Art

Gego, l'arquitecta jueva que va fugir dels nazis i va fer història com a escultora a Veneçuela

El Museu Guggenheim de Bilbao dedica una gran exposició a l'artista amb 150 obres

4 min
Gego a Pampatar, Isla de Margarita, Veneçuela, 1984

BilbaoL'escultora veneçolana d'origen alemany Gego (1912-1994) està considerada una de les artistes llatinoamericanes més importants de la segona meitat del segle XX, per la seva trajectòria com una figura cabdal de l'abstracció, a mig camí entre el constructivisme europeu i l’art abstracte i cinètic llatinoamericà. Gego (el seu nom real era Gertrud Goldschmidt), a qui el Museu Guggenheim de Bilbao dedica una retrospectiva a partir d'aquest dimarts fins al 4 de febrer, va arribar a assolir aquest reconeixement d'una manera molt paradoxal, perquè ella mateixa afirmava que no havia buscat ser artista "de manera conscient", sinó que havia arribat a l'art sobretot per la seva formació com a arquitecta, la carrera que va estudiar a Stuttgart.

Nascuda a Hamburg el 1912, Gego es va exiliar a Caracas el 1939 arran de la persecució dels jueus durant el nazisme. Va ser l'última de la família a marxar d'Alemanya. Tenia previst anar a Londres, com havien fet els seus pares, però el visat que va aconseguir va ser per a Veneçuela. Tot i que no parlava espanyol a la seva arribada, se'n va sortir treballant com a arquitecta i dissenyadora durant uns deu anys. "Quan va marxar d'Alemanya va tancar la porta i va tirar la clau al riu", afirma la filla de l'artista, Barbara Gunz. "No parlava gaire d'aquella època de la seva vida, no li interessava repetir aquella història. Nosaltres sabíem què havia passat i com havia passat, però més a través del que s'havia escrit sobre ella que pel que deia ella mateixa. Ella era veneçolana, encara que va mantenir la nacionalitat alemanya pel passaport", explica Gunz.

Alguns 'Bichos' i 'Bichitos' de Gego al Guggenheim de Bilbao.

Gego també deia que un no podia "aprendre a ser artista" ni a "fer art", sinó que hi havia d'arribar per uns altres camins, i que el seu consistia a "fer visible" i no fer "obres d'art". La mostra, titulada Gego. Mesurant l'infinit, inclou unes 150 obres, entre escultures, dibuixos, gravats i tèxtils, llibres d'artista i fotografies, moltes de les quals provenen de la Fundació Gego. D'altres són del Macba, que és un dels tres museus, juntament amb els de belles arts de Caracas i Houston, on els hereus van fer dipòsits a llarg termini a través de la Fundació Gego. Quan el Macba li va dedicar una exposició el 1997, quan Manuel Borja-Villel n'era el director, ella era una artista amb prou feines coneguda a Europa. "Gego va treballar pel seu compte, perquè en aquell moment les dones artistes no eren gaire lloades, però ara sí que ho són –afirma Gunz–. Sobretot va començar a tenir més èxit quan ella ja no hi era. Nosaltres vam treballar perquè el seu llegat es mantingués i es mostrés, i ara la gent s'adona de la seva importància".

Escultures de Gego de diferents famílies al Guggenheim de Bilbao.

El vessant més conegut de l'obra de Gego són unes escultures que ella mateixa feia amb filferros com si fossin uns teixits: "Visualitzar una solució és el que importa: fer visible allò que encara no existeix fora de mi", deia. De fet, esperava del públic que les contemplés amb prou deteniment per trobar l'esdeveniment que hi ha en cadascuna d'elles, és a dir, els contrastos i les tensions que les fan estar sempre en moviment.

'Quatre plans vermells', de Gego.

Fer-se artista als 40 anys

Gego va arribar a Veneçuela en un moment clau per a la modernització del país. Així i tot, no es va decidir plenament a l'art fins als primers anys 50. "És un fet excepcional que es convertís en artista als 41 anys", afirma Geaninne Gutiérrez-Guimarães, conservadora associada del Guggenheim i comissària de la mostra. En els dibuixos primerencs de l'artista i els posteriors de la sèrie Línies paral·leles es poden veure unes línies que anticipen el pes de la geometria en la seva obra. "Gego dona la mateixa visibilitat a les línies i al buit que hi ha entre elles, perquè la idea de buit, que eventualment es presta a la idea de transparència, és molt important per a ella", diu la comissària. Més endavant, als anys 60, van ser importants les dues estades al taller de litografia nord-americà Tamarind de Los Angeles, on va coincidir amb artistes com Anni i Josef Albert, i el fet que el MoMA la inclogués entre els artistes de l'exposició d'art òptic The responsive eye (1965).

Gego durant el muntatge de 'Reticulárea' al Museu de Belles Arts, Caracas, 1969.

Al centre de la mostra, que compta amb el patrocini de Seguros Bilbao (pròximament Occident), hi ha una gran plataforma amb escultures de diferents famílies dels anys 70, com els Troncos, les Columnas i els Chorros, i evoca una de les grans fites de la trajectòria de Gego de poc abans, la gran Reticulárea que va fer al Museu de Belles Arts de Caracas, és a dir, una xarxa de filferro de triangles i quadrats que ella mateixa teixia amb les mans i que es desplegava per tot l'espai per convertir-se en una experiència immersiva. "És una paraula que reuneix les paraules àrea i retícula. Les obres com aquestes eren com una malla", recorda Gutiérrez-Guimarães. De fet, Gego insistia que ella no feia escultura, perquè li semblaven massa massisses, sinó que feia estructures en què la transparència jugava un paper clau. "La formació com a arquitecta, els elements arquitectònics i la vinculació amb la geometria sempre són presents, des del començament fins al final", conclou la comissària. Abans de Bilbao, la mostra es va poder veure al Guggenheim de Nova York amb un centenar d'obres més, al Museu Jumex de Mèxic i el Museu d'Art de São Paulo Assis Chateaubriand - MASP.

stats