?
En aquests casos, la seva obra està al servei d'una narració escènica. Ells no s'expliquen ells mateixos a les seves obres, però escoltes qualsevol peça de Stephen Sondheim i saps que és de Sondheim, fins i tot sent un creador capaç de moure's en registres molt diferents. Molta gent comenta que Obeses té aquest element de pensament escènic. No és música pensada per ser interpretada escènicament, però en algun element de la seva essència hi ha aquesta connexió amb el món escènic. Vull pensar que això també és fruit d'aquesta personalitat i de la relació que jo he tingut amb aquesta altra disciplina que ha estat propera tota la meva vida també.
T'ho deia també perquè Sondheim no és Sweeney Todd de la mateixa manera que tu no ets el protagonista de la cançó Guapo!
Exactament. No sóc perfecte. Seria molt menyspreable per part meva haver construït aquesta peça només per al meu propi enaltiment. M'agrada establir aquests jocs. Segurament la gent es deu preguntar per què he fet aquesta peça que es diu Guapo, per què m'hi exposo així. Evidentment no sóc jo. En l'àmbit escènic hi ha més facilitat a l'hora de crear personatges, i pots construir rols psicològics que es desenvolupen al llarg de l'obra. En peces així és més complicat, però de tota manera Obeses ja té certs personatges en les seves peces, i la gent acaba gestant-los. En un concert que vàrem oferir a Girona, entre el públic hi havia un individu amb un bigoti gegantí natural, i quan vam interpretar Em deixaré bigoti tota la gent va adonar-se que inesperadament aquella peça estava construïda per a aquell tio. La música no és com l'àmbit literari, en què pots narrar l'evolució d'un personatge, però també hi apareixen aquests personatges que serien propis de l'escena, no del so. Hi ha una connexió amb l'escena.
De fet, l'òpera i el teatre musical ja és això.
Sóc un reivindicador que aquesta fragmentació terminològica també és absurda. Si tu mires alguna òpera de Ligeti, veus que està més lluny d'una òpera del verisme que una obra de teatre musical de Sondheim d'una òpera de Puccini. Per tant, és una terminologia que és fruit més de la procedència, i fins i tot una mica classista.
¿El pop i el rock són classistes?
És molt probable que tinguin algun component que els facin ser classistes. Però en realitat totes les músiques tenen aquestes peculiaritats. La música moderna construeix classes. Per exemple, la gent que exposa música festiva, patxanga, rumba, etc., se sent diferent com a classe d'algú que escolta Mishima o Els Amics de les Arts. I a la inversa. Hi ha un cert desprestigi d'uns cap als altres en la mirada. I això en alguns casos ve donat pel consum cultural que té cadascuna d'aquestes persones. En canvi, en el nou disc d'Obeses estem oferint una rumba al costat d'un tema de pop-funk, de rock'n'roll o de power metal. És una utopia, evidentment. La gent en la seva intimitat consumeix coses que negarà consumir. És sorprenent això, com a vegades algú pot avergonyir-se de gaudir de certes coses. A mi em sembla una cosa terrible, però és realment així. Tinc la certesa que és així. Però, de tota manera, seguirem batallant per diluir aquestes fronteres. Crec que és important que creixem més des del punt de vista de l'ambició artística i plantejar la música com una globalitat sense fragmentacions. Segueixo pensant també que és una cosa impossible d'assolir absolutament, però de tota manera és possible presentar-la en un mateix disc amb coherència, que és el més essencial, que aquesta voluntat tingui una coherència artística, perquè això, el disc, podia ser un pastitx terrible. Però crec que no ho és.
¿Aquesta voluntat artística té també una voluntat d'incidència en la societat?
En el fons hi ha una voluntat artística, evidentment, però també hi ha un cert deix pedagògic. Hi ha una cosa sorprenent, i és que Obeses té un públic absolutament divers en les classes, i també en les edats. Per tant, hi ha cert públic de 50 anys en amunt que difícilment deu haver escoltat un gènere com el power metal i en canvi peces com Guapo! o La dotzena campanada els poden cridar més l'atenció. Però, en canvi, he constatat que quan aquesta gent escolta Ens hem alçat, que és una peça de power metal seguint els estàndards d'aquest estil, doncs resulta que els fascina. S'ha aconseguit que una gent que en cap moment de la seva vida hauria imaginat escoltar una música que genera gent amb cabells llargs greixosos, que vesteix de cuir, estigui no només escoltant-la sinó gaudint-la. Això és una cosa espectacular, i crec que malauradament pocs grups aconsegueixen això; és a dir, oferir a la gent la possibilitat de descobrir coses que els pugui fascinar. Per tant hi ha també aquesta voluntat pedagògica.
Ets llicenciat en composició musical i en filosofia. Com influeix una cosa en l'altra?
Del corrent del pensament em ve la part artística, és a dir, tot el que intervé en la creació i no en la materialització. La creació, la idealització, la imaginació, la construcció de la fascinació que ha de tenir cada una de les obres que creo, tota aquesta part em ve del corrent del pensament. Jo mai escric cap peça a través de la provatura o la improvisació. Cadascuna de les peces que acabo creant les he imaginat abans. Per tant, les he pensat, les he construït en l'imaginari, he tingut la percepció del que acaba aportant-te una obra abans de crear-la materialment. Imaginar aquest tipus d'obres artístiques ho he estat fent sempre, però a l'adolescència vaig adonar-me que no tenia prou tècnica per portar aquesta imaginació a la realitat. Imaginava peces increïbles, sensacions meravelloses, però que no era capaç de materialitzar-les en l’àmbit instrumental. A partir de llavors vaig decidir estudiar pròpiament la tècnica de la música, i a saber com traslladar aquest univers imaginat a la realitat. De fet, el concert d'Obeses 3D és la culminació dels meus estudis de composició. L'àmbit de la creació me l'ha portat el pensament, i l'àmbit de la tècnica me l'ha portat els estudis de composició o de música en general.
Quina importància li dónes a les condicions materials de la música? Per exemple, a les que tenien compositors com Bach i Mozart.
Aquesta gent són admirables. Segur que en el terreny de la imaginació eren capaços de fer coses increïbles, però llavors hi havia el que hi havia. Entre altres coses, avui tenim l'oportunitat d'interpretar música que no podem interpretar tècnicament. La qüestió de la computació de la música és bestial, i jo la utilitzo. Totes aquestes peces les he materialitzat amb l'ordinador i, per tant, les he pogut escoltar, jutjar i gaudir abans que fossin interpretades per éssers humans. És un privilegi absolut perquè no tens cap mena de limitació tècnica ni tímbrica. Avui dia tinc una orquestra a l'ordinador. Puc escoltar qualsevol combinació instrumental, qualsevol color. Aquella gent, no. S'ho havia d'imaginar tot. Avui en dia és una falta de respecte a la història no aprofitar totes les possibilitats tècniques que tenim per manifestar aquesta imaginació.
Darrere les teves composicions, més enllà de la perfecció de so que busques, ¿hi ha també una persecució d'una bellesa indefinida que no sabem què és encara?
És possible. La qüestió de la bellesa segueix sent un misteri. De fet, si escoltes el disc, encara que no hagis reflexionat sobre què es la bellesa, tindràs la percepció que són peces belles. En realitat crec que això és el resultat de cercar l'equilibri dels elements. Hi ha una infinitat d'elements en aquest disc, i jo també sóc malaltís en el detallisme dels elements, però sobretot sóc molt conscient que aquests elements han d'estar al servei d'una obra, que és el que acaba tenint sentit. Quan es diu que Obeses és un grup excessiu, no hi estic d'acord. Obeses és un grup que busca l'equilibri dels elements. Excessiu seria que està sobrecarregat d'elements, i això artísticament seria un error perquè seria gratuït, i a mi no m'agraden gens les coses gratuïtes. Per tant, la qüestió de la percepció d'aquesta bellesa que no sabem exactament què és ni com definir-la, però que en efecte es trasllada a l'escolta, és el fruit d'aquesta cerca de l'equilibri dels detalls.
En el nou disc tornes a tractar el sexe amb humor.
El sexe tractat artísticament em fa bastanta gràcia i, de fet, és un tema reiterat a Obeses, perquè em diverteixo moltíssim exposant-lo. En aquest cas hi ha també la voluntat del divertimento. A Obeses no sempre hi ha aquesta qüestió de la transcendència de l’obra, sí que hi és a nivell global, però cadascun dels elements que formen aquesta gran obra pot tenir la llibertat que jo exigeixo als gèneres musicals. Per tant, les temàtiques també concorren en els episodis més diversos, i un d’aquests, i en què jo gaudeixo més com a creador, és el divertimento, peces gestades per al gaudi, per somriure amb la realitat humana.
Quan et rius de la realitat humana apuntes cap a dalt?
És evident. Jo estic avall. És la meva realitat i la realitat de la meva vida. Per tant, difícilment podria riure'm d'aquest món patètic. Sí que és més fàcil riure's dels que estan a dalt, i precisament perquè és més fàcil fer-ho des de baix un pot riure amb moltes més ganes. És interessant com algú que està en aquesta posició pot riure's dels de dalt. Habitualment sembla que per una qüestió jeràrquica seria a la inversa. Però també és cert que en el meu univers de pensament jo estic avall des del punt de vista socioeconòmic, però des del punt de vista artístic ho miro tot des de bastant amunt, és una paradoxa que també m'agrada bastant, i en aquest sentit també em riuria de mi. El que m'agrada és riure'm de les coses que fan riure. Podria construir un relat sobre la gent que està a baix. De fet, al disc anterior, Zel, hi ha una peça que es diu El debat que és això, un debat polític entre la dreta i l'esquerra, on l'esquerra també està exposada de manera bastant irònica. Està bé riure's de les coses que mereixen que ens en puguem riure. Hi ha certes coses sobre les quals difícilment em riuré, perquè hi tinc respecte no des del punt de vista artístic sinó humà. Però riure’s de les coses que en algun àmbit de la teva existència estan per sobre teu ho trobo extraordinari.
