El perill de la nostàlgia dels anys 90

Per als que vam forjar la nostra cinefília entre les dècades de 1980 i 1990, mirar cap aquell passat amb nostàlgia és una temptació indefugible. I és justament aquesta visió idealitzada la que origina i alhora promou Bala perdida, la nova pel·lícula de Darren Aronofsky, que situà l’acció del film al 1998, justament l’any en què el cineasta de Brooklyn es va donar a conèixer amb l'estilitzada i paranoica Pi. Ara, amb la seva nova carta d’amor a una Nova York pretèrita i indomable, Aronofsky convida l’espectador a recordar un Hollywood en què les històries originals i els personatges impredictibles importaven més que la lluentor dels efectes digitals, una era de pel·lícules que no tenien por a submergir-se en les catacumbes de la vida social i l’esperit humà. Així, quan Aronofsky explica a Bala perdida la caiguda als inferns d’un bàrman immadur i alcohòlic, es fa difícil no rememorar aquells anys daurats del cinema nord-americà en què directors com David Fincher o Paul Thomas Anderson van aprofitar l’embranzida del cinema de Quentin Tarantino i els germans Coen.

Per desgràcia, la dimensió autoral d’Aronofsky –basada en la seva obsessió pels viacrucis amb un tuf moralista– mai s’ha pogut comparar a la dels seus companys de generació, un fet que l’ha convertit en un director massa deutor dels efectismes narratius i visuals. En aquest sentit, Bala perdida vol ser una comèdia negra sobre l’absurd de l’existència (a l’estil dels Coen), una violenta meditació sobre la venjança (Tarantino) i una reflexió sobre el pes de la culpa (Anderson), però acaba en terra de ningú, entregada al mal gust, el dramatisme groller i una estètica analògica simulada amb filtres digitals. Bala perdida voldria ser la nova Quina nit! de Martin Scorsese, però queda com una vistosa i oblidable hereva de Snatch (porcs i diamants) de Guy Ritchie.